Testudo hermanni
La tortuga mediterrània ha estat reintroduïda al massís del Garraf en el marc d'un programa de conservació. És un animal petit, que pot arribar a atènyer els vint centímetres de llargada i arriba a viure més de vint anys. És de costums diürns, i s'alimenta bàsicament d'herbes i fruits sucosos. Els seus moviments són lents, però si cal pot fer alguna correguda i fins i tot grimpar amb força agilitat.

Columba palumbus
El tudó és un tipus de colom de bona mida, ben reconeixible perquè té el cap petit respecte del cos, i una característica taca blanca al costat del coll. Li agrada viure en boscos propers als conreus, perquè així disposa d'una dieta integrada alhora per aglans i per llavors. Sovint fa estols de molts individus que sobrevolen els camps acabats de segar.

Apodemus sylvaticus
El ratolí de camp és un petit animaló de color gris amarronat, amb reflexos grocs, que viu en indrets assolellats, amb escassa presència d'aigua. La seva dieta és bàsicament vegetariana, i li agraden força les aglans, però no menysprea els insectes. Només abandona el cau al crepuscle i poc abans que surti el sol.

Vulpes vulpes
La guilla és un dels mamífers més grans del parc, ja que pot superar el metre de llargada, amb tot i cua, i els sis quilograms de pes. D'hàbits crepusculars i nocturns, la seva alimentació principal està integrada per ocells, mamífers de mida petita, insectes, cargols i fruits. S'adapta a tota mena d'ambients i situacions, cosa que ha contribuït al gran èxit ecològic d'aquesta espècie.

Martes foina
Aquest mamífer de la família dels mustèlids és fàcil de reconèixer per la taca blanca que s'estén des de la gola fins al pit, i que li ha valgut el nom alternatiu de gorjablanc. La resta del cos té un color canyella característic. Caça al capvespre i a la nit i és de dieta carnívora, però eventualment no rebutja la fruita i la mel. Podem deduir la seva presència pels excrements que situa estratègicament sobre llocs visibles, amb la intenció de marcar el seu territori.

Genetta genetta
La geneta, o gat mesquer, és un bonic mamífer carnívor, típicament mediterrani, que té els boscos com a hàbitats de preferència, tot i que també freqüenta els rocams. Com a anècdota, cal dir que es creu que aquesta espècie va ser introduïda al nostre país pels romans, pels fenicis o pels àrabs. Marca el seu territori amb fortes olors de mesc, i deixant els seus excrements sobre pedres, sempre les mateixes, anomenats latrines.

Picus viridis
El picot verd és esmunyedís i difícil de veure a causa dels seus hàbits discrets, i, en canvi, és relativament fàcil de sentir, gràcies al seu fort crit i al so tamborinant que produeix quan forada els troncs dels arbres vells per fer-hi el niu. Tanmateix, baixa al terra per menjar formigues, que són la base de la seva alimentació. De tots els picots de la nostra fauna, és el més mediterrani i l'únic que trobem a les pinedes del Garraf. És un ocell de dimensions considerables, ja que ateny els 32 cm.

Parus major
La carbonera és la més grossa de les mallerengues, un grup d'ocells que s'adapta a tota mena de boscos i que podem trobar fins i tot als parcs urbans. La carbonera és molt característica de les pinedes, on acostuma a niar en els forats de les soques velles o, sovint, a les caixes niu que els ofereixen els naturalistes. S'alimenta bàsicament d'insectes i de fruits que picoteja penjada de cap per avall de les branques.

Bufo calamita
El gripau corredor no és tan depenent de la proximitat de l'aigua com els altres gripaus, excepte en els moments de l'aparellament, la posta i el creixement larvari. Cada femella posa de 3.000 a 4.000 ous per posta. En estat adult s'allunya molt de l'aigua. De dia, s'amaga sota les pedres, i de nit en surt per capturar insectes i emet el seu cant característic. Pot arribar a viure més de deu anys.

Tarentola mauritanica
El dragó és una de les espècies més comunes dels ambients humans, i no és difícil trobar-lo a l'interior dels habitatges. També és característic trobar-lo a les façanes de les masies, espais que aprofita com a territoris de caça dels insectes que s'apropen a la llum dels fanals. Excepte per aquesta adaptació a la proximitat de l'home, és de costums diürns, ja que necessita prendre el sol. Són de color fosc durant el dia i clars a la nit.

Sus scrofa
El senglar és el mamífer més gros del Parc del Garraf. En els darrers anys les seves poblacions han crescut considerablement gràcies a la desaparició dels seus depredadors i a la regeneració dels boscos. S'alimenta bàsicament d'aglans, de bulbs i arrels, d'insectes i de cucs, encara que s'adapta a altres dietes, com ara els productes agrícoles o la carronya. Darrerament s'acosta fins i tot als afores de les poblacions, on ha descobert una bona font d'alimentació en les escombraries.

Oenanthe leucura
A la merla cuablanca li agraden els ambients esquerps, amb rocam i penya-segats, i és relativament abundant al Parc del Garraf. S'alimenta de formigues i altres insectes i, eventualment, de fruits. Fa el niu en parets naturals o en construccions humanes i l'envolta amb petites pedres. Com a curiositat, de vegades imita els cants d'altres ocells, com ara el de l'abellerol o el de la garsa.

Anguis fragilis
El vidriol es pot confondre fàcilment amb una serp, però en realitat pertany al grup de les sargantanes. Com altres rèptils, té la capacitat de deixar anar la cua quan se sent amenaçat i de regenerar-la amb el temps, fet que li ha valgut la denominació de serp de vidre. Passa gran part del dia remenant la terra a la recerca de cucs i llimacs. Com a dada curiosa, se sap que, en captivitat, ha arribat a viure 54 anys.

Salamandra salamandra
Aquest amfibi de colors vistosos ha de viure en llocs humits i frescals. De dia s'amaga sota la molsa, els troncs o les pedres i s'alimenta de petits invertebrats com ara cucs, llimacs i insectes. Podrem veure'n les larves a les basses, a les fonts, o a les aigües tranquil·les dels rierols. Les creences populars han volgut crear un mite de misteri al voltant d'aquest animaló. Però, encara que la seva pell és recoberta d'una substància tòxica, en realitat és del tot inofensiu.

Falco peregrinus
El falcó pelegrí és una au rapinyaire de mida relativament petita que nia als penya-segats del Garraf. Per capturar les preses, usualment ocells de mida mitjana, es llença en picat i les fa caure en ple vol amb un cop de les urpes. En els darrers anys ha estat introduït a la ciutat de Barcelona, com a predador de control d'espècies invasores, com per exemple els coloms. Com a anècdota, el nom de pelegrí descriu que algunes poblacions d'aquest ocell són migratòries.

Erithacus rubecula
El comportament del pit-roig és desimbolt i confiat, i sovint s'apropa indissimuladament a les persones, sobretot si caminen de manera tranquil·la i en silenci. És un ocell simpàtic, petit i rodanxó, que resulta molt fàcil de reconèixer per la taca vermella ataronjada que li cobreix la cara i el pit i que li reconeixen totes les llengües: pit-roig, petirrojo, txantxangorri, paporroibo, rouge-gorge, pettirosso, robin...

Alectoris rufa
La perdiu és un ocell que podem veure córrer pels conreus i els espais oberts, seguit moltes vegades d'un reguitzell de perdigons, què és com s'anomena als seus pollets. Les plomes, ratllades i del color dels cereals madurs, li proporcionen un bon camuflatge, però tot i això és una de les preses principals de l'àliga. Els adults s'alimenten de llavors, mentre que els joves mengen també insectes.

Oryctolagus cuniculus
El conill és una espècie molt abundant al Parc del Garraf. Freqüenta els espais oberts, però també viu als boscos, als matollars i al voltant dels conreus i de les masies. Fa caus sota terra, amb galeries complexes, on s'està durant el dia. Quan es pon el sol, surt per alimentar-se, bàsicament de plantes tendres, brots, i arrels. L'home ha afavorit la seva expansió mitjançant la desforestació i l'eliminació de molts dels seus depredadors.

Lacerta lepida
Aquesta presa habitual de l'àliga cuabarrada és el saure més gran de la nostra fauna, ja que arriba als 60 centímetres de llargada. Li agrada viure a zones de bosquina o de matollar baix, però utilitza el rocam per amagar-s'hi o per estar-se al sol. És un animal àgil i ràpid, que pot córrer i grimpar sense dificultat per caçar insectes i fins i tot petits vertebrats, als quals mossega amb molta força amb les seves mandíbules potents.

Larus cachinnans
El gavià és un ocell marí, semblant a la gavina comuna però molt més gran, ja que arriba a fer un metre i mig d'envergadura, cosa que el converteix en una presa formidable per a l'àliga. La seva dieta és molt variada, i incorpora elements com ara el peix rebutjat pels pescadors, els ous d'altres aus, o fins i tot les restes d'abocadors. Això ha fet que les seves poblacions hagin augmentat extraordinàriament en els darrers anys, i que el puguem trobar a les ciutats o molt terra endins.

Mustela nivalis
Ha estat gràcies al Pla de conservació de l'àliga i a les webcam instal·lades als nius que s'ha pogut descobrir, de forma sorprenent, que la mostela és també una de les preses de la cuabarrada. La mostela és petita, d'uns 25 cm amb tot i cua, i es mou d'una manera peculiar, fent saltirons nerviosos. És una gran predadora que s'alimenta, sobretot, de petits mamífers rosegadors. Viu a tota mena d'ambients, des del bosc fins a les masies i els pobles, i és actiu tant de dia com de nit.

Sciurus vulgaris
L'esquirol es mou amb gran agilitat per les branques dels pins a la recerca de pinyes, que aquest animal rosega per extreure'n els pinyons. És per això que, en les nostres passejades pel bosc, és fàcil que trobem per terra les restes de les pinyes, ja desesquamades. Els seus forts unglots li permeten agafar-se amb seguretat a l'escorça dels arbres. A l'hivern és manté també actiu, ja que s'alimenta de les llavors que ha pogut emmagatzemar durant la tardor.

Columba livia
El colom és un volador feixuc, que resulta presa fàcil per a molts carnívors, i en particular per a rapinyaires com ara la cuabarrada. Fa el niu a penya-segats on cria anualment un parell de pollets que alimenta amb una mena de llet que regurgita directament del pap. L'adult menja fruits i, sobretot, llavors. Ha donat origen als coloms domèstics de ciutat, dels quals és gairebé indistingible.

Rattus norvegicus
La rata comuna, juntament amb la seva parenta, la rata negra, ocupa cellers, magatzems i clavegueres. Surt del cau després de la posta del sol i a l'alba, però la podem trobar a ple sol quan fa calor. També fa niu al camp, sempre prop de l'aliment i de l'aigua, com per exemple als conreus d´arròs i a les hortes. Segons els experts, la rata prové originalment de l'est d'Àsia i es va introduir a Europa, probablement, a l'Edat Mitjana i, a la Península Ibèrica, durant el segle XIX.

Upupa epops
La puput fa els nius als forats dels arbres i a les esquerdes de les roques, però també als edificis. Viu als boscos, però habitualment s'apropa als erms, als conreus i fins i tot als jardins urbans. A la tardor emigra cap al continent africà, d'on retorna al principi de la primavera. Té el costum de menjar a terra, mentre es mou amb tranquil·litat d'un lloc a l'altre. És ben coneguda de tothom per la cresta de plomes i per la coloració, que combina el canyella, el blanc i el negre.

Merops apiaster
La característica més destacada de l'abellerol és la seva coloració viva, que va del blau al groc i al marró, i que li dóna un evocador i simpàtic aspecte tropical. També és típica la banda negra dels ulls. Una altra tret distintiu és la seva alimentació, que inclou dos centenars d'insectes diaris, entre els quals destaquen les abelles, les vespes i els borinots. Fa el niu en túnels de fins a dos metres que excava en talussos verticals, terrosos o sorrencs, a les vores dels rierols.