Geografia física

 

Entre la vall de la Tordera i la riera d'Argentona la Serra del Montnegre i el Corredor està formada bàsicament per granitoides que presenten una alteració molt generalitzada. També apareixen, a manera de faixes localitzades, zones esquistoses d'edat carbonífera i ordoviciana, en les quals s'intercalen materials més o menys carbonatats del devonià i el silurià.

Les serres litorals del Montnegre, Collserola, Costa Brava, Gavarres i Cap de Begur, amb la zona Axial Pirinenca i una part de la Serralada prelitoral catalana (escata encavalcant entre Capellades i la Garriga i el bloc Montseny-Guilleries), esdevenen els retalls actualment visibles de l'antiga Serralada herciniana.

Les roques que formen aquestes serralades es van formar durant l'era paleozoica i provenen dels sediments fins i argilosos que s'anaven erosionant d'antics relleus emergits i que s'acumulaven en el fons del mar Tetis, que en aquells moments s'emplaçava en aquesta àrea. Aquests sediments van patir les conseqüències de l'orogènia herciniana que els va metamorfitzar convertint-los en les pissarres que actualment afloren en diversos punts, com la zona de Montagut, i els va plegar fins formar la Serralada herciniana.

Un origen similar van tenir les roques calcàries que apareixen a Montpalau i a Sant Pere de Riu, tot i que aquestes es van formar en un ambient molt més superficial de plataforma continental per precipitació del carbonat càlcic dissolt a les aigües i procedent de les closques de crustacis i mol·luscs.

A les darreres fases de l'orogènia herciniana, es van obrir grans esquerdes a l'escorça terrestre per on es van produir les intrusions de magma. Aquest magma solidificat a l'interior de la Terra va generar grans cossos de roques plutòniques que actualment podem veure aflorant, en superfície, gràcies a l'erosió. Les roques sedimentàries preexistents junt amb els granitoïdes constituïren l'anomenat massís catalano-balear.

A les vores de la zona d'intrusió hi ha una ampla zona de metamorfisme, provocada pel contacte entre els materials magmàtics, que es trobaven a elevades temperatures, i els sedimentaris, entre els quals s'introduïen. En aquestes zones de contacte es van formar les roques cornianes i els micaesquists. La mateixa intrusió també va aportar la formació de roques filonianes, com els pòrfirs, aplites, pegmatites i lampròfirs. Associades a les roques magmàtiques també es poden trobar mineralitzacions de coure, plom, zinc i sulfurs.

A final de l'era paleozoica, entre el permià i l'inici del triàsic, la Serralada herciniana va patir una gran erosió i va quedar pràcticament arrasada. Aquesta erosió va allisar les parts emergides donant lloc a superfícies més o menys horitzontals, conegudes amb el nom de peneplanes. En són exemples la carena del Far al Corredor i la serra de Bruguera.

L'estructura actual de la Serralada costanera catalana es defineix, principalment, durant el cicle alpí. La tectònica compressiva del paleogen obre les primeres etapes de l'orogènia alpina i es manifesta aixecant una sèrie de blocs, que engloben tant el sòcol com la cobertora, allargats en direcció NE-SO.

Al final de l'etapa alpina, a partir del miocè i fins a l'actualitat, se succeeixen unes fases de tectònica distensiva que seran les responsables de l'estructuració definitiva de la serres costaneres. Una sèrie de blocs es van veure enfonsats i separats per falles normals de direcció NE-SO. Aquest sistema de fractures ha donat lloc a una estructura de blocs enfonsats (fosses tectòniques o grabens), separats per blocs elevats (horsts). Les basculacions posteriors dels diferents blocs han donat lloc a les petites conques que drenen la zona. Es constata també la presència de falles longitudinals, actualment submergides en el mar davant la costa del Maresme.

D'altra banda, també s'han produït altres fractures transversals a la comarca per on posteriorment s'han emplaçat els principals cursos d'aigua com, la riera d'Argentona i la Tordera, entre d'altres. De tota manera, l'existència d'aquestes falles és suposada i molts autors les posen en dubte.

Durant el neogen i el quaternari, aquests materials han quedat al descobert i a la mercè dels processos erosius que els han modelat fins a les formes actuals. Els granits de la Serralada costanera donen lloc a relleus de muntanyes suaus i es troben fortament alterats per la meteorització química que sofreixen i que els converteix en sauló.

Altres processos que han succeït durant el quaternari es troben relacionats amb les successives glaciacions que s'han produït. En cada una d'aquestes glaciacions, van quedar aïllats grans volums d'aigua en forma de gel i neu de manera que el mar va experimentar un descens. Aquest fet queda enregistrat en els nivells que se situen a més de 100 metres de fondària per sota de l'actual i per diverses barres submergides que es troben davant del Maresme i que corresponen a antigues línies litorals. Per altra banda, aquest fet ha tingut altres conseqüències com la migració de la desembocadura del riu Tordera, que fa més de 18.000 anys se situava en una zona actualment submergida, essent l'origen del delta recent ja que, com a morfologia deltaica, s'ha començat a formar quan el mar ha assolit els nivells actuals.

 

 

1) Conca del Tordera

 

La Tordera és l'únic riu de la zona que es contempla en aquest estudi i en constitueix el límit septentrional i oriental. Neix al massís del Montseny, a la vall de Sant Marçal, i discorre 24 km per la comarca del Vallès Oriental, entre el Montseny i el Montnegre, seguint una línia de falles. Quan el riu troba una nova falla fa un gir de 90° i s'encara cap al mar. En aquest punt entra al Maresme per on recorre 27 km fins arribar a la Mediterrània, on desemboca entre Malgrat i Blanes.

Drena principalment els massissos del Montseny, Montnegre, Guilleries i la plana de la Selva. La conca hidrogràfica té uns 894 km2 i presenta una morfologia lobulada, poc allargada, amb major desenvolupament superficial i hídric en el sector Nord. El curs alt del riu, comprès entre el seu naixement i Sant Celoni, es caracteritza per una circulació torrencial deguda als forts pendents que presenta el relleu. Les aigües són turbulentes, tenen un gran poder erosiu i transporten els materials erosionats. El curs mitjà, entre Sant Celoni i Hostalric, passa per indrets de pendents més suaus on el corrent no és tan fort, tot i que encara té un cert poder erosiu i de transport. El curs baix l'inicia a l'arribada a Fogars de Tordera, on el riu canvia de rumb en direcció al mar i augmenta de cabal respecte els altres trams, disminueix de velocitat i, en conseqüència, es produeix una sedimentació que dóna lloc a una plana fluvial, actualment ocupada per conreus. A la part baixa del curs, a banda i banda hi ha zones situades topogràficament més baixes que el riu, de manera que en èpoques de cabal abundant el nivell freàtic topa amb la superfície i provoca que els prats i clapes de vegetació de ribera s'inundin i es formin aiguamolls. Aquestes àrees inundades són drenades a través de canals artificials de desguàs.

A la desembocadura i com a resultat de l'aportació de materials es forma un petit delta, de tipus arrodonit, d'uns 8 km2, malgrat que la seva extensió és molt variable a causa de les freqüents intrusions marines. Recentment, els aports del riu han disminuït a causa del poc cabal, ja que l'aigua és extreta amb finalitats industrials i agrícoles. Aquest fet comporta que el poder erosiu del mar sigui més gran que la capacitat de sedimentar del riu i, en conseqüència, el delta i les platges de Sant Susanna i Malgrat han entrat en regressió.

La Tordera és un riu de règim típicament pluvial, és a dir, influenciat per la precipitació de la zona. Existeix, com a mínim, una revinguda anual, localitzada generalment entre els mesos de setembre i novembre. És el curs amb major cabal i porta aigua de forma permanent al llarg de l'any, el seu cabal mitjà és de l'ordre dels 5,65 m3/s, tot i que presenta una gran irregularitat intraanual i interanual, arribant a l'hivern i primavera als 10 m3/s (Gutiérrez, 1998).

Al marge dret, la conca està drenada per un conjunt de rieres del sector del Montnegre amb direccions N-S, com la riera de Fuirosos, la de Montnegre o la de Ramió, i O-E, com la riera de Vallmanya o el torrent del Gorg Negre. Aquestes rieres circulen principalment per materials de baixa permeabilitat, bàsicament esquists i granodiorites, encaixonant-se en valls tancades, des de la cota topogràfica 500 a la 100, aproximadament. Bàsicament, constitueixen cursos de règim torrencial de caràcter típicament mediterrani, amb grans variacions de cabals d'acord amb la pluviometria. A escala de la conca, els cursos del marge dret són menys importants que els del marge esquerre, tant pel nombre de rieres, com pel volum d'aigua i densitat de drenatge.

 

 

2) Conca del Maresme

 

No es tracta d'una conca hidrogràfica en sentit estricte ja que no parteix d'un gran curs fluvial sinó que correspon a un conjunt de subconques individualitzades dins d'un mateix sector orogràfic. Per la particularitat de la seva dinàmica i el seu interès hidrogeològic s'ha definit el territori d'aquesta conca com una zona d'interès geològic.

A grans trets, les rieres del Maresme es caracteritzen per néixer entre els massissos granítics i paleozoics de la Serralada litoral, per ser de recorreguts curts i d'elevat pendent, drenar cap al mar i tenir un règim hidrològic intermitent. En la gran majoria de casos, les rieres romanen seques quasi tot l'any.

La majoria de les conques són simètriques respecte a la riera principal que acostuma a ser perpendicular a la línia de costa. N'hi ha, però, que presenten una forma de colze, amb el canal principal amb direcció NNE-SSO, quasi paral·lel a la costa, resultat de las grans fractures existents. Bons exemples en són la riera d'Arenys i la d'Argentona. El coeficient d'escolament mig del Maresme és de 0,47, tot i que en el futur pot arribar al 0,51 (Gutiérrez, 1992).

D'acord amb Riba (1997), les rieres de l'àrea del Maresme que drenen directament al mar es poden classificar en tres tipus:

 

• Rieres de primer tipus o rieres antigues: són aquelles que transcorren en la seva totalitat per sobre d'unitats geològiques paleozoiques i granítiques, com les rieres d'Arenys i Sant Pol.
• Rieres de segon tipus o rieres mixtes: són les que presenten dos trams ben diferenciats: un primer tram format per la capçalera excavada en els materials granítics i paleozoics, i un segon tram inferior situat per damunt de terrenys quaternaris, els quals formen un glacis de sedimentació. Alguns exemples són la riera de Caldes d'Estrac o la de Sant Vicenç.
• Rieres de tercer tipus o rieres residuals: són cursos molt curts que drenen tan sols alguns sectors de terrenys recents quaternaris, com els glacis del peu de mont costaner. Com a exemple és pot esmentar el rial de Cal Costa a Arenys de Mar.

 

Típicament les rieres del primer tipus són les que tenen una conca més extensa, entre els 10 i els 80 km2, com la d'Arenys, de 12,94 km2, la d'Argentona, de 77,86 km2, la de Sant Pol, de 38,76 km2, o la de Pineda, de 16,89 km2. Dibuixen xarxes de drenatge assimilables a les de tipus dendrítric, influïdes per la xarxa de diàclasis i fractures. Un bon exemple és el torrent del Sot d'Oradella, a la riera de Sant Pol, totalment rectilini. Totes aquestes conques majors de primer tipus tenen una forma d'embut i s'aprimen cap a mar deixant espai a les conques de les rieres de tipus dos. Les conques tenen una densitat de drenatge de 2,5 a 3, densitat que és superior en les conques del NE i en materials metamòrfics. El pendent és acusat i els cursos dibuixen planes de sedimentació.

Les rieres de segon tipus tenen conques menys extenses, no superiors als 10 km2. És el cas de la riera de Llavaneres (8,24 km2), la de Caldes d'Estrac (6,43 km2) o la de Sant Vicenç (1,17 km2). Presenten una forma, en planta, similar a una raqueta de tenis, ampla, excavada, ovalada, dendrítica i amb els tributaris excavats en terrenys granítics, la qual s'aprima en arribar als materials quaternaris (Riba, 1997). Els cursos tendeixen a fer-se cada vegada més rectes i a no jerarquitzar-se; de fet, tenen un índex de meandricitat molt baix (Im < 1,5) segons Riba (1997). Els pendents són molt forts i poden arribar al 6,5%.

Les rieres de tipus tres són poc importants i gairebé actuen com a drenatges locals.