''De la terra al color'' de Gemma Jané Tarragó una exposició de pintura i instal·lació a la Sala II i l'Espai Escala i Pati de La Pahissa del Marquet -Arts-Lletres-Natura-. Aquesta exposició forma part del cicle ''Art i territori''.

Mirar un paisatge és sempre un acte de traducció. Allò que percebem és una mescla de matèria, espai, memòria i mirada. Aquesta és la base d’una pràctica que parteix de l’observació i la presència: comprendre el territori a través del color, dels vincles, del temps i de les restes que el configuren.

La Gemma Jané Tarragó és una artista visual que treballa amb materials naturals collits al sòl per compartir una mirada personal envers l’entorn que ens envolta. Es qüestiona fins a quin punt els colors del terra que trepitgem influeixen visualment en la identitat dels territoris i en la cultura que els habita.

En la seva pràctica, el procés esdevé essencial: s’inicia en les caminades i en l’observació atenta del sòl, continua en la recol·lecta de terres i roques, i es desplega al taller a través d’un extens treball manual: triturar pedres, tamisar, moldre, decantar, filtrar... És així com obté pigments d’elaboració i collita pròpia, i cadascun li obre un ventall de possibilitats com fer pintura o fabricar paper.

Triturar una pedra és gairebé un ritual, un gest repetitiu que planteja una altra manera de dialogar amb la matèria i el temps. L’experimentació amb pigments, aglutinants, proporcions i mostraris esdevé més rellevant que qualsevol resultat final. És a partir d’aquest posicionament que explora el format de paleta cromàtica no només com a eina tècnica o útil per l’experimentació, sinó també com a forma expressiva: un llenguatge que parla del territori des de la seva pròpia matèria; un paisatge.

Així, cada pigment funciona com a registre. Condensa memòria, històries i tota una temporalitat geològica que ens precedeix. Com les capes de terra, els estrats, les variacions cromàtiques i els sediments que s’acumulen sota els nostres peus, la seva pràctica s’articula des d’un procés lent i repetitiu. Però no hi ha pressa: treballar amb materials formats al llarg de milions d’anys exigeix una altra temporalitat.

Defensa que cal dirigir de nou la nostra atenció cap al sòl. Per què no hi prestem importància quan és la base on arrelem i construïm les nostres vides? Per què els seus colors passen desapercebuts encara que siguin tan diferents i els tinguem pertot arreu? En un context en què els paisatges són cada vegada més intervinguts per l’ésser humà, l’artista busca posar les pedres i els seus tons al centre d’atenció. Planteja que, en aquest món desesperançat per la deterioració del medi ambient, cal apreciar allò que encara queda. Cal conèixer el que ens envolta, imaginar maneres més atentes de relacionar-nos-hi i valorar-ho per, a la llarga, poder-ho fer perdurar.

Aquesta exposició és un recull de la seva pràctica i recol·lecta per diferents territoris. Una experimentació encara en procés que vol aprofundir cada vegada més en el llenguatge propi de treballar amb pigments minerals, i explorar tècniques, materials i formes de registre capaces de reflectir tota una forma d’entendre i mirar l’entorn.