El Montseny ha estat un massís poblat des de temps immemorial, però és a l’edat mitjana quan s'hi generalitzen els establiments humans, una colonització dispersa per tot el territori. Al començament del segon mil·lenni, s’inicia una expansió demogràfica propiciada pel desenvolupament de la producció agrícola, gràcies a l'extensió dels conreus en noves terres, al perfeccionament de l'utillatge agrícola i a la millora dels recursos hidràulics. 

A les darreries del segle X s’aborda la construcció d’esglésies repartides per tot el territori montsenyenc, que fixa aquesta població que s’ha llençat a la colonització del massís. La característica principal d’aquestes esglésies és la solidesa que ha permès que arribin fins als nostres temps. El període romànic és pot definir des de finals del segle X fins a inicis del segle XIII, de manera que sota aquesta denominació podrem trobar edificis de característiques diferents, de perfeccions variades, i també més o menys conservades. 

Les esglésies romàniques del Montseny són senzilles, força humils, amb uns trets comuns que se solen repetir, com la orientació a l’est de l’absis, l’accés amb porta i arc de mig punt pel costat migdia, els capitells amb elements vegetals, i algunes petites decoracions amb escacs, trenes, mitges esferes, i arcuacions. En la majoria dels casos les naus estan cobertes amb volta de canó i/o voltes d’aresta, que els historiadors han identificat com l’element més significatiu. 

Tot i les variacions arquitectòniques sofertes durant anys, hi ha una característica que no s’ha perdut mai, una qualitat única que tothom gaudeix però que sols alguns perspicaços autors han sabut observar adequadament. L’element que caracteritza la construcció romànica al Montseny és la implantació al lloc. Cap de les esglésies romàniques montsenyenques està emplaçada de manera atzarosa, totes elles tenen una situació especial al tocom, ja sigui perquè estan en el punt culminant d’un turó que els permet controlar l’entorn, per ser al centre de la plana a treballar, el punt de trobada dels masos del poble, dins d’un inexpugnable castell, a peu del camí ral o a tocar de la riera. La seva situació ha fet que avui el paisatge sigui irrecognoscible sense elles. 

Oscar Farrerons Vidal (Barcelona, 1967) és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i doctor en Enginyeria Multimèdia per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). El 2020 va publicar el llibre Romànic i Montseny. Entre d'altres, és fundador d’Amics Fonts de Viladrau i cofundador del Projecte Fonts del Montseny. Ha escrit una dotzena de llibres sobre el Montseny i excursionisme científic. Membre de la Junta de l’associació Amics Aplec de Matagalls i vocal d’Amics del Montseny. Des de finals 2018 és director de la publicació Monografies del Montseny.