Comunitats vegetals

La vegetació de la zona estudiada es veu molt afectada pel règim de pluges i, per tant, les espècies que hi creixen espontàniament han d'afrontar un període de sequera estival que pot arribar a ser molt dur. Per aquesta raó, les plantes que hi viuen presenten adaptacions per tal d'evitar pèrdues excessives d'aigua. Durant aquesta època seca i amb un clima mediterrani, el creixement és lent, especialment el dels arbres, i, per tant, la producció de fusta és baixa.

Alzinar mediterrani

L'alzinar mediterrani Quercetum ilicis galloprovinciale és un bosc que ocuparia totes les muntanyes de direcció Nord i els fons de vall. Es tracta d'un bosc netament subtropical, densíssim i impenetrable, de fulles perennes i dures, amb un sotabosc ric en espècies arbustives, presidit per l'alzina Quercus ilex i compactat per un seguit d'arbusts com el marfull Viburnum tinus, l'aladern Rhammues alaternus, l'aladern fals Phyllirea media, l'arboç Arbutus unedo, el llentiscle Pistacia lentiscus, el galzeran Ruscus aculeatus i la roja Rubia peregrina, entre d'altres, i també lianes com la vidiella o ridorta Clematis flammula, el lligabosc Lonicera implexa, etc. Aquesta vegetació tan densa crea un microclima molt humit i, per tant, molt resistent al incendis forestals.

El seu creixement és limitat i es calcula que podria dona una tona de fusta per hectàrea i any.

Aquest domini de l'alzinar però, actualment, hi és ben rar. Les activitats agrícoles i ramaderes al llarg dels segles i els incendis forestals d'aquestes últimes dècades han transformat el paisatge vegetal potencial en un altre, resultat dels factors esmentats. Desapareguda l'activitat agrícola i disposant de mètodes cada cop més eficaços per a la lluita contra els incendis forestals, és possible assistir a la regeneració i recuperació de l'alzinar a la zona d'Olèrdola.

Màquia de garric, llentiscle i margalló

La màquia de garric, llentiscle i margalló Querco-Lentiscetum és la més estesa a Catalunya. Típica del litoral mediterrani, es tracta d'una comunitat clímax de la zona Sud i de sòls calcaris i ambients secs. Aquest tipus de comunitat té una alçada d'un o dos metres i hi destaquen el garric Quercus coccifera, el margalló Chamaerops humilis, el llentiscle Pistacia lentiscus, l'arçot Rhammus lyciodes, l'ullastre Olea europaea sylvestris, l'arítjol Smilax aspera, la roja Rubia peregrina i l'esparreguera Asparagus acutifolis, entre altres.

La màquia de garric i margalló hauria de ser la vegetació potencial de bona part de la franja litoral del massís del Garraf, però malauradament avui en dia només se'n troben fragments d'escassa extensió, que no són més que retalls en males condicions de desenvolupament. El garric i el llentiscle, per exemple, no són en realitat arbusts sinó petits arbres de creixement lent que poden atènyer cinc o sis metres d'alçada (si no són malmesos pel foc, el trepig o el pastoreig). Així doncs, la màquia de garric i margalló podria ser en realitat un bosc baix d'uns sis metres d'alçada, alçada que també pot assolir el margalló si no és objecte de maltractaments. A l'actualitat, és difícil trobar una comunitat amb una veritable màquia, però, en canvi, hi ha moltes zones en què el margalló es barreja amb el sotabosc de les pinedes i amb garrigues i brolles.

La degradació de l'alzinar i la màquia ha portat a l'aparició de la garriga, comunitat arbustiva baixa i impenetrable, com a conseqüència a la presència del garric Quercus coccifera. Els incendis i les pastures d'aquestes zones han portat a l'aparició de la brolla.

La garriga és una estructura de difícil combustió i, si aquesta es produeix, la capacitat de rebrot és molt elevada.

La brolla calcícola de romaní i bruc d'hivern

La brolla calcícola de romaní i bruc d'hivern Rosmarino-Ericion és una comunitat arbustiva d'ambient sec i preferentment calcari que es dóna a la major part d'aquesta zona. Són espècies molt combustibles i, per tant, amb un perill d'incendi important. Les espècies més freqüents són el romaní Rosmarinus officinalis, el bruc d'hivern Erica multiflora i diferents tipus d'estepa Cistus sp.

Pinedes secundàries

La pineda, des del punt de vista ecològic, és una brolla d'estrat arbori, ja que els arbres i el sotabosc segueixen dinàmiques diferents. Per tant, les pinedes, dins la successió, corresponen al mateix estadi que les brolles que no han evolucionat cap a l'alzinar clímax sinó cap a l'estrat arbori de pins. Totes les pinedes són de pi blanc Pinus halepensis.

Ocupació actual del sòl

L'estudi de l'ocupació del sòl és un paràmetre que dona una molt bona informació sobre les interaccions entre l'home i els sistemes naturals, i d'aquesta manera permet predir el futur ús d'aquestes i la seva estabilitat o degradació.

Pineda de pi blanc

Actualment, els escassos boscos que es troben a la zona són bàsicament pinedes secundàries de pi blanc Pinus halepensis. I cal dir que ni tan sols són veritables boscos sinó simples formacions arbòries recobridores de brolles també secundàries. En general, els pins són espècies capaces d'adaptar-se a les pitjors condicions, però no d'explotar-ne òptimament, en termes ecològics, les bones. Creixen ràpidament, fet que els fa particularment interessants per a la producció de fusta i la repoblació ràpida d'àrees cremades i desforestades. Tot i això, el risc d'incendi forestal als boscos mediterranis és molt acusat, en part a causa de la inflamabilitat que mostren el pi blanc i la brolla. Així doncs, la presència de pinedes més o menys ben constituïdes representa un perill potencial d'incendi, sobretot si es té en consideració la gran quantitat d'urbanitzacions que hi ha a la zona.

Les bosquines

Aquesta denominació inclou totes les formacions vegetals amb estrat arbustiu dominant i presents a la zona. Predominen els arbusts llenyosos de fulla petita i dura que necessiten molta llum per al seu creixement i posterior desenvolupament, i estan perfectament adaptats a viure en llocs secs on l'aigua és un factor limitant per al seu creixement.

Arbusts de fulla ampla, com les espècies del gènere Cistus, el garric Quercus coccifera, el bruc d'hivern Erica multiflora i la gatosa Ulex parviflorus, ocupen les zones de sòl molt prim amb moltes pedres i on el bosc és impossible que s'hi pugui instal·lar. Per tant, són molt importants per a la protecció de les zones de major pendent on el gruix del sòl és mínim.

Les bosquines que poden trobar-se són les del tipus esclarissat, pel fet de presentar un recobriment del sòl d'un 50 a un 80 %. De manera aïllada, a la zona Nord i als fons de vall, pot trobar-se alguna alzina, mostra que resta dels antics alzinars.

Aquestes bosquines són en general molt combustibles i amb un risc d'incendi molt elevat. Això es veu afavorit pel tipus de terreny que, per causa de la seva inclinació, ajuda molt a la seva propagació.

Els conreus de secà

Hi ha un petit nucli de conreus de cereals que o bé es conreuen o bé es llauren per deixar-los descansar un any i entrar, d'aquesta manera, a formar part d'una rotació de conreus extensius.

Espai urbà

Hi ha tot un seguit d'espais que constitueixen el perímetre d'urbanitzacions i que inclouen boscos o bosquines.