La dieta de l'àliga


L'àliga cuabarrada és un ocell rapinyaire, i per tant carnívor, que té una dieta molt variada. Al Garraf, les preses més corrents són els ocells de bona mida, com ara la perdiu, el colom o el gavià; petits mamífers com el conill i l'esquirol; i també rèptils com el llangardaix. A l'àliga cuabarrada se li pot aplicar fins i tot el qualificatiu de superpredador, ja que mitjançant les webcams s'ha pogut constatar que caça predadors com la mostela o altres rapinyaires.


Piràmide alimentària

La perdiu

La perdiu és un ocell que podem veure córrer pels conreus i els espais oberts, seguit moltes vegades d'un reguitzell de perdigons, que és com s'anomena als seus pollets.
Les plomes, ratllades i del color dels cereals madurs, li proporcionen un bon camuflatge, però tot i això és una de les presses principals de l'àliga.
Els adults s'alimenten de llavors, mentre que els joves  mengen també insectes.

El conill

El conill és una espècie molt abundant al Parc del Garraf. Freqüenta els espais oberts, però també viu als boscos, als matollars i al voltant dels conreus i de les masies.
Fa caus sota terra, amb galeries complexes, on s'està durant el dia. Quan es pon el sol, surt per alimentar-se, bàsicament de plantes tendres, brots i arrels.
L'home ha afavorit la seva expansió mitjançant la desforestació i l'eliminació de molts dels seus depredadors.
 

El llangardaix

Aquesta presa habitual de l'àliga cuabarrada és el saure més gran de la nostra fauna, ja que arriba als 60 centímetres de llargada. Li agrada viure a zones de bosquina o de matollar baix, però utilitza el rocam per amagar-s'hi o per estar-se al sol. És un animal àgil i ràpid, que pot córrer i grimpar sense dificultat per caçar insectes i fins i tot petits vertebrats, als quals mossega amb molta força amb les seves mandíbules potents.

El gavià

El gavià és un ocell marí, semblant a la gavina comuna però molt més gran, ja que arriba a fer un metre i mig d'envergadura, cosa que el converteix en una presa formidable per a l'àliga. La seva dieta és molt variada, i incorpora elements com ara el peix rebutjat pels pescadors, els ous d'altres aus, o fins i tot les restes d'abocadors. Això ha fet que les seves poblacions hagin augmentat extraordinàriament en els darrers anys, i que el puguem trobar a les ciutats o molt terra endins.

La mostela

Ha estat gràcies al Pla de conservació de l'àliga i a les webcam instal·lades als nius que s'ha pogut descobrir, de forma sorprenent, que la mostela és també una de les preses de la cuabarrada. La mostela és petita, d'uns 25 cm amb tot i cua, i es mou d'una manera peculiar, fent saltirons nerviosos. És una gran predadora que s'alimenta, sobretot, de petits mamífers rosegadors. Viu a tota mena d'ambients, des del bosc fins a les masies i els pobles, i és actiu tant de dia com de nit.

L'esquirol

L'esquirol es mou amb gran agilitat per les branques dels pins a la recerca de pinyes, que aquest animal rosega per extreure'n els pinyons. És per això que, en les nostres passejades pel bosc, és fàcil que trobem per terra les restes de les pinyes, ja desesquamades. Els seus forts unglots li permeten agafar-se amb seguretat a l'escorça dels arbres. A l'hivern és manté també actiu, ja que s'alimenta de les llavors que ha pogut emmagatzemar durant la tardor.

El colom

El colom és un volador feixuc, que resulta presa fàcil per a molts carnívors, i en particular per a rapinyaires com ara la cuabarrada. Fa el niu a penya-segats on cria anualment un parell de pollets que alimenta amb una mena de llet que regurgita directament del pap. L'adult menja fruits i, sobretot, llavors. Ha donat origen als coloms domèstics de ciutat, dels quals és gairebé indistingible.

La rata comuna

La rata comuna, juntament amb la seva parenta, la rata negra, ocupa cellers, magatzems i clavegueres. Surt del cau després de la posta del sol i a l'alba, però la podem trobar a ple sol quan fa calor. També fa niu al camp, sempre prop de l'aliment i de l'aigua, com per exemple als conreus d´arròs i a les hortes. Segons els experts, la rata prové originalment de l'est d'Àsia i es va introduir a Europa, probablement, a l'Edat Mitjana i, a la Península Ibèrica, durant el segle XIX.