Vocabulari autòcton

Al Montseny la llengua catalana presenta algunes característiques diferents a la resta del territori català. Aquests termes es refereixen a eines o feines relacionades amb l'agricultura, com ara: boló per designar la bonera –forat per on es buida l'aigua d'una bassa per a regar–, arpioc –forca amb puntes en forma de ganxo per a remenar i escampar els fems–, carbassot –recipient lligat al cinturó que guarda la pedra d'esmolar la falç i la dalla. Altre es refereixen a l'aprofitament dels recursos forestals, com ara: borja –eina de fusta utilitzada per fer palanca i arrencar el suro de l'arbre–, gusinc –tronc gros fixat a terra que separava els dos compartiments de la barraca dels carboners i els servia d'escó. Alguns tenen relació amb el paisatge, com ara: aloma per a designar un turó petit o call –la terra vermella. I també n’hi ha de referits a aspectes diversos de la vida, com ara: baiona, blava o gotlla –per "mentida"–, calamastres –per "clemàstecs"–, refetons –restes d'un àpat que s'aprofiten per a fer-ne un altre–, eixernedor –bagant o peça plana de ferro que es posa en un rec per desviar l'aigua–, eixavuirar i eixavuiro per a referir-se a “esternudar” i “esternut”, embolar –enllustrar el calçat– o  llaurar-se en el sentit d’entelar-se els vidres. Moltes persones senten aquest vocabulari com una part del seu bagatge cultural.