La Pahissa del Marquet presenta una proposta que vol reivindicar la intensitat poètica, la llibertat creativa i el compromís artístic de Xargay (1960-2024), una de les veus més singulars de la poesia i l'acció artística contemporània catalana. La mostra ocupa la Sala I i II, l'Espai Escala i Pati.

Aquesta mostra reuneix poesia, acció, videoart, il·lustració, instal·lació, so, fotografia, vídeo i arxiu tot configurant un recorregut que exposa part de l'obra poètica i de videoart de Xargay, així com un ampli recull documental de la seva trajectòria creativa i col·laborativa. L'exposició posa en valor les jornades, trobades i projectes que Xargay va impulsar al llarg dels anys, donant espai i veu a altres artistes i poetes subversius o no, que van trobar, en la seva figura, una aliada i una inspiració.

''Ester Xargay és l’autora més singular de la poesia actual. La seva obra sorgeix com a floració de la seva vida, del seu caràcter, de la seva posició en el món. Totes les accions que du a terme quan us la trobeu, es tornen escriptura i art: parlar, riure, jugar, cantar, llegir, reinventar, desbor- dar, filmar, retratar, interrogar, argüir, impugnar, reivindi- car, donar-se... Escriu com viu. Per això, els seus poemes acaben transcendint la coherència essencialista d’un jo que construeix una obra per esdevenir presències vives, inestables, fins i tot, incoherents. Perquè la poesia de Xargay no és mai lògica ni unidireccional, ans al contrari. Creix com un verger silvestre en la cultura: empelt, sim- biosi. Com la seva autora, és punyent i riallera, fixa i viva, popularista i avantguardista, revolucionària i tradiciona- lista, constreta i alliberada, poètica i artística, experimen- tal i compromesa, francesa i catalana.

Catalana i francesa. Nascuda el 1960 en una Cata- lunya que combatia els darrers i esfereïdors espasmes del monstre dictatorial també a través de l’art —de la poesia realista i directa, de la cançó protesta—, Xargay va viure una infantesa i una adolescència alliberades a la França intel·lectualment influïda per la idea de compro- mís de Jean-Paul Sartre. Allà, s’educà en les formes d’art més avançades gràcies a les visites escolars a la Maison de la Culture de Bourges. Paral·lelament, la Catalunya a la qual retornaria als 18 anys, reconstruïa la visibilitat de la tradició avantguardista i assumia l’expe- rimentació, sovint com a mitjà de lluita contra el franquis- me i el capitalisme (als setanta, Joan Brossa es convertia en mestre), contra l’art establert (els conceptualistes discutien àdhuc amb Tàpies), contra la cultura burgesa (Carles Hac Mor qüestionava amb el textualisme tot el que fins aleshores era establert com a certesa), contra la societat heteropatriarcal (Maria-Mercè Marçal es comprometia amb la nació catalana, la classe obrera i la condició femenina per acabar qüestionant des de la darrera els fonaments masclistes i homòfobs del món que havia heretat). Brossa, els conceptualismes, Hac Mor i la condició femenina: quatre pilars fonamentals de l’obra xargayana, compromesa i experimental.''

Jordi Marrugat