La vegetació del parc


El romaní

Rosmarinus officinalis
La planta aromàtica per excel·lència de la Mediterrània ha inspirat els poetes i els cuiners. L'olor característica no prové de la flor sinó de les fulles, i és un mecanisme de defensa contra els herbívors, que la troben desplaent. Com el seu nom indica -officinalis-, s'utilitza en medicina per fer-ne infusions i essències amb finalitats antisèptiques, digestives i alleujadores el dolor muscular.

La farigola

Thymus vulgaris
Juntament amb el romaní, és la planta mediterrània aromàtica més coneguda popularment. És en gran part responsable de la olor característica dels nostres boscos. Els seus usos culinaris en sopes i guisats són ben coneguts. Té moltes aplicacions medicinals, com ara els refredats, les afeccions de la gola, les bronquitis i les lesions cutànies.

El palmito

Chamaerops humilis

Esta pequeña palmera, la única autóctona de Europa, es emblemática de los parques del Foix, Olèrdola y el Garraf. Sus dátiles son comestibles, pero poco valorados, razón por la cual se les llama peyorativamente "pan de zorra". Hasta hace pocos años, en las tierras del Ebro y al País valenciano se ha tejido la palma de manera tradicional para hacer escobas, capazos y esteras.

El garric

Quercus coccifera
Aquest arbust, de fulles rígides i punxents als marges, no sobrepassa el metre d'alçada. El fruit és una aglà semblant a la de l'alzina. De les cassanelles de les fulles -cecidi o tumor vegetal provocat per la posta de l'insecte Coccus illicis o C. kermes- se n'extreia un tint d'un intens color vermell. La tècnica de la seva extracció va arribar a casa nostra des de Pèrsia, introduïda pels àrabs, que anomenaven al tint "quermezí".

El lentisco

Pistacia lentiscus


Este arbusto de hojas compuestas es pariente del pistacho. Hay pies de flores masculinas, y pies de flores femeninas, de donde crecerán los frutos. Antiguamente, de su látex se hacía una especie de chiclé, y actualmente se utiliza para elaborar pasta dentífrica y, en muchas zonas del mediterráneo, para aromatizar la comida.

L'esbarzer

Rubus sp.
És l'arbust dominant de les bardisses que creixen al marge del camins i als espais degradats ben assolellats. És una espècie invasora difícil d'eliminar. Com moltes plantes mediterrànies, rebrota després del foc i de la tala, i es propaga fàcilment mitjançant les llavors, i també per reproducció vegetativa. Les móres són molt apreciades en fresc o bé per fer-ne confitura.

La borratja

Borago officinalis
Aquesta planta és molt característica per les tiges i les flors abundantment piloses. S'ha utilitzat en la medicina tradicional com a diurètic. Es menja crua, en amanides, bullida o bé arrebossada en forma de bunyols. Tanmateix, es recomana no ingerir-ne durant un temps prolongat, a causa del seu contingut en alcaloides hepatotòxics.

El rave de mar

Cakile maritima
Planta que creix als terrenys sorrencs, als espais degradats i, especialment, a les platges. És molt abundant al sector litoral del parc del Garraf. Té les fulles carnoses. Els fruits, que recorden una punta de fletxa, es tornen esponjosos en la maduració, i poden ser transportats fàcilment pel vent i per les onades, cosa que facilita la seva propagació.

La rosella

Papaver rhoeas
Flor, tan estesa com coneguda, que la tradició popular recorda amb noms tan bonics com puput, ababol, gallaret, paparota, paramà, badabadoc, peperepep i quiquiriquic. La seva floració és cada vegada menys comuna a causa de la utilització d'herbicides. Les llavors es fan servir com a condiment, i els pètals tenen propietats antitussígenes i tranquil·litzants.

Les estepes

Cistus albidus, C. salvifolius, C. monspeliensis
Les estepes són plantes molt comunes al Parc del Garraf. Són plantes molt inflamables, ja que tenen les tiges i les fulles molt resinoses. Les llavors germinen fàcilment després del foc. Les flors són delicades i efímeres, de color rosa en l'estepa blanca i de color blanc en l'estepa borrera i en l'estepa negra.

El madroño

Arbutus unedo
Uno de los rasgos más típicos del madroño son las flores blancas en forma de cencerros que cuelgan del árbol al mismo tiempo que los frutos del año anterior. Los frutos pasan del amarillo al rojo con la maduración, y están recubiertos de una granulación característica. El nombre latino de la especie, unedo, significa "sólo uno", y es una recomendación de comerlo con moderación, ya que contiene un alcaloide tóxico.

El càrritx

Ampelodemus mauritanica
El càrritx és una gramínia alta d'uns dos metres d'alçada de procedència africana, com indica el seu nom científic. Les fulles, de forma linear, són tallants a causa dels petits cristalls que presenten a les vores. De vegades ocupa grans extensions, i forma herbassars alts que són afavorits per la pastura i el foc. Es feia servir com a farratge i per a la fabricació de cordes i barrets

El càdec

Juniperus oxycedrus
Planta d'aspecte generalment arbustiu que pot arribar a fer-se gran com un arbre. Té les fulles en forma d'agulla i molt punxents, amb dues ratlles longitudinals de color blanc a l'anvers. El càdec viu a zones molt assolellades de tota la regió mediterrània, on ocupa les brolles, juntament amb el romaní i el bruc d'hivern.

La grandalla

Narcissus poeticus
El nom científic d'aquesta bonica flor és una dedicatòria al jove Narcís de la mitologia grega, que s'emmirallava a les aigües dels estanys per admirar la pròpia bellesa. Alhora, la paraula prové també de l'expressió grega que significa "narcòtic", a causa de la seva aroma embriagadora. Ambdues qualitats són destacables en aquesta flor de color blanc amb la corona rivetejada de vermell ataronjat.

La viola

Viola alba
Aquesta planta delicada té un perfum penetrant, les fulles en forma de cor i les flors d'un bonic color blavós que dóna nom a l'espècie. L' estructura de la flor afavoreix la pol·linització per part dels insectes. És ben coneguda la seva utilització en perfumeria, però, en canvi, molta gent ignora que a França es consumeixen caramelitzades i en forma de xarop.

L'herba de sant Joan o pericó

Hipericum perforatum
Les fulles i els pètals de l'herba de sant Joan semblen perforats si es miren a contrallum, a causa de les petites glàndules d'oli que contenen. D'aquesta essència se'n feia "oli de cop", de propietats cicatritzants, antiinflamatòries i antisèptiques. La tradició ha quedat perpetuada en una dita popular: "Qui te oli de pericó, no li cal metge ni doctor".

L'herba blenera o candelera

Verbascum thapsus
La candelera és una herba alta, de flors grogues i molt pilosa. El seu creixement és biennal: durant el primer any es desenvolupa una roseta de fulles, de la qual surt la tija amb les flors al llarg de l'any següent. Antigament es feia servir com a ble per les llànties d'oli i les candeles, d'aquí el nom. També s'utilitzava per a les afeccions pulmonars, com a astringent i com a tint per al cabell.

L'orquídia piramidal

Anacamptis piramidalis
Les orquídies han evolucionat fins a esdevenir un sofisticat mecanisme capaç d'atraure una determinada espècie d'insecte que participi en la pol·linització de la flor. Algunes imiten la forma de l'insecte, mentre que d'altres activen enginys per rebre el pol·len en el moment que l'artròpode es posa sobre la flor. Les minúscules llavors de les orquídies germinen només si troben un fong amb el qual fer simbiosi.

La calabruixa

Muscari neglectum
La calabruixa és parenta del les tulipes i els jacints. Com totes les plantes bulboses, la part aèria desapareix en l'època desfavorable i el bulb es manté sota terra a l'espera de millors condicions. Creix als espais oberts, a la vora dels camins i als camps de secà. Es fa servir també a jardineria.

El bruc d'hivern

Erica multiflora
També anomenat xipell, aquest bruc floreix a l'hivern, a diferència del seu parent, el bruc boal. Té les flors rosades, i les anteres dels estams, de color grana, sobresurten de la corol·la. El bruc d'hivern és l'aliment de les erugues de diverses espècies de papallones. La seva fusta encara s'utilitza per fabricar pipes de fumador.