caes

Parc Agrari del Baix Llobregat

Navegació

Vegetació


La vegetació


El Parc Agrari presenta un interès rellevant per la diversitat d'ambients naturals que té com a origen d'un paisatge primigeni constituït per comunitats vegetals pròpies dels sorrals costaners, extensions considerables d'aiguamolls salabrosos litorals i boscos de ribera; paisatge que ha estat, però, profundament transformat per l'acció de l'home.

 

Així, pel que fa a la vegetació primitiva, es poden diferenciar cinc dominis: l'alzinar, la màquia de llentiscle i margalló, els boscos caducifolis de ribera, les comunitats halòfiles i helofítiques litorals i les comunitats psammòfiles litorals. Aquests darrers dos grups corresponen a ambients humits salinitzats i als sorrals costaners del delta.

 

A partir d'aquesta vegetació potencial s'han configurat diversos ambients que configuren el paisatge actual: els camps de conreu, els aiguamolls litorals, el riu i la xarxa de drenatge, les platges o les pinedes.

 

De fet, podem agrupar el paisatge vegetal del territori del Parc Agrari del Baix Llobregat en dos grans tipus: les comunitats vegetals associades a l'espai agrari i les comunitats associades a les zones inundables i a les llacunes litorals. Tanmateix, les particulars condicions ecològiques d'algunes zones i sobretot, l'extensa xarxa de canals de reg i drenatge, facilita l'aparició de comunitats particulars i, a vegades, permet la supervivència d'algunes espècies de plantes singulars.

 

En aquest sentit, el delta del Llobregat posseeix notables singularitats botàniques i zoològiques, molt lligades als aiguamolls, que comprenen espècies remarcables, en perill d'extinció o al límit de la seva àrea geogràfica de distribució i l'existència de concentracions importants d'individus reproductors, hivernants i migratoris de moltes espècies ornitològiques.

 

La vitalitat ecològica de la zona permet, doncs, que romanguin alguns ambients ecològics relictuals però de gran importància local. Es tracta d'ambients derivats de condicions ecològiques locals, molt localitzades en determinats indrets i sovint lligats als ambients aigualosos, els agrícoles i els ruderals.

 

Les terrasses del riu i part del Delta -on hi ha un nivell freàtic superficial, més o menys constant- constitueixen les zones de territori potencial del bosc de ribera. Els boscos caducifolis, que constituirien la vegetació potencial d'aquest territori, tenen actualment caràcter de vestigi; vorejant els cursos de rius i rieres, es poden observar clapes d'albereda, de salzeda i, excepcionalment, de verneda ja que han estat substituïts per bardisses, canyars i diversos herbassars de caire nitròfil i oportunista que presenten una capacitat major de colonització.

 

Potser un dels ambients dispersos més espectaculars són les salzedes que formen part dels ambients aigualosos, caracteritzats per formar grups boscosos integrats per salzes (Salix), capaços de colonitzar els terrenys codolosos i sorrencs de les lleres dels rius i dels riberals immediats a l'aigua jugant a més un paper fonamental com a reguladores dels efectes de les riuades, esmortint l'empenta de les aigües, i retenint amb les seves arrels la terra i el llot.

 

En el front litoral del Delta es dóna un procés de salinització dels sòls per entrada d'aigua marina a l'aqüífer i hi trobem estanyols i aiguamolls litorals amb aigua més o menys salabrosa. Aquest ambient acull un mosaic de comunitats vegetals adaptades a condicions edàfiques diferents d'entollament i salinitat. Els sòls argilosos, impermeables, fortament salins i periòdicament inundats, porten salicornars; als marges de les llacunes, hi trobem canyissars, jonqueres i altres hebassars amb algunes plantes crasses. És en les llacunes de la Ricarda i del Remolar on es localitzen els exemples d'aquesta vegetació.

 

Als sorrals costaners hom hi pot trobar plantes adaptades a la mobilitat del substrat i a l'aridesa del sòl causada per la seva porositat. Les primeres línies de dunes, a causa de les condicions extremes que han de suportar, estan poblades per plantes molt especialitzades (jull de platja, borró, crucianel·la marítima, etc.). La seva abundància està condicionada a la freqüentació de les platges.

L'espai agrari


Les grans extensions d'aiguamolls del delta del Llobregat existents a l'edat mitjana es van anar transformant progressivament en terrenys agrícoles, d'una forma més accelerada als antics dominis reals dels deltes central i nord (el Prat de Llobregat, per exemple), i més lentament a les antigues terres baronals del delta de ponent (sobretot a Viladecans) que van conservar fins entrat el segle XX la fesomia original.

 

Els camps de conreu són la primera ocupació humana a costa de les arbredes de ribera i més tard de les maresmes litorals que es varen anar colonitzant per convertir-se en terres de cultiu. Com ja hem vist, les pinedes actuals també formen part d'aquest procés de colonització, aquest cop amb l'objectiu de fixar les dunes mòbils de les platges.

 

Els espais agraris constitueixen un sistema, ja que el conjunt d'elements reunits que es troben en aquest espai obtenen un determinat resultat. La interacció entre els éssers vius, l'aire, l'aigua i els minerals constitueixen un conjunt de relacions dinàmiques que s'estableixen entre tots, produint-se un intercanvi de matèria i d'energia suficient per al manteniment de la vida, és a dir, que es tracta realment d'un ecosistema -l'agro-ecosistema.

 

En l'espai agrari es modifiquen determinats cicles, alterant el moviment i l'ordre amb el conreu de plantes o amb la introducció d'espècies i varietats noves. Els sembrats, els horts, els camps i els marges presenten un seguit d'ambients específics amb comunitats vegetatives pròpies adaptades a cada situació i en les plantes espontànies aprofiten aquest hàbitat per progressar.

 

Aquest agroecosistema està composat, pel que fa a la flora espontània, de comunitats d'estructura simple, sense estratificació, integrades per plantes que presenten necessàriament un cicle biològic anual semblant al de les espècies conreades. Així s'adapten perfectament a la periodicitat de les labors de les espècies de vida curta essent capaces de desenvolupar tot el cicle vital en poc temps. Pel que fa al sistemes de multiplicació, trobem des de plantes productores de nombroses llavors i resistents, o també amb òrgans subterranis perdurables, fins aquelles que es multipliquen de forma vegetativa.

 

Un equip de botànics del Departament d'Enginyeria Agrolaimentaria i Biotecnología de l'Escola Superior d'Agricultura de Barcelona (ESAB) ha realitzat un catàleg florístic de la vegetació ruderal de l'àmbit del Parc Agrari a partir de la feina de camp realitzada entre setembre de 2003 i novembre de 2005.

 

La realització d'aquest Catàleg arvense ha proporcionat, en primer lloc, informació de base de les espècies de plantes (moltes d'elles considerades males herbes) presents al Parc Agrari. Aquest informació és especialment necessària i útil per a aquelles persones implicades en les feines productives i de gestió del Parc alhora de proposar tecnologies de maneig de les comunitats arvenses amb, com a mínim, dues finalitats: preservar i incrementar la fauna auxiliar i afavorir les cobertes herbàcies a la parcel·la - en el cas dels fruiterars- i/o als camins adjacents als camps.

 

Un segon objectiu és el d'explorar, una vegada es disposa del catàleg florístic, les comunitats arvenses existents. Es tracta de conèixer les associacions de plantes presents en diferents cultius representatius de l'activitat productiva del Parc Agrari. El treball pretén finalment esdevenir un instrument útil.

 

I és que els ecotons entre els conreus i altres ambients naturals que formen el Parc Agrari, conformen algunes de les comunitats vegetals més interessants, encara que tinguin una presència molt puntual.

 

Entre les associacions vegetals més típiques dels conreus de regadiu presents en el parc podem destacar el Setario-Echinochloetum colonae, caracteritzada pels cerreigs (Setario verticillata i S. Viridia) que tapissen el sòl dels fruiters i conreus humits. En els erms més salabrossos s'hi fa la Salicordia herbacea, una planta anual força rara i localitzada. En erms que s'inunden i que mantenen una bona qualitat d'aigua creix el Polygonum amphibium. A costat dels camins i dels canals d'aigua trobem vegetació nitròfila que puntualment pot contenir elements florístics particulars que varien segons el grau d'humitat del sòl i la proximitat a l'aigua. Per exemple, en els talussos i vores de camí humits s'hi desenvolupa el canyar que es caracteritza per la canya americana (Arundo Donax) i la corretjola grossa (Convolvus sepium). En canvi, als marges dels camps en indrets on probablement havia estat domini del bosc de ribera pot conservar-s'hi fragments de bardissar (Robo coriaretum)

 

A les vores del riu i sèquies destaquen les comunitats de Paspalo-Polypogonetum semiverticillati, en les quals predominen la gram d'aigua (Paspalum disticchum) i l'herba presseguera (Polygonatum persicarie). En els espais més nitròfils s'hi troba el card marià (Silybum marianum) com a dominant de la comunitat Silybo-Urticetum.

 

Al voltant de les sèquies hi creix la castanyola (Cyperur rotundus), la boga (Thypha latifolia), el canyís (Phragmites gallica) com a espècies rellevants. Tanmateix, també cal destacar a les vores d'alguns canals i rases de distribució d'aigua la presència, encara que menys comuna, de Cladium mariscus, Juncus articulatus, J. Gerardii o Eleocharis palustris. Surant damunt les aigües dels canals, hi pot viure la llentia d'aigua (Lemna minor) i com a raresa, en alguns indrets molt concrets la falguera d'origen americà Azolla caroliniana. En alguns bassals especials hi trobem rareses com l'alga charòfita Dolypella glomerata.

 

Sobre les sòls dèbilment salins i força sorrencs de la zona més litoral del delta s'hi instal·la la junquera halòfila rica en espècies crassifolies com ara el jo negre (Schoenus nigricans) i el plantatge (Plantago crassifolia) que evoluciona en els terrenys més sorrencs i darrera la línia del canyissar cap a l'espartinar format per l'espartina (Spartina juncea) i diversos joncs (Juncus maritimus i J. acutus). En canvi, en els indrets lleugerament més nitròfils hi trobem la cesquera (Erianthus ravennea) -gramínia robusta que forma grans mates caracteritzades per la inflorescència voluptusoa que s'aixeca a més de dos metres- i jonc comú (Holoschoenus romanus var, australi). Les jonqueres és una comunitat vegetal molt singular des del punt de vista florístic, però també paisatgístic. En concret a la zona de Gavà, barrejada amb la pineda litoral dibuixa un espai natural de gran interès.

Els conreus més habituals


A la zona de muntanya de l'àmbit d'influència del Parc a la comarca, domina de forma clara el cirerer i amb presència d'alguns altres arbres fruiters i de forma molt minoritària la vinya. Es tracta d'una agricultura de secà que es practica en terrenys amb forts pendents.

 

En la vall baixa del riu Llobregat es pot distingir entre l'activitat agrària que es porta a terme en la zona de muntanya i la que es realitza en la plana. Les explotacions de secà d'aquesta zona estan ocupades principalment per cirerers. Els cultius dominants al pla són els fruiters amb espècies com el presseguer, la prunera, la pomera i la perera.

 

Al delta, en les terres planes domina clarament el cultiu de l'horta, estan les més properes al mar, però, condicionades per la salinitat de l'aigua de reg. En tractar-se de plantes que tant sols es fan alguns mesos l'any, els pagesos s'han adaptat al llarg del temps a les variacions de la demanda i de la competència d'altres zones productores. Alguns dels productes més destacables són els espàrrecs de Gavà, o la carxofa, que ocupa bona part de les terres de conreu i, especialment en municipis com el Prat o Sant Boi. Altres plantes que s'aprofiten per les arrels (raves, pastanagues) o pels bulbs (cebes, porros) es destaquen a Gavà, afavorides pels sòls sorrencs. Les bledes, coliflors, mongetes, etc, són altres espècies cultivades en el delta, a la vall baixa i en les petites planes de regadiu de la vessant dels municipis que formen part de l'àmbit del parc.

 

També tenen una presència les plantes ornamentals. En aquest sentit cal destacar que la producció de roses a Sant Feliu va ser pionera de l'agricultura ornamental de Catalunya.

 

La pèrdua de valor territorial de l'espai agrícola periurbà, massa sovint va acompanyada de la desaparició de varietats tradicionals.

 

Amb la voluntat de recuperació i manteniment del patrimoni genètic agrícola del Parc Agrari que suposen les varietats tradicionals de fruiters - amb l'establiment d'un banc de germoplasma- i amb el suport d'un programa Life atorgat per la Unió Europea s'ha dut a terme per part d'un equip d'investigador de l'IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària) de la Generalitat de Catalunya, una prospecció de camp per localitzar varietats tradicionals de fruiters de l'àmbit del parc. El resultat ha fet possible constituir a la finca de Can Comas un Arboretum format per una col·lecció d'espècies de fruiters amb 62 varietats, ocupant un superfície de 1,8 ha.

 

En aquesta mateixa línia de recuperació del patrimoni genètic agrícola, l'equip de Millora Genètica Vegetal de l'ESAB està duent a terme la selecció i millora del meló Pinyonet, varietat tradicional de la comarca del Baix Llobregat.

#language("interest")