Història/Ocupació Humana
Història
Ja a l'època prehistòrica, el territori on ara es troba el pantà del Foix era una zona de pas. Hi ha presència humana identificada des del paleolític, però és el neolític el que ha deixat més rastres de la humanització de la zona. Així ho demostren les abundants restes trobades arreu del territori, que comprenen totes les manifestacions des del neolític fins a la cultura ibèrica, immediatament anterior a la conquesta romana. Durant les tasques d'impermeabilització del pantà del Foix, es van trobar unes restes neolítiques d'un equipament funerari amb 38 cranis i altres restes. En el municipi de Castellet i la Gornal trobem vestigis prehistòrics a Torrelletes (als fondals de la Pòpia i a les balmes de la Bovera i del Solell de les Cabres). Al voltant de la zona, hi ha nombroses restes que palesen la implantació humana a la comarca del Penedès en el neolític. Així, trobem jaciments amb ceràmica feta a mà i decorada amb estries a la cova del Bolet (Mediona), a l'esquerda de les Roques del Pany (Torrelles de Foix), les Guixeres (Vilobí) i a la cova de Can Pasqual (Castellví de la Marca), entre d'altres. Els homes dels sepulcres de fossa, segons sembla obra dels agricultors del pla (2000 a 5000 anys aC), signifiquen un estadi més avançat. Els principals jaciments es troben als termes de Pacs i de Vilafranca.
Cal assenyalar també altres manifestacions artístiques de l'època, com ara les pintures al terme d'Olèrdola. A l'abric de les Fonts de Segarrulls, s'hi veuen dues figures d'arquers, acompanyades d'un bon nombre de taques vermelles.
La civilització ibèrica va deixar nombroses manifestacions culturals, com són la ceràmica indígena feta amb torn. Els vestigis ibèrics s'han trobat arreu, pel pla i per la muntanya. En destacarem els jaciments dels Monjos (la Ràpita) i d'Olèrdola (la Font del Cuscó, les Cases de la Vall i el Turó de Sant Miquel).
L'arribada dels romans es produí durant les guerres púniques (200 aC). Hi ha vestigis suposadament romans a les Masuques (pont d'una arcada sobre el Torrent d'Estalella on s'ajunta amb el riu Foix) i a Sant Marçal, amb restes d'una vila romana a Can Colomer. La majoria dels pobladors indígenes es refugiaren en poblats més o menys fortificats per temor de les operacions bèl·liques. Al poblat ibèric d'Olèrdola es construí la muralla reforçada que encara es manté en peu. Com a la resta de la Catalunya romana, a la zona s'originà un intens desenvolupament econòmic, afavorit per les bones condicions naturals del territori i per la seva situació estratègica. Entre els elements destacables als voltans del parc hi ha la cisterna romana d'Olèrdola. El nucli arqueològic d'Olèrdola, situat sobre una cresta rocosa i ben visible, és, sens dubte, un element singular per visitar des del Parc del Foix. Olèrdola tornà a jugar un important paper com a fortalesa durant l'edat mitjana.
Durant el segle X, el Penedès esdevé marca fronterera del Comtat de Barcelona. Per això, en la línia del Foix s'hi construïren elements defensius com el castell de Castellet. A l'època feudal, el territori es trobava sota la jurisdicció dels comtes de Barcelona i els enclavaments del Castellet, Olèrdola i el castell de Sant Raimon de Penyafort són elements arquitectònics que palesen el paper de la zona a l'època. Del segle XIII cal destacar el castell de Sant Raimon de Penyafort també anomenat castell de Sant Domènec on va néixer Raimon de Penyafort (1185-1275), Canonge de la Seu de Barcelona, conseller del rei Jaume I, confessor del papa Gregori IX i jurista eminent, compilador de les anomenades Decretals ordenament legal de l'Església fins a la promulgació del Codi Canònic instaurat l'any 1918, és probablement un dels personatges més rellevants d'aquell segle.
Un dels millors moments històrics a la zona s'ínicià durant el segle XVIII amb l'especialització vitivinícola de la comarca. Aquesta important activitat agrària va suposar una important consolidació dels nuclis rurals de la zona. Lamentablement, l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX causà un fort impacte socioeconòmic. Tot i així, superada aquesta crisi, la vinya continuà lligada al desenvolupament agrari de la comarca i especialment per l'impuls del regadiu a partir de la construcció del pantà.
El pantà de Foix
Els orígens
És en el context de la greu crisi agrària i econòmica general del final del segle XIX que sorgeix la idea de la construcció del pantà de Foix. Una infraestructura d'aquestes característiques transformarà decisivament l'agricultura de les poblacions més properes al riu Foix, que passaran de la vinya, molt delmada per la fil·loxera dels anys 90 amb la consegüent davallada del preu del vi, al regadiu.
Finalment, l'any 1901 es comença a projectar el pantà de Foix i l'agricultura de la comarca inicia el procés d'adaptació al nou context econòmic del primer terç del segle XX que afavoreix el conreu de productes de regadiu.
El procés de construcció (1901-1943)
Construir el pantà és un procés llarg i dificultós. Més de 40 anys separen la idea inicial de la finalització completa del projecte. Les primeres gestions es fan a principis de 1901 i no és fins al 1937 que es pot començar a regar amb l'aigua de l'embassament. Faran falta 6 anys més per completar la xarxa de sèquies projectada.
En un primer moment, la manca, per un costat, d'adhesió econòmica dels propietaris rurals i, per l'altre, d'un projecte definitiu que demostri la viabilitat i beneficis econòmics alentiran la posta en marxa. L'any 1097 es revela decisiu per a desencallar el procés: comença la tramitació de les ajudes a l'Estat i es constitueix un sindicat de regants.
L'esperada aprovació oficial arriba l'any 1908, però s'exigeix la revisió del primer projecte presentat amb l'objectiu d'esmenar-ne les deficiències tècniques (1909). D'acord amb aquesta aprovació oficial, que arriba per reial ordre, l'Estat ha de satisfer el 50 % del cost dels murs de contenció i dels canals i les obres duraran un màxim de 8 anys. De la mateixa manera, es constituirà un sindicat d'obres que auxiliarà una part de les despeses. Un cop acabades, el sindicat d'obres s'autoconstituirà com a sindicat de regants responsable de la seva conservació i explotació.
Les obres (1910-1943)
La construcció de la presa durarà 18 anys, des del 1910 fins al 1928. Problemes tècnics vinculats amb la permeabilitat del terreny se sumen a problemes econòmics, agreujant la situació. Tres són els esculls tècnics principals: les fonamentacions, més profundes i costoses; la detecció d'una falla a la vora dreta del riu; i la necessària modificació de la presa projectada, que es revela petita i antieconòmica. A més a més, una gran avinguda del riu descobreix, l'any 1913, una esquerda a les calcàries i malmet una part de les obres. El més greu, però, són els problemes de permeabilitat del vas. Es calcula que la pèrdua d'aigua és, aleshores, d'uns 30 litres per segon.
Discontinuïtat dels bancs margosos, nombroses esquerdes, diàclasis a les roques calcàries i trastorns en l'estratificació fan la llera molt més permeable. Les obres s'aturen i es comença a tapar les fissures i a revestir de paviment impermeable els punts on es produeixen les pèrdues. Les tasques d'impermeabilització duraran 12 anys (des del 1914 fins al 1926).
Un cop enllestides, les proves definitives s'allargaran fins el 1928, moment en què s'acaba de construir el mur de contenció i la presa es dóna per finalitzada.
Els canals i sèquies
La construcció dels dos canals, anomenats de la dreta (que es bifurca en dos: un en direcció a Cubelles i l'altre, a Cunit) i de l'esquerra (direcció Vilanova), comença l'any 1924 i no s'acaba fins el 1936.
L'any 1935, l'Estat s'apropia de tots els drets i propietats sobre el pantà de la comunitat de regants ja que aquests no han pogut fer front a les despeses i s'han endeutat. Des d'aleshores, l'Estat assumeix el cost global de la construcció de les sèquies: 50 km de sèquies municipals que no estaran enllestides fins l'any 1943.
Per a més informació, podeu consultar el volum:
BARRIENDOS, Mariano i POMÉS, Jordi, El pantà de Foix. Història i evolució de l'entorn immediat, Barcelona: Fundació Castellet del Foix, 2002.
El pantà de Foix avui
Avui, el pantà de Foix té funcions més recreatives que no pas de subministre d'aigua. Els anys 60 hi van haver intents d'urbanitzar les lleres de l'embassament amb segones residències per a l'ús recreatiu, activitat que va deixar la seva petja al voltant de l'embassament tot i no desenvolupar-se com es tenia previst en les maniobres especulatives que assolaren el país a l'època. La pesca esportiva també ha estat una activitat molt típica de l'indret. La inclusió el 1992 de l'embassament del Foix al Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) obria una nova etapa per consolidar-ne l'interès ecològic i paisatgístic. Un interès que es consolidà amb l'aprovació del Pla Especial de Protecció de l'Espai Natural de l'Embassament del Foix, que ha permès desenvolupar els objectius d'ús públic d'aquest indret. La Diputació de Barcelona i l'Ajuntament de Castellet i la Gornal n'ostenten la gestió amb la creació del Consorci de l'Espai Protegit de l'Embassament del Foix el 1995, al qual es va afegir l'any 2002 el municipi de Santa Margarida i els Monjos.
Ocupació humana
El poble de Castellet, estratègicament situat, aprofita un petit morro topogràfic coronat pel castell. Aquesta població fa de porta tant al massís del Garraf com a l'embassament. A l'altre extrem, la presa, d'una gran qualitat constructiva, constituei un patrimoni definidor de la zona. També hi trobem un aqüeducte i diverses masies com Cal Bladet.
El Parc del Foix ocupa un contrafort muntanyós a la riba oriental del riu Foix que deixa a l'altra banda un rosari de petits pobles entre els Monjos i l'Arboç. Aquestes poblacions són Clariana, Torrelletes, les Masuques, la Ràpita i Moja.
Es tracta d'un poblament dispers on la majoria dels municipis consten de diversos nuclis, formats per pobles generalment petits, caserius, llogarets, masies i cases aïllades perfectament integrats en el paisatge dels camps de conreu.
La població es concentra bàsicament en l'eix de Santa Margarida i els Monjos a l'Arboç.
A l'any 1996, l'estructura de la població (a la comarca del Penedès) era la següent: el 17,2 % tenia 65 anys o més, el 15,1 %, menys de 15 i la resta, és a dir, el 67,7 %, tenia entre 15 i 65 anys.
Aquesta distribució no permet parlar de població envellida, però, igual que passa a la resta de Catalunya, hi ha un desequilibri en les edats més joves a causa d'un descens notable de la natalitat.
