Paisatge
Les muntanyes de Garraf pertanyen a la porció meridional de la Serralada de Marina o Litoral. El paisatge que hi podem contemplar és totalment original, diferent i únic a tot el Principat. Els relleus són baixos i de cims arrodonits, les valls profundes i d'escarpades vessants, i les parets rocalloses i de color gris-blanquinós. El cobriment vegetal no és total, s'observen màquies, alzinars, pinedes, brolles, garrigues, prats i, a molts indrets, la roca nua. Bufen vents de migjorn i de llevant. L'ambient és xafogós i les temperatures altes a l'estiu. Tot això dóna una imatge i un aspecte feréstec, àrid i dur a la zona, que contrasta amb la refrescant vista de què fruïm als turons i carenes més litorals. Per acabar de perfilar el paisatge, hem de fer tres consideracions importants: la localització geogràfica, les grans masses calcàries de més de 500 m de potència que afloren per tota la superfície del massís i l'activitat humana.
La situació costanera determina un clima típicament mediterrani, amb escasses però torrencials pluges de primavera i tardor, suaus i temperats hiverns, i calorosos i eixuts estius. Aquesta última característica té gran importància car delimita el nombre d'espècies animals capaces d'assentar-s'hi. Les plantes, per tal de resistir aquestes condicions, desenvolupen una sèrie d'adaptacions encaminades a la supervivència i a la millora de l'efectivitat en la competència amb altres vegetals. El caràcter torrencial de les pluges provoca una erosió mecànica extraordinàriament potent que arrossega tot tipus de materials; si hi afegim l'erosió química, que dissol la roca calcària, l'efecte és impressionant: valls i rieres profundes i escarpades, d'un tortuós i bell traçat que la gent del país anomena fondos.
El substrat calcari, de què es compon quasi la totalitat del massís, és propici per a la formació de processos de tipus càrstic. Avui aquests processos estan aturats per la manca d'humitat ambiental, però, avencs, coves, dolines, rasclers, etc. resten com a manifestacions càrstiques actuals formades en un temps pretèrit.
La pressió humana s'hi ha deixat sentir i té molt a veure en la interpretació del paisatge. L'home, com a ésser viu, evolucionat i capaç d'aprofitar qualsevol tipus d'hàbitat, manifesta la seva presència a Garraf per les activitats tradicionals, bé la ramaderia, bé l'agricultura. Així tala i estassa extenses zones de boscos, màquies i pinedes per dur a terme llurs ocupacions agropecuàries i construir-hi les instal·lacions adients. La baixa qualitat del sòl ha determinat que tant la ramaderia com l'agricultura no siguin pràctiques rendibles, per la qual cosa s'han abandonat quasi totalment. Això ha propiciat una vegetació fàcilment incendiable: estepes, gramínies i pins que es desenvolupen en erms i zones de pastura. I ja sabem que una pineda que no s'estassa i no es neteja és una vegetació en permanent perill d'incendi.
L'incendi més greu que ha tingut lloc darrerament és el del 1994. Estudis realitzats posteriorment ens mostren les greus conseqüències derivades d'aquest i d'altres incendis forestals. Així, per exemple, l'alzinar mediterrani està en fase de regressió, encara que en el passat ocupava una superfície més important de la que ocupa ara. De fet, avui en dia, només en trobem en alguns punts aïllats de les muntanyes més septentrionals d'Olesa i a la zona de Bruguers (sobretot en llocs humits i amb sòls profunds), on fins i tot pot aparèixer l'alzinar amb roure cerrioide o amb boix. També es troba força degradada la màquia d'arboç amb fragments d'alzinar, amb un estrat arbori molt esclarissat i una quasi total domini de l'arboç.
Altres comunitats vegetals que podem trobar al Garraf són la roureda amb boix (gairebé inexistent), la garriga afavorida pels incendis, atesa l'enorme capacitat de rebrot del garric enfront d'altres espècies), les pinedes de pi blanc (que ocupen gran part de la superfície arbrada del parc, juntament amb l'alzinar, i que només està poc desenvolupada als entorns de la Plana Novella) i la màquia litoral (molt degradada, habitualment barrejada amb altres espècies més pròpies de les brolles i les garrigues, i que ha envaït moltes de les zones de terrasses properes al litoral. On es conserva millor és entre la Plana Novella i Sitges, i als voltants de Can Grau), on destaca la savina com a espècie clarament perjudicada, a causa de la seva nul·la capacitat de germinar després del foc.
No hem d'oblidar les noves activitats i infraestructures que es desenvolupen al massís i el nou ús que se'n fa: urbanització del terreny, turisme residencial, pedreres, abocadors d'escombraries, radars, antenes i línies elèctriques així ho evidencien desafiant el pas del temps. Es tracta de zones, doncs, desproveïdes de vegetació.
