Visualització del contingut web Visualització del contingut web

Història/Ocupació humana


El conjunt històric d'Olèrdola (Olèrdola, Alt Penedès). Resum sobre la seva història


La recerca arqueològica a Olèrdola


La importància històrica i arqueològica del conjunt de Sant Miquel d'Olèrdola és ben coneguda des del segle XVIII. Les primeres excavacions s'hi realitzen a finals del segle XIX, però no és fins l'any 1983 que s'obre una etapa continuada d'intervencions que continua fins avui.

 


Home i entorn. Una unió indissociable


Si l'home ha ocupat la muntanya de Sant Miquel d'Olèrdola al llarg de 4.000 anys ha estat perquè aquesta li oferia, en determinats moments, uns clars avantatges en relació amb els indrets de l'entorn i en conformitat a les seves necessitats econòmiques, polítiques i socials. D'entre els elements naturals, en destacaríem la mateixa muntanya, envoltada d'alts penya-segats, la presència d'aigua (la font del castell) i el domini territorial.

 


Les etapes d'ocupació


Les primeres manifestacions d'ocupació de la plataforma d'Olèrdola ens remeten al calcolític-inici de l'edat del bronze (1800 aC). Les escasses restes no permeten definir les característiques de l'assentament humà, però probablement es tracta d'ocupacions temporals, esporàdiques, relacionades amb l'activitat ramadera.


En els inicis de l'edat del ferro (s. VIII aC), l'ocupació d'Olèrdola pren una forma més estable, amb la construcció d'un gran mur que tanca la plataforma envoltada de penya-segats. Amb l'execució d'aquest mur de barrera es defineix un considerable espai de 3,5 hectàrees que esdevindrà la base referencial d'ocupació dels posteriors assentaments. Cal suposar una ocupació dispersa, en cabanes, probablement ubicades prop de la font d'aigua i de la murada. Aquesta muralla no hauríem d'entendre-la com una estructura de caire militar, defensiu, sinó com la tanca d'un espai, probablement amb una funcionalitat de pleta o clos, un recinte on resguardar el ramat. Podem deduir que la muralla s'erigí en funció més d'allò que es volia limitar, en aquests cas una superfície de 3,5 hectàrees, que no pas d'allò que es volia protegir de l'exterior. Ens trobem, doncs, en una societat en què la seva base econòmica està sustentada per la ramaderia i en què aquesta permet un excedent econòmic i el desenvolupament del comerç. Aquesta situació porta vers una creixent jerarquització social.



En època ibèrica (s. VI-I aC), el territori del poble dels cessetans es troba ja plenament estructurat i jerarquitzat. A partir del poder d'una gran capital (Kese, probablement Tarragona), el poblament es reparteix en poblats de diversa categoria i establiments rurals i d'artesans. L'oppidum d'Olèrdola seria un poblat gran, emmurallat, amb altres assentaments menors al seu voltant.



Probablement, la ramaderia continuà tenint un paper important en aquestes primeres etapes ibèriques, com així sembla denotar-ho la presència d'una adoberia i/o tintoreria prop de l'entrada del recinte. Tant l'adobatge de pells com la tintura de llanes són activitats -especialitzades- que cal associar amb la presència de ramats. L'activitat agrícola deuria ser també important i controlada per l'aristocràcia local, però ni la producció, ni l'emmagatzematge ni, probablement, la comercialització es deurien realitzar directament en el poblat, sinó en altres punts del territori, més favorables.



L'organització territorial i social comença a canviar a partir del segle II aC i, especialment, durant la centúria següent, amb l'arribada dels romans a la península ibèrica. Els ibers no abandonen Olèrdola, però, poc a poc, adopten els nous costums i conviuen amb els soldats romans.



Durant el segle I aC, conviuen a Olèrdola els ibers i els soldats que s'ocupen de la fortificació romana. En aquest moment, s'aixequen obres d'infraestructura (la muralla, la cisterna i la torre talaia) directament planificades i dirigides per l'autoritat romana, que tindran, però, una curta etapa de ple funcionament, poc més de 50 anys, amb utilitzacions residuals o secundàries durant l'alt i baix imperi. El castellum d'Olèrdola estava directament relacionat amb la protecció militar i el control del territori i les vies de comunicació entorn de la capital, Tàrraco.



És probable que durant l'antiguitat tardana es comenci a reocupar Olèrdola, aprofitant les construccions antigues. A partir del segle X, a l'alta edat mitjana, es produeix una actuació de monumentalització i concentració de la població a la muntanya. En els textos de la segona meitat del segle X, apareix ja com un vilatge perfectament organitzat i amb un gran territori -terme castral- al seu entorn, d'uns 200 km2. Aquest moment àlgid de la civitas Olerdula, entre els segles X i XI, ve definit per la situació fronterera i per la necessitat del comtat de Barcelona d'organitzar i controlar el seu territori pel costat Sud.


D'aquesta etapa s'han conservat restes notables d'arquitectura en pedra -l'aula del castell, les esglésies romànica i preromànica de Sant Miquel i la muralla perimetral-, però també, restes dels habitatges, de les sitges de gra i, en especial, de les conegudes tombes antropomorfes, altrament dites olerdolanes. Aquest característic tipus de sepultura es troba tant a la necròpoli de l'interior del recinte com a la que es troba al barri fora de les muralles, al Pla dels Albats.



A partir del segle XII, amb l'avanç de les fronteres cristianes vers el Sud, Olèrdola s'abandona gradualment i la seva població es distribueix per la plana, passant el relleu a l'emergent Vilafranca.

interest

Mapa del parc

Mapa d'olerdola