Utray-Lamadrid, equip de creadors integrat per Paco Utray i Luis Lamadrid, Inicien la seva trajectòria artística el 1989 amb la presentació de la seva videoinstal·lació Vicios Privados Beneficios Públicos a la fira d'art contemporani de Madrid ARCO89 (VideoArco89). El 1989, es trasllada a la Kunstakademie de Düsseldorf i, entorn de la classe de Nam June Paik fan dos vídeos: Punto en boca i Experiencia vital concentrada. Dos anys més tard, Utray-Lamadrid participa en la Mostra d'Art Jove de 1991. Aquest mateix any, produeix dos dels seus vídeos més innovadors: els vídeo retrats Panes y Azotes i Passé Parfait. Posteriorment, el 1992, se li concedeix el Primer Premi de Vídeo Art Madrid Capital Cultural pel vídeo de dansa Siete Montañas y Siete Ríos. El 1993, després d'una estada a la Schloss Solitude de Stutgaart finalitza Eifrigies Nichtstun, vídeo pseudodocumental que combina imatges de miners i treballadors metal·lúrgics amb referències literàries a la doble condició, sagrada i profana, del treball físic.

El 2011, participen a Las Caras B de la historia del vídeo espanyol (exposició itinerant), amb el vídeo Punto en boca, i a The 8th Busan International Video Art Festival (Seül), amb el vídeo Obediencia.

Utray-Lamadrid té obra en distribució a Hamaca (Barcelona) i Lux (Londres).

El 2023, inicien Videoacústica: projecte videogràfic en el context de la música de lliure improvisació.

VIDEOACÚSTICA és una idea, en el context de la música de lliure improvisació, que uneix la creació musical i la videogràfica. Paco Utray i Luis Lamadrid col·laboren amb músics i altres artistes en la creació d'unes composicions musicals improvisades en directe basades en aquesta idea. Els conceptes de música electroacústica i música concreta posen en relleu l'enregistrament sonor en la composició musical. La música videoacústica es recolza en la idea d'incloure en les composicions musicals elements visuals en moviment incorporant, de manera natural, l'acció gestual i la dansa.

El projecte Videoacústica s'ha presentat anteriorment a La Fundació Varderlinde, Montánchez, Càceres (2023); a EKO (2023), La Hipoteca (2024) i La Rosa CSO (2025), Madrid; a Els Encontres aproximatius de Postbouesia 5NA Edició, Lo Pati, Centre D’Art Terres De L’Ebre, Amposta, Tarragona (2025) ia l'Exploratorium de Berlín (2025).

En aquesta peça participa Lucía Flor-Laguna. Cantant, Improvisadora vocal i actriu, la seva proposta se situa a la cruïlla entre l'espai, l'escolta, l'imprevisible i el que passa a l'ara.

La seva pràctica es nodreix de la improvisació vocal com a llenguatge i com a eina de composició en temps real, generant peces úniques que emergeixen de la relació entre cos, so, silenci i espai. Cada intervenció és una experiència irrepetible, un esdeveniment on l'escènic i el sonor es construeix a l'instant.

Interessada en la intersecció entre diferents disciplines escèniques, explora la veu més enllà del musical, com un posar-se en relació, com un camp de ressonància, on convergeixen acció, percepció, ressonància, repercussió i presència. Treballa a les vores, entre l'audible i l'inaudible, el visible i allò que batega i encara no és. Utilitza la veu desbordant el llenguatge, els textos, fregant el soroll, la invocació de l'animal, l'informe, el fràgil.

El seu treball convida a afinar l'escolta, a habitar allò oníric i deixar-se seduir per l'evocació sonora de la veu.

Miquel Àngel Marín. Músic d’interiors i d’exteriors. Músic que toca amb cadira, dret, caminant, gita’t, arrossegant-se, dalt d’un arbre i d’altres figures.
Quan el seu clarinet no sap qui és: es transforma en llapis i escriu, es transforma en intèrfon i parla elèctricament, es transforma en acordió i canta, es transforma en aixada i planta un arbre, es transforma en Charlot o Keaton i es pixa de riure, es transforma en trabuc i dispara, es transforma en globus i explota, es transforma en bou i emborna.
La seva genealogia possible: Kurt Schwitters- John Cage- Harpo Marx- Mauricio Kagel- Claudio Magris- Carles Hac Mor- Carles Santos- Peter Sloterdjik- Llorenç Barber- Wolfgang Meyer- Ester Xargay.

Joan Sancho Domingo. Violinista de Lleida, de formació clàssica, desenvolupa la seva tasca professional en l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell (OJC) i en diversos grups de cambra, com el Trio Orfeu i el Quartet Prysma. És professor del Conservatori de Lleida.
S'inicia en el camp de la improvisació lliure a través de l'aprenentatge del Soundpainting, llenguatge de signes utilitzat per a la creació en temps real. Forma part des de la seva creació l'any 2015, del Col·lectiu Free't, grup d'artistes de diferents disciplines que improvisen amb Soundpainting, sota la direcció de l'Arnau Millà. Amb aquest grup han establert col·laboracions amb músics i compositors com Núria Andorrà, Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Angelique Cormier o Joan Bagés i han actuat en indrets de tot el país.

Joana Sardà Just. Artista visual i escènica, gestora cultural. Duu a terme una investigació que s'inicia a la pintura i pren camí cap a l'acció i el moviment físic. Formada en l'especialització d'il·lustració, aprofundeix en el traç i busca el seu origen en el moviment corporal. L'expressió del cos a través de la dansa i d'altres pràctiques l'han impulsat a centrar-se en un llenguatge artístic personal. La seva pràctica artística esdevé un canal per relacionar-se amb la natura, un espai vital personal, de joc, màgia i gaudi. Fa valdre els orígens artesanals de la pràctica artística. Ha rebut beques de residència a CACIS (Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat) a Calders i a Es Far Casa d’Artistes a Mercadal, Menorca. Ha participat en col·laboració amb altres artistes amb les disciplines de l’audiovisual, la performance, la dansa, la pintura i la poesia com per exemple Ester Xargay, Imma Pla, Samira Badran, Denys Blacker o David Berenguer.