Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles
Sant Genís de Tapioles
Únic jaciment del Maresme i el Vallès Oriental datat entre el final del món tardoantic i l’inici del món medieval.
L’antiga ermita de Sant Genís de Tapioles, situada al municipi de Vallgorguina, va aparèixer documentada, per primer cop, junt amb la seva veïna, l’ermita de Santa Eulàlia de Tapioles, l’any 878. El darrer document en què es fa esment a Sant Genís de Tapioles és de l’any 1002, quan estava vinculada a una agrupació de monjos. Se’n perdé la memòria fins que fou redescoberta a la dècada dels 1980 per l’Associació Cultural Vallgorguina. Va ser excavada durant l’hivern de l’any 2003 i se’n van consolidar els murs existents.
L’excavació va permetre documentar tres fases d'ocupació:
- La troballa d’una sèrie d’estrats de materials romans de l’època baix-imperial datats del segle iv. Es considera aquesta com la primera fase d’ocupació. A més de trossets de ceràmica africana de cuina del segle iv, s’hi van trobar 3 monedes de Constantí, l’última de les quals va permetre precisar-ne la seca de procedència així com la cronologia. Es tracta d’un nummus de bronze de Constantí I el Gran emesa entre els anys 310-312, procedent de la seca de Londinium (Londres).
- La segona fase d’ocupació data del període comprès entre finals del segle vii i primera meitat del segle ix, quan Sant Genís de Tapioles es destinava a un ús rural. Les datacions d’aquesta fase ens venen donades per l’estratigrafia i les ceràmiques d’àmbit local, al final de les importacions de ceràmiques africanes.
- La seva darrera etapa és considerada alt-medieval (finals del segle ix). Sant Genís de Tapioles tingué un ús religiós fins que al segle xii va ser abandonat. Encara se’n conserven els tres murs de l’església i dos enterraments a la sagrera que corresponen a dues tombes de cista d’un nadó i un adult. L’orientació de l’enterrament és est-oest, amb el cap situat a l’oest, com és comú en les inhumacions d’aquesta cronologia.
Context històric
L’església de Sant Genís de Tapioles pertany a l’última fase d’ocupació del jaciment. Les fonts escrites ens en situen la construcció a la segona meitat del segle ix i l’abandó en un moment indeterminat del segle xii.
En el període de l’alta edat mitjana es va repoblar la zona, les activitats principals de la qual van ser l’agricultura i la ramaderia. Pel que fa a la dependència eclesiàstica d’aquest assentament, primer va estar en mans de la catedral de Barcelona i després del monestir de Sant Cugat. L’any 862, Carles el Calb, rei de França, va repartir entre els seus fidels i el bisbat de Barcelona les terres de domini reial que tenia a la zona del Montseny. En un document posterior de l’any 878, el seu fill Lluís el Tartamut confirma l’atorgament de les possessions a Frodoí, bisbe de Barcelona, tal com indica el Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès.
L’última referència històrica que tenim de Sant Genís de Tapioles és de principi del segle xii, i el poc material arqueològic recuperat tampoc no ens permet allargar aquesta cronologia. La pesta negra posterior que afectà arreu del país podria ser la causa de l’abandonament tant de Sant Genís com de Santa Eulàlia de Tapioles. Pel que fa a l’excavació arqueològica, les restes de la construcció d’aquest jaciment estaven amagades sota la vegetació i, al netejar el lloc, es van trobar les parets que avui es poden veure. La manca de l’absis podria ser conseqüència de l’obertura del camí que puja serra amunt; la màquina podria haver tret bona part de les pedres del que havia estat l’antic absis.
Santa Eulàlia de Tapioles
Aquesta ermita està situada a uns 150 metres de Sant Genís de Tapioles. Apareix per primer cop al mateix document que Sant Genís, l’any 878. Tot i la proximitat, queda clar que eren dues ermites diferents.
Església d’origen romànic (segles ix- xi), abandonada al segle xv i reocupada i reformada al segle xvii. Passà a mans privades amb la desamortització de Mendizábal, moment en el qual s’hi dugueren a terme les transformacions més importants, en què s’hi afegí el campanar, la façana d’estil barroc, el cementiri i alguns edificis annexos. Poc després, va ser abandonada, cosa que va iniciar el declivi i enrunament de tot el conjunt.
De l’església primitiva romànica, s’hi conserva l’absis semicircular. L’aparell constructiu està format a base de filades de carreus regulars i conserva dues petites finestres d’arc monolític i d’una sola esqueixada. Es comunica amb la nau mitjançant un arc triomfal. La nau, tot i que transformada, correspon al temple romànic. A l’interior se situa l’altar, d’estil barroc, i la cripta. A la façana barroca, molt austera, hi destaca un gran òcul sobre el portal, d’arc de mig punt. Havia estat coronada per una motllura, avui pràcticament desapareguda, de formes ondulants, que cobria el carener.
Adossat a tramuntana se situa el campanar, també d’època i d’estil barrocs. Està format per tres cossos sobreposats i coronats per una cúpula feta amb maons. És de planta quadrada al primer cos i de planta octogonal al segon. Encara conserva restes dels esgrafiats, fets a base de motius geomètrics.
Completen el conjunt un cementiri amb una capella de Sant Crist construïts en el mateix moment que el campanar, la façana i la torre. La capelleta és de planta quadrada amb cúpula de maons i dues obertures paral·leles de mig punt, que estava unida als nínxols per la banda nord. A migdia i llevant se situen un seguit de construccions bastides al segle xix que corresponen a una antiga masoveria.
Context històric
L’antiga església de Santa Eulàlia de Tapioles havia estat una cel·la monàstica des del 878, a partir d’un document escrit pel rei franc Lluís el Tartamut que la fa dependent de la seu de Barcelona com a “cel·la de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles”, a prop de la desapareguda vila de Pinells. L’any 986 fou absorbida pel monestir de Sant Cugat. La capella, que era en ruïnes el 1373, fou reformada en època barroca; no obstant això, conserva l’absis semicircular, bastit amb carreus tallats, de tradició i estructura romànics.
En un altre document del 1120 es fa referència a l’església de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles, però sense referència a cap comunitat. Possiblement al segle xi la va perdre. El 1373, el lloc es trobava deshabitat, però l’any 1850, Josep Pradell, propietari de la masia de can Pradell de la Serra, va reformar l’edifici i li donà un caire barroc. Va construir el cementiri, el campanar i el coronament de perfil sinuós de la façana principal, que actualment no es conserva. Així mateix, va decorar els exteriors amb esgrafiats de motius geomètrics similars als de la masia de can Pradell.
Referències
Itinerari SL-C 71 El dolmen de Pedra Gentil