Conservació de la biodiversitat
Els massissos del Montnegre i el Corredor són dues unitats de relleu ben definides que es disposen alineades en paral·lel a la costa , que formen part de la serralada Litoral i constitueixen una barrera natural entre la plana litoral del Maresme i la depressió del Vallès i la Selva.
D'acord amb la pluviometria mediterrània d'aquesta zona, els rius i rieres són de règim majoritàriament esporàdic o estacional. El curs principal d'aigua és la Tordera, que recull les aigües d'importants rieres de la vessant vallesana del Montnegre, com les de Vallgorguina, Olzinelles, Montnegre, Fuirosos i Ramió. Les conques del Maresme solen ser més curtes i de cabal sobtat, de vegades violent. Les més extenses són les d'Argentona, Arenys, Sant Pol i Pineda.
Atesa la seva gran diversitat i riquesa d’ambients i zones de vegetació, el Parc del Montnegre i el Corredor acull un ampli catàleg d’espècies vegetals —des d’alzines, rouredes i pinedes de pi pinyer fins a avellaners i castanyers— i animals —des d’espècies com el porc senglar i el cabirol fins a guineus, genetes, fagines, teixons, així com l’àguila marcenca, l’astor o el picot verd, entre d’altres.
Clima
El clima mediterrani subhumit d'aquestes contrades presenta variacions notables. Així, es poden distingir dues zones climàtiques bastant diferenciades. D'una banda, les terres interiors orientades cap a la plana del Vallès, més fredes i humides, amb un caràcter lleugerament continental. De l'altra, els vessants orientats cap a marina, més secs i amb temperatures més suaus. El règim de pluges presenta notables variacions interanuals, essent la mitjana climàtica del parc d'uns 700 mm anuals, amb precipitacions mitjanes més altes (de 800-900 mm) al sector del Montnegre i menys abundants (d'uns 650 mm) a l'extrem occidental del Corredor. Cal destacar els episodis de fortes pluges i ruixats que, especialment a la tardor, provoquen avingudes (rierades) en les conques del Maresme.
Geologia
Els massissos del Montnegre i del Corredor s'emmarquen estructuralment dins de la serralada Costanera Catalana o Catalànids, la qual limita al nord amb la depressió del Vallès-Penedès i, al sud, amb la depressió litoral i el mar Mediterrani, mitjançant dues alineacions de falles orientades NE-SO, constituint un bloc aixecat dins els sistemes de graben i horst.
El substrat geològic dels dos conjunts muntanyosos és bàsicament format per un gran cos granític travessat per roques filonianes. No obstant això, a la part alta del Montnegre hi destaca una taca de material metamòrfic més resistent a l'erosió. Aquests materials pissarrosos són els que donen un caràcter marcadament més abrupte al massís del Montnegre.
El granit, en canvi, per l'efecte de la humitat ambiental i les temperatures benignes, es disgrega amb relativa facilitat, formant-se el típic sauló i determinant el relleu més suau i arrodonit del Corredor. En certs indrets, la meteorització dels plans de fractura d'aquesta roca dona lloc a grans boles de pedra que formen un paisatge característic anomenat caos de boles.
Hidrologia
L'estructura geològica i la naturalesa litològica han configurat l'existència de petites conques de gran pendent i recorregut curt, recolzades sobre materials poc permeables en les zones de capçalera i permeables en la part baixa. El clima clarament mediterrani aporta a les rieres un règim estacional pluvial. Les rieres s'assequen a l'estiu i només a les parts altes del seu curs, en algunes, es manté l'aigua tot l'any. De la xarxa de drenatge, cal diferenciar-ne dos grans sistemes:
La conca de la Tordera: l’únic riu de la zona i el curs amb major cabal, de règim típicament pluvial. A la part baixa del curs, en èpoques de cabal abundant es poden formar aiguamolls a banda i banda del riu. A la desembocadura, com a resultat de l'aportació de materials, es forma un petit delta. Al marge dret, la conca està drenada per un conjunt de rieres del sector del Montnegre, com la riera de Fuirosos, la de Montnegre, la de Ramió, la riera de Vallmanya o el torrent del Gorg Negre.
La conca del Maresme: formada per un conjunt de subconques individualitzades dins d'un mateix sector. Les rieres del Maresme es caracteritzen per ser de recorreguts curts i d'elevat pendent, drenar cap al mar i tenir un règim hidrològic intermitent. La majoria romanen seques quasi tot l'any. Algunes d’aquestes rieres son la d’Arenys, la de Sant Pol, la de Caldes d'Estrac, la de Sant Vicenç o la de Llavaneres.
Flora i vegetació
Les masses forestals són gairebé contínues a l'interior del parc i inclouen una gran diversitat de comunitats vegetals amb una remarcable riquesa florística, amb més de 1.000 espècies de plantes superiors. També destaca l'interès micològic i briològic, amb gairebé 200 espècies de molses i hepàtiques.
Les formacions més esteses són els alzinars i les suredes, aquestes darreres afavorides per l'interès econòmic associat a la indústria del suro. Les pinedes de pi pinyer, també molt abundants, caracteritzen el paisatge del vessants marítims del Maresme. A les parts més altes del Montnegre destaquen, pel seu interès científic i paisatgístic, les rouredes de roure africà i de roure de fulla gran. Enmig dels roures hi creixen espècies vegetals d'afinitat centreeuropea, com ara alguns peus de faig. A l'obaga del Montnegre, entre avellanedes i alzinars, hi trobem encara importants plantacions de castanyers. Als sots més humits i a les vores de rieres i torrents s’hi conserven algunes vernedes.
Quant a flora d’interès, destaca la presència d’espècies amenaçades o considerades rares a Catalunya, com ara el fraret (Arisarum simorrhinum var. simorrhinum), l’estepa d’arenal (Cistus halimifolius), l’espirant estival (Spiranthes aestivalis), l’hipèric (Hypericum pulchrum) i el bruc vermell (Erica cinerea), entre d’altres.
Fauna
La varietat d'ambients de les serralades del Montnegre i el Corredor propicia que el poblament faunístic sigui divers.
Dels mamífers, el senglar (Sus scrofa) és l’espècie més abundant, seguida del cabirol. De carnívors, hi trobem la típica comunitat mediterrània: guineu (Vulpes vulpes), gat mesquer (Genetta genetta), fagina (Martes foina), teixó (Meles meles) i mostela (Mustela nivalis). De petits mamífers, hi ha algunes espècies de caràcter centreeuropeu, com el liró gris (Glis glis) i el talpó roig (Myodes glareolus).
Quant a espècies nidificants d’ocells, destaquen alguns rapinyaires forestals com l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’àguila calçada (Hieraaetus pennatus), l’astor (Accipiter gentilis), l’aligot vesper (Pernis apivorus), el gamarús (Strix aluco) i el xot (Otus scrops). També hi trobem el picot verd (Picus viridis), el gaig (Garrulus glandarius) i la becada (Scolopax rusticola).
Les zones obertes i els ambients humits alberguen una gran varietat d’espècies d’herpetofauna, amb rèptils com la serp verda (Malpolon monspessulanus), la serp d’Esculapi (Zamenis longissimus), el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus) i la sargantana roquera (Podarcis muralis); destaca una petita població de tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i amfibis com el tritó verd (Triturus marmoratus), la reineta meridional (Hyla meridionalis), el gripau d’esperons (Pelobates cultripes) i el tòtil català (Alytes almogavarii).
De l’immens grup d’invertebrats, destaquen el saltamartí de l’albellatge (Brachycrotaphus tryxalicerus), una petita població de cranc de riu ibèric (Austropotamobius pallipes) i diverses espècies de papallones.