Vocabulari autòcton

Al Montseny la llengua catalana presenta algunes característiques diferents a la resta del territori català. Aquests termes es refereixen a eines o feines relacionades amb l'agricultura, com ara: boló per designar la bonera -forat per on es buida l'aigua d'una bassa per a regar-, arpioc -forca amb puntes en forma de ganxo per a remenar i escampar els fems-, carbassot -recipient lligat al cinturó que guarda la pedra d'esmolar la falç i la dalla-. Altre es refereixen a l'aprofitament dels recursos forestals, com ara: borja -eina de fusta utilitzada per fer palanca i arrencar el suro de l'arbre-, gusinc -tronc gros fixat a terra que separava els dos compartiments de la barraca dels carboners i els servia d'escó-. Alguns tenen relació amb el paisatge, com ara: aloma per a designar un turó petit o call -la terra vermella-. I també n’hi ha de referits a aspectes diversos de la vida, com ara: baiona, blava o gotlla -per "mentida"-, calamastres -per "clemàstecs"-, refetons -restes d'un àpat que s'aprofiten per a fer-ne un altre-, eixernedor -bagant o peça plana de ferro que es posa en un rec per desviar l'aigua-, eixavuirar i eixavuiro per a referir-se a “esternudar” i “esternut”, embolar -enllustrar el calçat- o  llaurar-se en el sentit d’entelar-se els vidres. Moltes persones senten aquest vocabulari com una part del seu bagatge cultural.