Situació geogràfica-geològica


$urlFileEntry

Kim Castells

El massís de Sant Llorenç del Munt es troba al Nord de la ciutat de Terrassa; emergeix de la Depressió del Vallès i arriba a la cota dels 1.103 m a la Mola. És limitat per la riera de les Arenes a l'Oest, pel riu Ripoll a l'Est, pel pla de Terrassa-Sabadell al Sud, i pel Nord s'allarga fins al Montcau (1.056 m), a partir del qual davalla vers la Depressió Central o de l'Ebre.

Pròpiament, el massís juntament amb Montserrat, els cingles de Gallifa, etc., forma la vorera continental del Sud de la Depressió de l'Ebre; la Serralada prelitoral resta reduïda a una estreta franja d'uns 3 km d'amplada de mitjana, en direcció en el sentit de la llargària Oest-Sud-Oest/Est-Nord-Est, aproximadament.
 
El conjunt orogràfic destaca netament de la resta de muntanyes catalanes i àdhuc de la mateixa Serralada prelitoral. D'altra part, no és possible deslligar els relleus de Sant Llorenç del Munt dels de la veïna Serra de l'Obac, ja que tots dos formen una sòlida entitat topograficogeològica. Observada des de qualsevol punt de la rodalia, la muntanya presenta aquesta individualitat, però és del costat vallesà d'on la seva peculiar silueta ha estat sempre més coneguda, amb els cims notables de la Mola i el Montcau.

El relleu


Les dues grans unitats que formen el massís han estat de sempre perfectament delimitades per la toponímia: Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Ambdues són enllaçades pel Coll d'Estenalles, a la capçalera de la riera de les Arenes, que els separa a la vegada mitjançant una vall de vessants molt escarpats, d'origen càrstic.
 
Lateralment, hi ha una munió de barrancs tributaris de la riera de les Arenes i del riu Ripoll anomenats "canals" que divideixen el massís en unitats secundàries. En destaquen els blocs de la Mola (1103 m), els Òbits (1.031 m) i el Montcau (1.056 m). Els cims d'aquests relleus sovint són escarpats amb cingles quasi verticals i van alternant amb canvis de pendent. Al peu dels cingles es troben monòlits separats de les parets per l'erosió de grans ciàclasis (megàclasis), conegudes amb noms molt populars com Cavall Bernat, les Castellasses, la Cova del Drac, etc.
 
En conjunt, la forma aproximada del massís de Sant Llorenç del Munt és la d'un tronc de con esglaonat en quatre trams: el primer té el límit superior al nivell del Cavall Bernat, el segon a Can Pobla, el tercer a l'Hort dels Monjos i el darrer a la Mola.

La hidrografia


Per les crestes de la Mola i el Montcau hi passa la divisòria d'aigües entre les conques del Besòs i del Llobregat, que s'allarga fins a Sant Cugat del Vallès. La xarxa hidrogràfica de la muntanya és composta, doncs, per dos sistemes que tributen a dos grans col·lectors: el Ripoll, de cabal perenne, tributari a la vegada del Besòs, i la riera de les Arenes, de règim irregular i torrencial, tributària del Llobregat. Per la banda septentrional i per la de ponent de la serra de l'Obac, els barrancs i les rieres van també al Llobregat per les rieres de Talamanca, Mura, Infern i Mata-Rodona i Rellinars.

Origen i evolució geològica


No és possible descriure l'evolució del massís de Sant Llorenç del Munt sense fer referència a l'evolució geològica de Catalunya.

Durant l'era secundària, i com a conseqüència dels plegaments hercinians, formen Catalunya dos grans massissos: el de l'Ebre, que correspon avui a la Depressió Central, i el catalanobalear. La resta era coberta pel mar.

Durant l'eocè, el massís de l'Ebre s'enfonsa i comença l'aixecament dels Pirineus i de les serralades mediterrànies. Més tard, a l'oligocè, es configuren definitivament els Pirineus i els sistemes mediterranis, mantenint-se el massís catalanobalear. Els materials que arrossegaven els rius procedents d'aquestes muntanyes anaven a parar a l'ampli braç de mar que ocupava tota la Depressió Central, estesa cap a la banda d'Aragó.

Finalment, i durant el miocè, la Depressió Central s'asseca alhora que s'enfonsa el massís catalanobalear, donant origen a la Depressió prelitoral i a la Fossa Mediterrània.

D'aquesta manera, la formació dels conglomerats de Sant Llorenç del Munt correspon al període eocè-oligocè, ja que es formen els deltes dels rius que baixen del massís catalanobalear.

Clima


$urlFileEntry

Autor: XPN

El massís de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac s'aixeca bruscament a la part septentrional del Vallès Occidental, i la humitat augmenta a la vall del riu Ripoll, a la part oriental de la muntanya. En el cim de la Mola, la precipitació no serà inferior als 800 mm, mentre que a la Serra de l'Obac no deu passar dels 700 mm. Els mesuraments duts a terme, a l'estació del pantà de la Xorriguera, en els vessants d'aquella serra, donaven una mitjana de 681 mm. És provable que a la zona N del massís, Mura i especialment Sant Llorenç Savall, s'arribi també als 700 mm mentre que Terrassa i Sabadell, a la plana vallesana, només reben, respectivament, 508 i 603 mm de pluja.

Pel que fa a l'estacionalitat de les precipitacions, l'època més plujosa és la tardor, seguida de la primavera, i la més seca, l'estiu, per bé que exposada a tempestes locals estivals o bé originades per la forta condensació de les masses d'aire marítim sobre l'aire sobreescalfat interior, al contacte del massís, que origina un fort ascens, fenomen que pot donar lloc a tempestes devastadores com la que s'esdevingué el 25 de setembre de 1962.

Per bé que al pla vallesà la temperatura mitjana anual és d'uns 15º, a la muntanya, les temperatures arriben a ésser extremes a l'hivern, a causa de l'altura. Pel que fa a la neu, té poca importància, tot i que hi neva algunes vegades, especialment al cim de la Mola, i que la neu es conserva bastants dies, principalment als obacs.

Tectònica


Es pot dir que la tectònica no ha influït d'una manera transcendental en el modelatge del massís, ja que les unitats Sant Llorenç del Munt-Serra de l'Obac pertanyen a una depressió i un pas a una zona de plegament com és el cas de la Serralada prelitoral, encara que orogràficament hi estiguin incloses. Són d'una simple estructura regular els estrats de la qual presenten un bussament cap al Nord que, d'una manera general, no sobrepassa els 10º. La macrotectònica no hi ha tingut un paper important, però sí la microtectònica que, conjuntament amb la naturalesa dels materials i l'erosió, ha influït en el modelatge i aïllament d'aquests dipòsits detrítics de vora.
Les falles han donat origen a algunes de les canals més conegudes de la muntanya: Cova del Drac, Canal de Can Pobla, la del Collet dels Tres Termes, la del Coll d'Eres...

Estratigrafia


$urlFileEntry

Pared de roca

La base del massís de Sant Llorenç del Munt és un plutó de granit que, sorgint a l'E de Matadepera i estenent-se per Castellar del Vallès cap a llevant, afecta les pissarres paleozoiques, travessant-les i, a partir de l'esmentat Castellar del Vallès, forma una estreta franja limitada per sengles falles, una de normal, cap a la Depressió del Vallès, i l'altra a la inversa, limitant amb el trias.

El paleozoic, de pissarres metamòrfiques, forma clapes irregulars en dimensions i distribució; la més gran correspon a l'encavalcament del Girbau, a la zona de la Penitenta, que s'estén d'Est a Oest cap a Can Torres i el camí dels Monjos.

Es poden considerar dues menes de jaciment:
a) Pissarres que jeuen directament sobre el granit, i
b) les que encavalquen sobre el secundari i el terciari.

Les primeres són localitzades a l'àrea compresa entre el Sud i l'Est del turó de Can Sallent o Mont-Rodon. Són de color grisenc blavós, sericítiques, amb filonet i vetes de quars cataclàstic, molt alterades i erosionades. Se'ls calcula una potència d'uns 60 metres.

Pel que fa a les pissarres d'encavalcament, són molt extenses en sentit transversal, encara que de poca potència, ja que a la font dels Llorers, al peu de Can Girbau, deixen al descobert l'eocè i, al Sud de la serra de Sant Feliu, permeten veure el granit.

El trias comprèn una franja d'uns 600-800 metres d'amplada a la zona mitjana i 5 km de longitud, que s'estén obliquament des del Turó de Can Torrella passant pel Turó de Calderols i el Pujol, fins més enllà de Sant Feliu del Racó.

El contacte del trias amb el paleozoic es produeix per mitjà de falla i apareixen els clàssics congolomerats quarsosos de la base del Buntsandstein verticals i molt minsos, que arriben a desaparèixer; solament són visibles a la seva intersecció amb la carretera de Mura. Segueix una sèrie de gresos vermells, micàcics, que cabussen 22º i a la part superior alternen amb margues molt argiloses. Aquí el Buntsandstein té una potència d'uns 200 metres.

El Muschelkalk apareix al Turó de Can Torrella, amb calcàries dolomítiques, blanquinoses i un cabussament de 30-35º al Nord-Oest, molt plegades. Segueixen 30 metres d'argiles marrons, sense mica, del Muschelkalk mitjà. El conjunt fineix un xic enllà de Can Torrella en contacte amb els conglomerats de l'eocè inferior, mitjançant una gruixuda zona de milonitització. A la pedrera de Can Torrella s'ha trobat fauna amb Ceratites antecedens (N. Llopis i Lladó).

Tot l'eocè de la zona de Sant Llorenç del Munt és de fàcies continental i comprèn des de la base al priabonià inferior. A l'esmentada base, concretament a Can Solà del Pla (Matadepera) i a Mas Olivet (Sant Feliu del Racó), s'hi ha trobat Bolimus gerundensis (N. Llopis i Lladó).

Els conglomerats formen la part més destacada del massís, que els deu la seva configuració característica. Comencen a la cota 500 i arriben fins al cim culminant de la Mola, a 1.095 m d'altitud. Són d'origen deltaic, constituïts per còdols de calcàries triàsiques, quars de pissarres paleozoiques i algun d'episòdic, de granit. Existeixen algunes lleugeres diferències entre aquests conglomerats i els de Montserrat, la qual cosa fa que l'erosió hagi actuat de forma diferent. D'una banda, les intercalacions de gresos i margues vermelloses s'endinsen dintre la massa de pudingues fins a nivells molt alts, cosa que fa que la massa sigui menys resistent a l'erosió. De l'altra, la composició dels conglomerats és menys resistent ; els elements paleozoics són més abundants i, segons el lloc, arriben a dominar i el ciment argilós sembla, també, que hi és en major proporció. Tot això contribueix a fer que la massa de pudingues sigui més afectada per la divisió en estrats i que la resistència a l'erosió, entre estrats, sigui més petita, i així no es donen formes tan ardides com en el cas de Montserrat.

L'eocè presenta quatre trams estructurals i morfològics:

  • Primer tram: des del contacte amb el Muschelkalk al Cavall Bernat.
  • Segon tram: dins a Can Pobla.
  • Tercer tram: fins a l'Hort dels Monjos.
  • Quart tram: fins al cim de la Mola.

Al primer tram, de poc pendent, els conglomerats són de color vermell vinós, el ciment és poc dur i la roca, disgregant-se fàcilment, dóna fragments lliures de calcàries, pissarra, gres, quarsita i quars. Els nivells argilosos són escassos i de poca potència i no formen replans ni nivells de fonts. Acaba al nivell argilós del Cavall Bernat, amb balmes, un replà ben marcat i dues fonts molt minses.

Al segon tram hi ha la Castellassa, la Roca de les Onze Horts, els Plecs del Llibre i el Cavall Bernat. Deu tenir uns 100 m de potència i forma un sol bloc molt compacte, de parets verticals, i tres o quatre graons secundaris de 20-30 m d'alçària. El color és més rogenc, tirant a ataronjat.

El tercer tram comença a les argiles de Can Pobla, que donen un nivell freàtic important, el més important de tot el massís. És un tram d'uns 180 m de potència i és tota una unitat compacta de parets verticals, de materials molt uniformes en dimensions i que acaba en una mena de cornisa encara més compacta, d'uns 10 m de gruix, separada de la resta per una petita intercalació argilosa.

Finalment, al peu del nivell de l'Hort dels Monjos, tenim el quart tram de fort pendent, amb una potència d'uns 60 m i que acaba en el cim de la Mola.

Composició i naturalesa dels conglomerats


A causa del seu origen deltaic, la potència dels conglomerats de muntanya de Sant Llorenç del Munt és variable, si bé es pot fixar en uns 500 m, i en alguns punts es redueix a estretes capes intercalades entre les margues i les argiles. Són, doncs, poligènics i els seus caràcters petrogràfics depenen de la composició de les roques marginals: la matriu és calcària i silícia, els caires calcaris i pissarrossos, i la procedència, la mateixa que la dels massissos de Garraf (calcari) i Montseny (paleozoic).

Els percentatges són els següents: a Sant Llorenç del Munt, 50% de calcària i 50% de pissarres a la serra de l'Obac, 60% de calcària, 30% de pissarres i 10% de granit i roques eruptives (N. Llopis, 1947). Es dedueix un enriquiment de calcàries cap al Sud-Oest.

Fenòmens càrstics i hidrologia subterrània


$urlFileEntry

Riscal

Els conglomerats de Sant Llorenç del Munt es comporten, des del punt de vista hidrològic, de manera semblant a les calcàries, perquè els elements constitutius i el ciment són, com hem vist, en bona part calcaris. La densa fissuració que creua els conglomerats afavoreix la circulació de les aigües càrstiques (substituint quasi totalment les superficials), que es dirigeixen amb predomini vers el Nord i Nord-Oest, tot seguint el cabussament dels estrats.

interest