© Iñaki Relanzón

Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat. L'any 997 els comtes Borrell i Ermessenda van donar al noble Gombau de Besora l'església-casa de Sant Miquel, dins del terme del castell de Montbui, per a construir-hi un monestir. Aquesta església va ser donada el 1006, conjuntament amb una porció de terreny i la cova, en alou; per edificar la casa del monestir. Gombau va unir el monestir de Sant Miquel al monestir de Sant Víctor de Marsella l'any 1042. El Priorat es va secularitzar el 1567 i es va unir al càrrec ardiacal menor de la seu de Girona. L'any 1832 va passar a ser propietat dels amos del mas Torras de Sant Quirze de Safaja, que eren els seus arrendataris; i es va abolir el Priorat.

Fitxa de Patrimoni Cultural

 

Es tracta d’un recipient ceràmic emprat com a lipsanoteca, és a dir, com a reliquiari. Aquesta és una peça singular, ja que se n’han trobat poques a la Península i està decorada amb motius vegetals i amb inscripcions cúfiques que la relacionen amb altres produccions almohades. Va ser localitzada l’any 1991 a la base de l’altar major de l’església i contenia un fragment de tíbia actualment en parador desconegut.

L’esmalt blanc que la decora és lletós, uniforme i fi, i a sobre d’ell es va aplicar la decoració daurada de reflex metàl·lic. La peça es troba en bon estat de conservació, tot i que el daurat s’hagi perdut en gairebé la seva totalitat. La decoració, de tipus epigràfic i amb motius vegetals intercalats, se situa al cos i va ser efectuada a  motllo.

Segons els estudis arqueològics, podem relacionar aquesta peça amb la producció de peces de pisa daurada i decoració relleu que es realitzava des del segle XII a Almeria. Ho demostren singularitats com el reflex daurat de tonalitat rogenca des d’on sobresurt el relleu o les formes amb cossos globulars, colls cilíndrics i peus anulars, com és el nostre cas. A més, a Almería, la decoració amb bandes o registres horitzontals és una de les habituals, amb temàtiques que van des de la geomètrica, la fitomòrfica o l’epigràfica. Aquests lligams podrien justificar que
l’exemplar de Sant Miquel del Fai fos una importació d’Almeria.

És evident que el recipient va ser reutilitzat com a lipsanoteca en data indeterminada. Això implica considerar la possibilitat d’una consagració nova de l’altar major del temple a principis del segle XIII, de la qual no es té cap tipus de constància documental, en la qual es va poder utilitzar aquest recipient almohade per la seva aparença luxosa i per considerar-se’l digne de contenir santes despulles. 

Ja a la segona meitat del segle XVI, quan sembla que es va efectuar una important reforma a l’església —així ho semblem indicar les voltes del presbiteri, l’estil de la clau de volta central, l’arc triomfal i els pilars—, es devia desmuntar l’altar tardorromànic i, tal vegada, es devia localitzar la lipsanoteca, que en senyal de respecte i veneració es va col·locar a la base del nou altar construït en aquell moment.

En tot cas, tot això no deixa de ser més que una hipòtesi que serà difícil poder corroborar.

Més informació a l’estudi del doctor en Història de l’Art Alberto Velasco Gonzàlez en aquest enllaç.

© Joan Pujol-Creus

El desembre de 2018 la Diputació de Barcelona va adquirir (veure notícia) el Capbreu (inicialment anomenat cartulari) del monestir benedictí de Sant Miquel del Fai, un document del segle XIV i de gran importància històrica. Consulta'l i mira el vídeo de la seva restauració.

 

Aquest relleu esculpit en pedra, de 62cm x 75cm, és una làpida adossada al mur de l’església de Sant Miquel del Fai. Pertany a Andreu Arbizu, darrer monjo benedictí del monestir. 

Representa a dos àngels despullats, amb ales i aureola al cap, que amb unes cordes sostenen una corona triomfal de llorer o garlanda de fullatge trenat, dins la qual es troba una heràldica. Es tracta de dos llops amb vuit aspes de l’escut dels Arbizu. La policromia de la làpida no és l’original. A nivell formal, es tracta d’un treball escultòric propi dels moments inicials de l’època del Renaixement a Catalunya. 

Segons l’epigrafia, es tracta d’una làpida sepulcral: IC IACET FRATER ANDREAS DE ARBIÇU M / ONECUS VIVS DOM(us) ROGO VOS ORETIS PR / O EO. 
Traducció: “Aquí descansa fra Andreu de Arbizu, monjo d’aquesta casa, us demano que reseu per aquest motiu”. 

Gràcies al Capbreu del 1588, podem saber que Andreu d’Arbizu era un personatge de família noble i benestant que va viure com ermità a un monestir que havia acollit a monjos benedictins, doncs, en aquella època ja no hi havia comunitat regular. És a dir, Arbizu podria haver estat un dels últims monjos de Sant Miquel del Fai. 

El capbreu també informa que el 1522, Arbizu va fundar el benefici de sant Miquel a la catedral de Barcelona, amb l’aprovació de l’ardiaca Lluís Desplà. Més tard, no sabem quan, el mateix capbreu afirma que va fundar un aniversari perpetu per a la seva ànima i per la de tots els fidels difunts, la cerimònia del qual s’havia d’acabar amb els capellans donant l’absolta “supra tumulum dicti fratris Andree de Arbissu constructum in dicta ecclesia”. 

Per tot això, es considera que la realització de la tomba és del primer quart del segle XVI, concretament, en una data al voltant del 1525-1535. 

© Joan Pujol-Creus

Aquesta làpida realitzada en marbre blanc és un dels gran enigmes de Sant Miquel del Fai. Tot i els diversos estudis, no hi ha certesa absoluta sobre qui és el personatge que mereix els següents versos.

+ Hic Wielme iaces,81 Paris alter et alter Achilles;

non impar spetie, non probitate minor.

Te, tua nobilitas, probitas tua, gloria, forma

invidiosa tuos sustulit ante dies.

Ergo decet tumulo pia solvere vota sepulto,

o iuvenes quorum gloria lausque fui.

Traducció: “Aquí jeus, oh Guillem, un altre Paris i un altre Aquil·les, no inferior en bellesa ni menor en valentia. A tu, la teva noblesa, la teva valentia, la gloria, la formosor envejable van exaltar abans del teu temps. Doncs és just oferir els pius vots (damunt) el túmul (on soc) enterrat, oh joves, dels quals vaig ser glòria i lloança”.

Tot i que immediatament després de la descoberta de la làpida i la seva publicació per part de Jaume Ripoll, l’any 1830, sempre s’ha cregut que la làpida era de Guillem Berenguer, germà de pare del comte Ramon Berenguer I, un estudi posterior posa en dubte aquesta teoria.

Segons l’estudi, d’Stefano M. Cingolani, resulta evident que donat que el monestir està a estretament vinculat a Gombau de Besora i a la seva família, el Guillem a qui fa referència ha de sorgir d’aquest parentesc.

Un primer candidat -i el més ferm- a ser el personatge recordat a la làpida és Guillem II de Santmartí, fillastre de Guilla de Besora -filla de Gombau de Besora, fundador de Sant Miquel del Fai- i Mir Geribert de Mir.

Hi ha un possible segon candidat, no pas exempt de dubtes, al contrari, que en presenta encara més: es tracta de Guillem de Cardona, fill del vescomte Bernat Amat i d’Almodis.

Per conèixer totes aquestes trames medievals, llegiu sencer l’estudi sobre Sant Miquel del Fai i, en concret sobre la làpida dedicada a Guillem, en aquest enllaç.

© Iñaki Relanzón

És de de datació indeterminada, ja que entre els segles XIV i XIX es van construir forjats similars a aquest.

L’estudi històric  determina que el sostre podria ser contemporani a la construcció de la sala del segle XVI. Està format per una estructura de creuaments de bigues i motllures de fusta en quadrícula decorada amb policromies, daurats i motius ornamentals.

La decoració dels espais que queden entre les llates i les bigues de fusta sembla clarament posterior a la creació del sostre en sí. Era comú que es repintessin aquests espais depenent de gust de l’època. 

Aquesta mena de sostres es decoraven en període Gòtic amb policromies, daurats i motius ornamentals que més endavant, al Renaixement, es van decorar de forma més enriquida i complexa aprofitant l’entramat de les bigues per inscriure-hi rombes, vuitavats, carcanyols motllurats i entretallats que podien decorar-se amb diverses capes de guix bol i fulls d’argent i de colradura. 

En aquest cas remeten patrons classicistes que van ser utilitzats des del darrer Barroc fins al segle XIX i per això són difícils de datar amb precisió. Els colors emprats, però, ens remeten a una època contemporània que podria datar de l’època que el monestir va passar a ser de mans privades a partir de 1830. 

Relleu de Sant Miquel a la clau de volta de l'església © Joan Francès i Estoch / Arxiu SPAL

Esculpit en pedra, mostra l’Arcàngel Sant Miquel, considerat defensor de l’Església i príncep dels exèrcits celestials, vestit com un guerrer amb ales, equipat amb espasa i escut, que està combatent contra un ésser demoníac, que porta banyes al cap i una cua amb escates.

Aquesta iconografia es basa en un fragment del llibre de l’Apocalipsi (12, 7-9): 

“Va esclatar una batalla al cel. Miquel i els seus àngels van combatre contra el Drac. També el Drac combatia amb els seus àngels, però li van tocar les de perdre i ja no en queda ni rastre al cel. Sí, en fou expulsat l’enorme Drac, la serp antiga. L’anomenen Diable i Satanàs, i esgarria tot el món. Fou precipitat a la terra juntament amb els seus àngels”.

Aquest relleu té la mateixa composició escènica i característiques formals que la clau de volta 
el presbiteri de l’església de Sant Miquel del Fai. Una clau de volta que s’ha de datar a la primera meitat del segle XVI, en consonància amb altres elements arquitectònics gòtics que hi ha al temple, habituals en aquella època. 

L’actual relleu podria ser un relleu tardo-gòtic que inspiraria la clau de volta, un relleu d’època barroca fet a imatge de la clau de volta, o una obra contemporània producte d’alguna restauració. Sense més informació documental, és difícil descartar qualsevol opció.

© Iñaki Relanzón

Entre 1500-1550
Escultura arquitectònica en pedra

Entre els elements arquitectònics de l’església de Sant Miquel del Fai hi ha diferents fragments de columnes. Un d’aquests és una secció de columna amb estries helicoïdals, que en llenguatge de l’època en què fou realitzada es coneixia com a columna “entorxada”, però realment seria més correcte dir-li “torxada” o torsada. 

Les columnes helicoïdals o torsades han cridat sempre l’atenció al públic pel recurs decoratiu tornejat en hèlix, en concret, es parteix d’un octògon que gira a la vegada que ascendeix, acaba formant un helicoide. 

El recurs de la columna torsada s’usa en diferents èpoques històriques des de l’Antiguitat, però té molt èxit a la darrera fase de l’estil gòtic, sobretot a la segona meitat del segle XV i inicis del XVI, a partir de la influència exercida per les columnes que Guillem Sagrera va fer per la Llotja de Mallorca (1426-1447). Tot i que aquest tipus de columna la trobarem durant tot el segle XVI i també primera meitat del XVII, hibridada als elements clàssics.

La creu de Sant Miquel del Fai, dipositada al Museu Diocesà de Barcelona, és una creu molt apreciada pels historiadors de l'art per tractar-se d'una peça poc comuna. Consta d'una ànima de fusta, revestida per una capa de plata repussada i cisellada, però sembla que antigament estava completament daurada. És del tipus de creu llatina, amb el peu més allargat i els braços, amb medallons circulars, eixamplats en la seva part final. En la cara frontal hi ha la imatge de Crist crucificat sobre medalló central i en actitud hieràtica. En el medalló del braç alt hi ha un àngel, amb un cristall al damunt. Entre l'àngel i Crist hi ha la inscripció en columna: IHS.NAZARE-SUN-REX-IVD-EOR-VM. En els medallons laterals hi ha les imatges de la Mare de Déu i Sant Joan, en posició horitzontal. En el medalló inferior hi ha la imatge de Abraham. La figura central del revers és l'Agnus Dei i en els extrems, l'àliga de Sant Joan, el bou de Sant Lluc, el lleó de Sant Marc i l'àngel de Sant Mateu. Cada símbol té el nom llatí amb caràcters epigràfics.  .

Fitxa de Patrimoni Cultural

Situada al Museu Maricel de Sitges, és una Marededéu gòtica d'alabastre esculpit amb el Nen Jesús. Mare de Déu asseguda sobre un setial amb el Nen Jesús a la falda. El cap està coronat amb una corona daurada d'acabaments florals, porta una túnica de coll rodó cenyida sota el pit mitjançant un cinturó, un llarg mantell amb ribet daurat que li cau a banda i banda de la cara, deixant entreveure bona part dels rínxols de la cabellera. Sobre el pit, es veu un fermall de tipus floral per subjectar el mantell. Rostre ovalat de faccions dolces i serenes, amb els ulls ametllats, la boca petita i el mentó apuntat.

Fitxa de Patrimoni Cultural