Fase 2: preparació


 

Agents implicats i estructura organitzativa


Un dels aspectes que destaca de la Convenció en comparació amb altres textos normatius relacionats amb el patrimoni, és que demana i promou la participació del conjunt de la societat en la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial, i molt especialment de les comunitats, grups i individus que mantenen viu aquest patrimoni. Per això és fonamental que des del primer moment es prevegi quina serà la implicació de cadascun dels agents següents:

 

  • l'administració pública competent en l'aplicació de la Convenció, per emmarcar-lo en la política general de salvaguarda i validar-lo;
  • les institucions locals, tant les institucions polítiques com les institucions socials o d'altre tipus, com a representants i membres de la comunitat, i també com a implicats en la salvaguarda del patrimoni cultural;
  • la reserva de la biosfera, a través dels seus òrgans de gestió, perquè és qui estarà en millors condicions d'aprofitar el treball que es derivi del procés d'elaboració de l'inventari;
  • els experts, perquè els seus coneixements, ja siguin sobre la Convenció, sobre els elements que formen el patrimoni cultural immaterial, sobre la història i la cultura locals, sobre el desenvolupament sostenible, etc., són de gran utilitat per situar els diversos elements en el seu context;
  • les comunitats, els grups o els individus que recreen i transmeten el patrimoni cultural immaterial.

 

Convé establir una estructura organitzativa que permeti recollir les aportacions de tots aquests agents sense dificultar l'agilitat en el funcionament ni en la necessària presa de decisions. Cal establir clarament les funcions de cadascun dels òrgans que s'estableixin i seguir escrupolosament els mecanismes acordats, per tal que ningú pugui sentir-se bandejat i que ningú, per la dinàmica pròpia del procés, tendeixi a assumir una responsabilitat major de la que li pertoca. En aquest sentit és important establir uns canals regulars d'informació entre totes les parts i reunions periòdiques de seguiment del projecte.

 

Tot i que la Convenció atribueix als estats l'obligació que es duguin a terme els inventaris sobre el patrimoni cultural immaterial, la salvaguarda d'aquest patrimoni no afecta només les administracions públiques sinó el conjunt de la societat. Per tant, la iniciativa no ha de sorgir necessàriament d'elles, sinó que ho pot fer de qualsevol persona, comunitat, entitat o institució que estigui especialment preocupada per aquest patrimoni. L'important és que tothom estigui disposat a col•laborar-hi en benefici comú i que ningú vulgui acaparar de manera exclusiva el protagonisme del projecte.


L'experiència del Montseny


Inicialment havíem previst una estructura organitzativa encapçalada per un òrgan de caràcter més institucional que tècnic, on estiguessin representades les institucions que donaven suport inicial al projecte. Tanmateix al final es va convertir en un òrgan més tècnic i no hi ha hagut una implicació directa d'alts càrrecs institucionals. Per altra banda, aquest òrgan, on estaven representats el govern català, la reserva de la biosfera i el Museu Etnològic del Montseny, no tenia pròpiament un caràcter decisori, en la mesura que el projecte era impulsat pel Centre UNESCO de Catalunya i estava sotmès a uns condicionants derivats dels suports econòmics rebuts.


Per altra banda, per a la selecció de les persones que havien de formar l'equip de treball es va tenir molt en compte l'opinió de les institucions locals que col•laboraven en el projecte i es va valorar com a fonamental que fossin persones vinculades directament al territori. Així, l'antropòloga contractada inicialment formava part d'un equip de recerca de la Universitat de Barcelona que porta anys treballant al Montseny en col•laboració amb el Museu Etno- lògic; l'historiador és originari del poble de Sant Celoni, situat dins de l'àmbit d'estudi, i ha col•laborat en diverses activitats del mateix museu; i l'ambientòleg va néixer i viu dins de la reserva de la biosfera i ha treballat en diverses ocasions per al parc natural.


Per això recomanem:


Que es prevegi temps suficient per establir un entramat institucional sòlid, que es reflecteixi en un òrgan director on estiguin representades almenys l'administració competent en l'àmbit del patrimoni cultural immaterial (dependrà de l'àmbit territorial), la reserva de la biosfera i les institucions locals. En funció de la realitat administrativa i social de cada país o territori, aquest entramat es pot ampliar per cobrir tots els àmbits necessaris.


Que l'estructura organitzativa inclogui:

 

  • òrgan director: una instància de tipus institucional-polític, que doni fermesa i cohesió al conjunt del projecte i en garanteixi la utilitat posterior; orientativament s'hauria de reunir cada 6 mesos;
  • òrgan coordinador: ha de guiar tot el procés d'elaboració de l'inventari i prendre les grans decisions metodològiques, econòmiques, institucionals; hi han d'estar representats la reserva de la biosfera, tècnics de l'administració, experts, agents locals i la direcció executiva; hauria d'estar format per 6-8 persones, perquè un nombre superior restaria agilitat a la seva actuació; i s'hauria de reunir cada 1-2 mesos (segons la fase del projecte), per poder corregir a temps, si cal, algunes decisions o línies adoptades;
  • direcció executiva: una persona que apliqui les decisions de l'òrgan coordinador i supervisi la feina de l'equip de treball; ha d'estar en contacte directe i permanent amb l'equip de treball i amb l'equip tècnic, i resoldre amb la major rapidesa possible tots els dubtes que els puguin anar sorgint; el seu temps de dedicació ha de permetre que el projecte avanci al ritme previst i de manera coherent amb les decisions preses pels òrgans director i coordinador;
  • equip de treball: hauria d'incloure especialistes en antropologia, història i medi ambient, que serien els encarregats de dur a terme el gruix de la identificació d'elements, tant a través de la documentació com del treball de camp; s'hi podrien afegir també altres especialistes per a determinades fases o àmbits del treball: documentalista, lingüista, sociòleg, musicòleg...;
  • equip tècnic: cal comptar amb el suport de persones expertes en qüestions informàtiques per poder dur a terme de manera efectiva la introducció de dades, el tractament de la informació recollida, la presentació dels resultats, etc.; així mateix és necessari que participin en el procés d'inventari persones capacitades per a documentar gràficament els elements que es vagin identificant, tant a través de fotografies com de vídeos o, quan s'escaigui, d'enregistraments sonors.
  • Que en la selecció de l'equip de treball es valori la vinculació directa amb el territori, juntament amb la formació, l'experiència i la capacitat de treball en equip.

Participació ciutadana


 

Tenint en compte que, d'acord amb la Convenció, la consideració de si un element forma part o no del patrimoni cultural immaterial depèn, entre d'altres, del sentiment de la població implicada, la seva participació en el procés d'elaboració de l'inventari és primordial. Així doncs, cal posar tots els mitjans possibles per facilitar aquesta participació i preveure i organitzar canals perquè es pugui fer efectiva.


Ara bé, la primera dificultat amb què topem és el propi concepte de "patrimoni cultural immaterial". Atès que és un concepte encara molt nou i poc conegut, la tasca de comprovar si la població implicada considera que un determinat element forma part d'un concepte que pràcticament no coneix no es pot dur a terme directament més que després d'una feina d'explicació prèvia. Això vol dir que tot procés participatiu ha de tenir present la informació sobre la Convenció i sobre el patrimoni cultural immaterial.


La participació de la població es canalitza, d'una banda, a través del treball de camp. Les entrevistes amb persones implicades en la preservació i la pràctica dels elements que formen el patrimoni cultural immaterial és sens dubte la forma més directa de participació. Ara bé, quan es planteja elaborar un inventari d'un territori determinat, difícilment és possible entrevistar a cadascuna de les persones que, individualment o col•lectiva, estan implicades en cadascun dels elements identificats. Per això cal dissenyar accions que estimulin la participació i que facilitin a totes les persones interessades la transmissió d'informació.


L'experiència del Montseny


La participació de la població s'ha canalitzat a través de tres línies paral•leles. En primer lloc, durant el treball de camp es va poder recollir informació directa a través d'entrevistes a un centenar de persones. En segon lloc es van elaborar uns fulletons informatius sobre el projecte, en què es convidava la gent a aportar la seva informació per telèfon, correu electrònic o carta, una acció per la qual únicament 6 persones van contactar amb nosaltres. Finalment, es va organitzar un pla de participació amb la col•laboració de la Direcció General de Participació Ciutadana de la Generalitat de Catalunya, consistent en la realització de vuit jornades de treball (quatre d'informatives i quatre de deliberatives) en quatre punts diferents del territori del Montseny, a les quals van assistir prop d'un centenar de persones.


Per altra banda, l'assistència dels coordinadors del projecte a dues reunions del Consell Co- ordinador i de la Comissió Consultiva de la Reserva de la Biosfera del Montseny al començament del projecte, va permetre explicar-lo directament als alcaldes i a les associacions del territori.


Gràcies a aquests esforços i a la bona disposició mostrada per tothom s'ha aconseguit la implicació de més de 200 persones, que han aportat una informació fonamental. Amb tot, aquesta xifra representa tan sols el 0,2 % de la població.


Per això recomanem:

 

  • Que s'elabori des del començament i es difongui activament un fulletó explicatiu del procés d'elaboració de l'inventari, que estimuli a la participació a través de diversos canals.
  • Que s'organitzin accions informatives del procés d'inventari (actes públics, mitjans de comunicació locals, Internet, etc.) on s'explicitin els canals de participació.
  • Que els agents locals s'impliquin en la difusió de la iniciativa.
  • Que s'organitzi amb antelació la manera com es recollirà i es tractarà la informació rebuda en el procés de participació, i com es farà el retorn a les persones que hi hagin col·laborat.

 

Opcions metodològiques


La darrera fase de la preparació del projecte és, segons com es miri, la primera fase de l'execució del projecte, ja que és on cal començar a prendre decisions conceptuals i metodològiques que condicionaran la realització de l'inventari. És important que aquestes decisions es prenguin en el si dels òrgans director i coordinador, preferiblement de forma consensuada, a f de donar coherència i solidesa a tot el procés. Aquestes decisions es refereixen principalment a l'establiment de subcategories, a la delimitació dels elements, a les formes de verificació concreta dels criteris de la Convenció i al disseny de les fitxes per recollir la informació.


Pel que fa a les categories i subcategories, cal tenir en compte que l'objectiu de l'inventari no és establir una classificació del patrimoni cultural immaterial des del punt de vista científic, que sigui absolutament coherent i que permeti estructurar i organitzar el coneixement que vagi generant la recerca. L'objectiu de l'inventari és essencialment el de tenir una primera aproximació a la realitat del patrimoni cultural immaterial, que permeti conèixer en quins elements es concreta i que serveixi de base per a les altres accions de salvaguarda. Això no vol dir que no es tingui en compte l'aportació dels experts, del món científic i acadèmic. Ben al contrari, el seu coneixement profund és fonamental i s'ha de tenir molt en compte, però la ciència ja té els seus àmbits de treball propis en els quals no hauria d'interferir l'elaboració d'un inventari. És desitjable que un inventari sigui útil per a la recerca, però també ha de servir per sensibilitzar sobre el valor del patrimoni cultural immaterial, per donar-lo a conèixer, per facilitar-ne la transmissió, per garantir-ne la continuïtat, etc. En aquest marc la creació d'unes subcategories més o menys arbitràries s'ha de veure com una eina més, sense cap pretensió transcendent.


La delimitació dels elements és un altre aspecte fonamental sobre el qual cal reflexionar i prendre algunes decisions al començament de tot el procés. Indubtablement l'operació de captar els coneixements i les pràctiques culturals d'un grup humà i fragmentar-la en "elements" del patrimoni cultural immaterial porta implícit un procés d'abstracció, que pot tenir diversos graus. Podem parlar així d'elements més concrets o més genèrics en funció d'aquest grau d'abstracció. Més amunt, en parlar de què és el patrimoni cultural immaterial, ja hem fet referència a la complexitat i la dificultat d'aquesta qüestió, i justament per això és important fer un esforç per facilitar al màxim el procés d'"aïllament" dels elements.


La comprovació de si una realitat que es considera com a element forma part efectivament del patrimoni cultural immaterial tal com el defineix la Convenció, passa per verificar si satisfà un conjunt de criteris que es deriven d'aquella definició. Però com ja hem assenyalat més amunt, la Convenció deixa la porta oberta sobre com es comprova l'adequació d'un element a la definició. Això implica que hi hagi diverses interpretacions sobre cadascun dels aspectes que formen el conjunt de la definició: el reconeixement per part de la comunitat com a part integrant del seu patrimoni cultural immaterial, la transmissió de generació en generació, la pervivència, el fet d'infondre un sentiment d'identitat i continuïtat. Aquesta amplitud d'interpretació té l'avantatge de permetre una adaptació a la realitat i les necessitats de cada lloc i el temps dirà si sembla oportú i convenient avançar cap a una concreció acceptada per tothom. En tot cas sí que sembla desitjable que en un inventari es mantingui la coherència sobre els criteris seguits.


L'experiència del Montseny


La necessitat d'establir unes subcategories dins de cadascuna de les cinc categories del patrimoni cultural immaterial que estableix la Convenció, va sorgir de la constatació que la Convenció era encara un instrument poc conegut i que consegüentment no existia un coneixement general gaire precís del concepte de "patrimoni cultural immaterial". De la mateixa manera que les categories establertes per la Convenció tenen la finalitat d'il•lustrar algunes de les formes com es presenta aquest patrimoni, les subcategories pretenien reduir encara més la distància entre aquest concepte i la realitat del territori. Com ja s'ha explicat més amunt, la intenció inicial de deixar la porta oberta a un procés de recerca més detallat durant el treball de camp, afegida a la voluntat de mantenir la cohesió dins de l'estructura organitzativa del projecte, va fer que algunes de les subcategories que es van crear estiguessin més pensades des de la recerca que des de l'elaboració d'un inventari entès fonamentalment com a catàleg. Per això les subcategories que es van definir inicialment no van coincidir exactament amb les que finalment es van mantenir, però en el fons això té una importància relativa.


Pel que fa als diversos aspectes que formen la definició de patrimoni cultural immaterial recollida a la Convenció, els criteris de verificació que hem seguit es fonamenten en tres idees: que l'element infongui un sentiment d'identitat, que es transmeti de generació en generació i que es mantingui viu.


La identitat és un concepte molt abstracte i sembla que s'accepta de manera general que les persones poden tenir moltes identitats alhora. En el treball del Montseny s'ha tingut en compte com, per què i on una persona ha après un coneixement o pràctica concret o si es considera que aquell element és característic del seu municipi, del món rural, de la zona del Montseny, d'un ofici. A la pràctica, el reconeixement per part de les persones que un determinat element forma part del seu patrimoni cultural s'ha vinculat amb l'aspecte de la identitat.


Pel que fa a la transmissió, s'ha tingut en compte que l'element s'hagués transmès d'una persona de més edat a una altra persona més jove. Normalment es preguntava a les persones qui els havia explicat o ensenyat el coneixement o la pràctica, i en el cas d'activitats organitzades col•lectivament que, tot i ser relativament recents (o potser justament per aquest motiu) són percebudes com a portadores d'identitat, s'ha tingut en compte si les persones que ara en són responsables són les mateixes que ho van iniciar o ja hi ha hagut un relleu generacional.


La pervivència probablement és un dels aspectes que menys dificultat de comprovació presenta, però no està exempt de la necessitat de concreció. En el nostre projecte s'ha considerat que un element encara és viu si encara es practica o si les persones que l'havien practicat encara són capaces de transmetre'l.


En general hem tendit a una visió oberta i àmplia de tots aquests conceptes, perquè davant del desconeixement general de la Convenció i la consegüent dificultat de valorar-ne alguns, volíem assegurar-nos que no deixàvem de banda cap element.


Al mateix temps, la consideració de tots aquestes aspectes ens ha ajudat també, en alguns casos, a la delimitació conceptual de l'element. Així, les Enramades d'Arbúcies infonen més sentiment d'identitat a la comunitat i són més clarament percebudes com a part del seu patrimoni cultural que el conjunt de les celebracions al voltant del Corpus Christi que els serveix de marc.


Per tot això recomanem:

 

  • Que s'adoptin uns criteris clars i pràctics sobre la forma de verificar que un element respon a la definició de patrimoni cultural immaterial establerta per la Convenció.
  • Que aquests criteris siguin validats i assumits per totes les parts implicades en el procés d'elaboració de l'inventari.
  • Que es tinguin en compte aquests criteris a l'hora de delimitar conceptualment els elements.
  • Que la preocupació per la coherència en l'enfocament i en la delimitació conceptual dels elements no en condicioni la identificació, que s'ha de fer sobre la base de la definició de patrimoni cultural immaterial.
  • Que durant el treball de camp es verifiquin aquests criteris.

Calendari o cronograma


La realització d'un inventari, encara que es refereixi a un territori petit, és un procés complex en què intervenen moltes persones i que implica diverses fases i moltes activitats, de vegades paral•leles o simultànies, gairebé sempre interrelacionades. Per altra banda, un inventari requereix un temps de realització mínim, per sota del qual difícilment s'assoliran els resultats que es persegueixen.


Si tenim en compte que el patrimoni cultural immaterial té en molts casos una relació directa amb l'entorn natural i que moltes activitats tradicionals, ja siguin socials, festives o artesanes, segueixen el cicle natural de les estacions i dels seus efectes sobre la vida vegetal i animal, resulta necessari dedicar almenys tot un any natural al seguiment sobre el terreny de les pràctiques que puguin estar relacionades amb el patrimoni immaterial. A aquest temps cal afegir-hi tot el que implica la preparació del procés, la documentació, el tractament de la informació i el necessari retorn a la població.


L'experiència del Montseny


El nostre projecte es va començar a gestar a finals de 2008 i al juliol de 2009, després de les converses amb les persones i les institucions responsables de la gestió de la reserva de la biosfera i amb altres agents del territori, es va acabar de definir, amb una previsió de realització de dos anys. L'octubre de 2009, un cop aconseguit el finançament mínim necessari, començava l'execució del conjunt d'operacions.


Les principals fases previstes per a la realització de l'inventari eren:

 

  1. Elaboració de la metodologia de treball
  2. Documentació
  3. Treball de camp
  4. Elaboració de l'inventari
  5. Identificació dels elements que contribueixen al desenvolupament sostenible
  6. Difusió dels resultats


Les fases prèvies al treball de camp es van allargar més del previst. Els debats inicials sobre l'objectiu de l'inventari i consegüentment sobre la metodologia que s'havia de seguir en el treball de camp se sumaven a la manca de coneixement de la Convenció per part de l'equip de treball i a l'escassedat d'experiències d'aplicació de la Convenció que poguessin servir de referent. Això va fer que el treball de camp hagués de començar sense una base conceptual i metodològica prou sòlida, cosa que probablement li va restar eficiència.


Per tot això recomanem:

 

  • Que es prevegi una durada mínima d'un any per al treball de camp, a fi de poder identificar les pràctiques culturals que segueixen el cicle natural.
  • Que no es comenci el treball de camp fins que l'òrgan director i l'òrgan coordinador hagin definit i aprovat el marc general del procés d'elaboració de l'inventar i les grans línies metodològiques.
  • Que hom s'asseguri que l'equip de treball coneix suficientment la Convenció o, alternativament, que es prevegi un període de formació prèvia.
  • Que es prevegi una durada mínima de dos anys per a tot el procés d'elaboració de l'inventari, a banda del temps necessari per a la fase de preparació.
  • Que es prevegi per a cadascuna de les fases la durada següent:


Fases i durada

Informació: 3 mesos
Preparació: 6 mesos
Execució: 18 mesos
Conclusió: 3 mesos
Total: 30 mesos
 

 

interest

Mapa de l'inventari