En aquests itineraris, els guardes dels parcs o diferents voluntaris fan recomptes setmanals de les papallones per conèixer l'estat de les poblacions. Alguns d'aquests censos tenen sèries de més de vint anys, la qual cosa ha permès citar més de setanta espècies, la majoria de les quals es troba en regressió, algunes d’elles de manera alarmant.

 

Malgrat que a la zona mediterrània la fauna de papallones no és tan rica com als Pirineus o a la serralada Transversal, les muntanyes de la serralada Litoral ofereixen una diversitat considerable i la possibilitat que el visitant gaudeixi amb l'observació de papallones espectaculars i molt interessants. 

 

El Garraf, espai de diversitat

 

En el conjunt d'aquests espais s’han enregistrat una setantena llarga d'espècies, destacant molt particularment el massís del Garraf com a zona més diversa.

 

A causa de la sequera estival, que pot ser molt forta en tots aquests ambients, la millor època per conèixer i observar la fauna de papallones són els mesos d'abril a juny. Durant aquesta època es podrà trobar el nombre màxim d'espècies, especialment en les brolles més obertes (per exemple, allà on hi hagi grans floracions de farigola), però també en prats mediterranis que aleshores poden oferir un aspecte magnífic.

 

Les dues espècies més comunes són la marroneta de l'alzina (Satyrium esculi), l'eruga de la qual s'alimenta de les fulles tendres de l'alzina i del garric, i la saltabardisses cintada (Pyronia bathseba), molt lligada als fenassars i llistonars. Totes dues espècies són, a vegades, increïblement abundants i es poden veure per desenes visitant les flors dels esbarzers.

 

Depenent de les zones i de l'època concreta, però, també es trobaran altres papallones en bon nombre, com ara la verdeta de l'ull blanc (Callophrys rubi), que vola al març i abril en zones amb estepa negra i borrera, la magnífica cleòpatra (Gonepteryx cleopatra), que dona una pinzellada de groc i taronja ja als darrers dies assolellats d'hivern i, després, al final de la primavera, o l'espectacular papallona de l'arboç (Charaxes jasius), la papallona més gran del continent europeu, molt comuna sobretot al setembre i octubre, especialment a les carenes i turons on el seu vol potent deixa bocabadat.

 

Motius de la davallada

 

Malauradament, el seguiment que es coordina des del Museu de Ciències Naturals de Granollers des de fa més de vint anys demostra que una gran part d'aquesta fauna està davallant. Les causes són complexes i combinen els efectes del canvi climàtic (sobretot les llargues i intenses sequeres estivals, amb efectes devastadors), amb l'augment de la massa forestal i la pèrdua d'espais oberts.

 

Entre les papallones que s’ha pogut constatar que es troben en una regressió més alarmant destaca l'escac ferruginós (Melanargia occitanica) i la fúria (Erynnis tages), ambdues amb poblacions encara prou importants al Garraf. També n’hi ha moltes altres (per exemple, del grup de les blavetes) que van clarament a la baixa.

 

Les papallones, a més de donar un toc de color i de bellesa, juguen un paper cabdal en el funcionament dels nostres ecosistemes, ja com a pol·linitzadors, ja perquè les erugues serveixen d'aliment a molts ocells insectívors i invertebrats carnívors i, per tant, constitueixen un element clau en la cadena tròfica.

 

Per a més informació, podeu consultar els enllaços següents:

http://www.museugranollersciencies.org/ca/lepidopters/

http://parcs.diba.cat/web/conservacio-de-la-biodiversitat/