Hidrologia
MINUARTIA, Estudis ambientals. 2001. Estudi de base per a la revisió del Pla Especial del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Medi físic i fauna.
La xarxa de drenatge superficial presenta unes característiques determinades clarament per la geologia i la climatologia de la Serralada litoral en el sector del Maresme. Així, l'estructura geològica i la naturalesa litològica han configurat l'existència de petites conques de gran pendent i recorregut curt, recolzades sobre materials poc permeables en les zones de capçalera i permeables en la part baixa. El clima clarament mediterrani aporta a les rieres un règim estacional pluvial, és a dir, porten aigua o bé augmenten de cabal quan hi ha hagut pluges i, per tant, ho fan de forma irregular.
Les rieres s'assequen a l'estiu i només a les parts altes del seu curs, en algunes, es manté l'aigua tot l'any. Actualment, la forta explotació d'aigua subterrània ha fet que les rieres portin menys cabal d'aigua i fins i tot la Tordera pot arribar quasi a assecar-se a l'estiu. De la xarxa de drenatge, cal diferenciar-ne dos grans sistemes:
- La conca del Tordera, amb rieres tributàries que drenen l'àrea del Montnegre i aboquen cap al riu.
- La conca del Maresme, amb cursos d'aigua perpendiculars al mar que tallen transversalment la serralada i estan constituïts per rieres de curt recorregut que drenen l'àrea del Corredor i del Montnegre.
1) Conca del Tordera
La Tordera és l'únic riu de la zona que es contempla en aquest estudi i en constitueix el límit septentrional i oriental. Neix al massís del Montseny, a la vall de Sant Marçal, i discorre 24 km per la comarca del Vallès Oriental, entre el Montseny i el Montnegre, seguint una línia de falles. Quan el riu troba una nova falla fa un gir de 90° i s'encara cap al mar. En aquest punt entra al Maresme per on recorre 27 km fins arribar a la Mediterrània, on desemboca entre Malgrat i Blanes.
Drena principalment els massissos del Montseny, Montnegre, Guilleries i la plana de la Selva. La conca hidrogràfica té uns 894 km2 i presenta una morfologia lobulada, poc allargada, amb major desenvolupament superficial i hídric en el sector Nord. El curs alt del riu, comprès entre el seu naixement i Sant Celoni, es caracteritza per una circulació torrencial deguda als forts pendents que presenta el relleu. Les aigües són turbulentes, tenen un gran poder erosiu i transporten els materials erosionats. El curs mitjà, entre Sant Celoni i Hostalric, passa per indrets de pendents més suaus on el corrent no és tan fort, tot i que encara té un cert poder erosiu i de transport. El curs baix l'inicia a l'arribada a Fogars de Tordera, on el riu canvia de rumb en direcció al mar i augmenta de cabal respecte els altres trams, disminueix de velocitat i, en conseqüència, es produeix una sedimentació que dóna lloc a una plana fluvial, actualment ocupada per conreus. A la part baixa del curs, a banda i banda hi ha zones situades topogràficament més baixes que el riu, de manera que en èpoques de cabal abundant el nivell freàtic topa amb la superfície i provoca que els prats i clapes de vegetació de ribera s'inundin i es formin aiguamolls. Aquestes àrees inundades són drenades a través de canals artificials de desguàs.
A la desembocadura i com a resultat de l'aportació de materials es forma un petit delta, de tipus arrodonit, d'uns 8 km2, malgrat que la seva extensió és molt variable a causa de les freqüents intrusions marines. Recentment, els aports del riu han disminuït a causa del poc cabal, ja que l'aigua és extreta amb finalitats industrials i agrícoles. Aquest fet comporta que el poder erosiu del mar sigui més gran que la capacitat de sedimentar del riu i, en conseqüència, el delta i les platges de Sant Susanna i Malgrat han entrat en regressió.
La Tordera és un riu de règim típicament pluvial, és a dir, influenciat per la precipitació de la zona. Existeix, com a mínim, una revinguda anual, localitzada generalment entre els mesos de setembre i novembre. És el curs amb major cabal i porta aigua de forma permanent al llarg de l'any, el seu cabal mitjà és de l'ordre dels 5,65 m3/s, tot i que presenta una gran irregularitat intraanual i interanual, arribant a l'hivern i primavera als 10 m3/s (Gutiérrez, 1998).
Al marge dret, la conca està drenada per un conjunt de rieres del sector del Montnegre amb direccions N-S, com la riera de Fuirosos, la de Montnegre o la de Ramió, i O-E, com la riera de Vallmanya o el torrent del Gorg Negre. Aquestes rieres circulen principalment per materials de baixa permeabilitat, bàsicament esquists i granodiorites, encaixonant-se en valls tancades, des de la cota topogràfica 500 a la 100, aproximadament. Bàsicament, constitueixen cursos de règim torrencial de caràcter típicament mediterrani, amb grans variacions de cabals d'acord amb la pluviometria. A escala de la conca, els cursos del marge dret són menys importants que els del marge esquerre, tant pel nombre de rieres, com pel volum d'aigua i densitat de drenatge.
2) Conca del Maresme
No es tracta d'una conca hidrogràfica en sentit estricte ja que no parteix d'un gran curs fluvial sinó que correspon a un conjunt de subconques individualitzades dins d'un mateix sector orogràfic. Per la particularitat de la seva dinàmica i el seu interès hidrogeològic s'ha definit el territori d'aquesta conca com una zona d'interès geològic.
A grans trets, les rieres del Maresme es caracteritzen per néixer entre els massissos granítics i paleozoics de la Serralada litoral, per ser de recorreguts curts i d'elevat pendent, drenar cap al mar i tenir un règim hidrològic intermitent. En la gran majoria de casos, les rieres romanen seques quasi tot l'any.
La majoria de les conques són simètriques respecte a la riera principal que acostuma a ser perpendicular a la línia de costa. N'hi ha, però, que presenten una forma de colze, amb el canal principal amb direcció NNE-SSO, quasi paral·lel a la costa, resultat de las grans fractures existents. Bons exemples en són la riera d'Arenys i la d'Argentona. El coeficient d'escolament mig del Maresme és de 0,47, tot i que en el futur pot arribar al 0,51 (Gutiérrez, 1992).
D'acord amb Riba (1997), les rieres de l'àrea del Maresme que drenen directament al mar es poden classificar en tres tipus:
- Rieres de primer tipus o rieres antigues: són aquelles que transcorren en la seva totalitat per sobre d'unitats geològiques paleozoiques i granítiques, com les rieres d'Arenys i Sant Pol.
- Rieres de segon tipus o rieres mixtes: són les que presenten dos trams ben diferenciats: un primer tram format per la capçalera excavada en els materials granítics i paleozoics, i un segon tram inferior situat per damunt de terrenys quaternaris, els quals formen un glacis de sedimentació. Alguns exemples són la riera de Caldes d'Estrac o la de Sant Vicenç.
- Rieres de tercer tipus o rieres residuals: són cursos molt curts que drenen tan sols alguns sectors de terrenys recents quaternaris, com els glacis del peu de mont costaner. Com a exemple és pot esmentar el rial de Cal Costa a Arenys de Mar.
Típicament les rieres del primer tipus són les que tenen una conca més extensa, entre els 10 i els 80 km2, com la d'Arenys, de 12,94 km2, la d'Argentona, de 77,86 km2, la de Sant Pol, de 38,76 km2, o la de Pineda, de 16,89 km2. Dibuixen xarxes de drenatge assimilables a les de tipus dendrítric, influïdes per la xarxa de diàclasis i fractures. Un bon exemple és el torrent del Sot d'Oradella, a la riera de Sant Pol, totalment rectilini. Totes aquestes conques majors de primer tipus tenen una forma d'embut i s'aprimen cap a mar deixant espai a les conques de les rieres de tipus dos. Les conques tenen una densitat de drenatge de 2,5 a 3, densitat que és superior en les conques del NE i en materials metamòrfics. El pendent és acusat i els cursos dibuixen planes de sedimentació.
Les rieres de segon tipus tenen conques menys extenses, no superiors als 10 km2. És el cas de la riera de Llavaneres (8,24 km2), la de Caldes d'Estrac (6,43 km2) o la de Sant Vicenç (1,17 km2). Presenten una forma, en planta, similar a una raqueta de tenis, ampla, excavada, ovalada, dendrítica i amb els tributaris excavats en terrenys granítics, la qual s'aprima en arribar als materials quaternaris (Riba, 1997). Els cursos tendeixen a fer-se cada vegada més rectes i a no jerarquitzar-se; de fet, tenen un índex de meandricitat molt baix (Im < 1,5) segons Riba (1997). Els pendents són molt forts i poden arribar al 6,5%.
Les rieres de tipus tres són poc importants i gairebé actuen com a drenatges locals.