Història / Ocupació humana

---

L'espai ocupat pel Parc de la Serralada de Marina és un bon exemple de la història del poblament de Catalunya. Els primers ocupants dels cims i turons, reflex de temps d'intranquil·litat, són els poblats del Puig Castellar, del turó de les Maleses i del turó d'en Boscà, que mostren els rudiments d'una disposició urbanística de cases al llarg de carrers, a voltes units per comunicacions transversals i amb muralles defensives. Per les restes trobades, s'hi poden veure l'existència d'agricultura, ramaderia, indústria tèxtil, ceràmica i monedes.

A començaments del s.II aC, el territori va incorporar-se al mon romà, que aconseguí l'eliminació d'aquests llocs d'habitatge encastellats i emmurallats. A les seves runes no s'ha trobat cap resta de la dominació romana. Tanmateix, es fan evidents els senyals d'incendis i d'abandonament, proves d'una violenta destrucció.

La romanització aporta ciutats com la propera Baetulo (Badalona), a més d'un important poblament rural. Cases de camp aïllades, pròpies d'una època de pau i centres de dominis agrícoles, no disposen, doncs, de cap element defensiu. Bona part de les masies avui existents a la banda de marina són hereves d'aquelles ocupacions romanes. Un cas molt indicatiu és l'actual Can Sant-romà (o Senromà), on les restes romanes ocupen una superfície similar a les construccions posteriors. Documentacions molt antigues d'aquestes masies fan pensar en un enllaç sense solució de continuïtat amb les vil·les romanes: Can Butinyà, Can Mora, Can Pujol i Mas Boscà.

La decadència romana començada en el segon terç del s.III i les primeres invasions germàniques van colpejar dramàticament el país. Baetulo fou destruïda i no tingué empenta per aixecar muralles com va fer la propera Barcelona. Noves invasions tingueren com a conseqüència l'assentament a terres catalanes dels visigots i més tard dels àrabs (s.VIII). Aquesta darrera invasió, més violenta, va portar a un buidat de la costa i a l'ocupació de llocs a l'interior, amagats de la costa, com la vall de Pomar, on s'aixecà l'ara conegut com Castell de Gotmar. L'art romànic deixà la seva empremta en les esglésies de Sant Pere de Reixac del segle X i Sant Cebrià de Tiana del segle XI (ara església de la Verge de l'Alegria), les quals serviren per aglutinar la població. També cal destacar les construccions de les ordes religioses com la dels jeronis amb Sant Jeroni de la Murtra. Aquests, al seu torn feren construir les ermites de Sant Climent, Sant Onofre i la Miranda, lloc d'estada d'un seguit de reis i, com diu la tradició, el lloc on fou rebut Cristòfol Colom a la seva arribada del primer viatge a Amèrica. Els monjos foren els propietaris de la Torre dels Frares on es retiraven a descansar. L'altra gran nucli religiós és la Cartoixa de Montalegre, model de construcció d'una cartoixa, dels monjos que exerciren el poder feudal a Santa Perpètua, Cabrenys, Sant Fost i Martorelles.

Cap a finals de l'edat mitjana, Barcelona es convertí en una pròspera ciutat amb un enriquit comerç. Els comerciants van veure en la zona de la serralada, llavors coberta de boscos i amb gran quantitat d'animals per a la cacera -senglar, ós, cérvol-, un lloc adient on fer-hi estades. Compraren masies o bé en bastiren de noves. Eren finques de grans dimensions amb terres de conreu i boscos. Les edificacions fruit d'aquesta època són cases magnífiques, com la Torre Codina (s.XIV), Can Miravitges (s.XV), Torribera (s.XV) i Can Moià (s.XIV).

D'entre les cases feudals o castells, cal esmentar la Torre Pallaresa, amb títol de castell concedit per Carles I, i una de les joies de la zona, casa envoltada de jardins i amb una elegant disposició a la façana i l'interior. Un altre és el Castell de Gotmar, on el pas dels temps es reflecteix en el propi edifici, un bon exemple de palau/residència.

Ja al s.XX, el territori fou de nou descobert pels barcelonins, que hi anaren a estiuejar. A la zona de la serralada que correspon a Montcada i Reixac, aprofitant la nova carretera i els primers cotxes de les famílies burgeses de Barcelona, s'aixecaren boniques cases per passar-hi els estius. Foren atrets per uns boscos frescos, bonics paratges, fonts i possibilitats de cacera. En són testimoni Can Valentí, Can Miralpeix (Torre Oriol), Can Bonet i Can Toi.

Petites masies escampades a llarg del territori completen la imatge d'un espai, habitat des d'antic per homes de totes les classes socials. El terreny, tradicionalment conreat, ara abandonat en molts llocs, hauria de ser tractat amb cura per a restablir el seu antic encant.

• Petjades i testimonis de l'ocupació humana [PDF]