Patrimoni construït


$urlFileEntry

Autor: XPN

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és un espai protegit d'un elevat interès ecològic paisatgístic que es fa palès en la grandiositat dels relleus rocosos i dels seus boscos que aixopluguen una bona representació de fauna i flora. No menys important és la petjada de l'home escampada per nombrosos indrets de la zona que testimonien les formes culturals que s'hi desenvoluparen i fan del parc natural un indret de notable interès històricocultural.



L'establiment humà al massís de Sant Llorenç del Munt és conegut des de la prehistòria amb el considerable nombre d'importants jaciments trobats en coves i abrics naturals. Al llarg dels temps, s'han anat amuntegant restes que testimonien les ocupacions dels diferents períodes històrics.



El període que ha deixat una empremta més profunda és l'alta edat mitjana, època en què es començaren a formar a la rodalia del massís la majoria dels nuclis habitats que constitueixen les viles i ciutats actuals.



El més destacable d'aquesta època són les esglésies romàniques i, molt especialment, el monestir de Sant Llorenç del Munt, bastit al cim culminant de la Mola. La pagesia, abans estesa per tot el massís, avui és poc important, però hereva de les tradicions i de la cultura que li donaren esplendor.

La prehistòria


$urlFileEntry

Autor: Museu de Terrassa

L'abundància de coves i abrics naturals demostra que l'home prehistòric escollí el massís de Sant Llorenç de Munt i la Serra de l'Obac com a lloc d'establiment. Així ho palesen el considerable nombre de jaciments en coves que hi ha escampades per la muntanya i també els diversos objectes d'origen prehistòric trobats (ceràmica, sílex, etc.). Els jaciments més importants són: la Cova del Frare, la Cova de les Ànimes, la Cova del Mal Pas del Puigdoure i el grup de cavernes de la Simanya. Fins ara, les troballes més antigues provenen de la Cova del Frare i daten aproximadament de l'any 3850 aC.

 

La Cova del Frare és, sens dubte, el jaciment prehistòric més important del massís. Durant la prehistòria fou utilitzada com a lloc d'habitatge i, en un període de l'edat del bronze, com a cova sepulcral. S'hi ha trobat ossos corresponents, com a mínim, a dotze persones. En aquest jaciment s'han recollit diversos estris de pedra, sílex, i os, ceràmica, ossos humans i d'animals, etc. La Cova de les Ànimes ha estat objecte de diverses campanyes d'excavació. Des de molt antic s'hi han trobt uns disquets perforats semblants a les ànimes dels botons i d'aquí sembla provenir el nom de la cova. Dels milers de peces trobades, es desprèn que en aquesta cova hi havia un dipòsit d'aquests grans de collaret i, no gaire lluny, un taller on es fabricaven, utilitzant una tècnica molt depurada. S'han recollit fragments de la petxina Cardium, material base d'aquestes rodelles. En aquesta cova també s'han trobat ossos humans i d'animals, ceràmica i estris de sílex. Les troballes més antigues corresponen al neolític.

$urlFileEntry

Autor: Museu de Terrassa

 

La Cova del Mal Pas del Puigdoure va ser descoberta en la dècada dels anys 60 i ha resultat ser un jaciment prehistòric important. Es tracta d'una cova sepulcral de l'edat de bronze, en la qual, després de diverses campanyes d'excavació, es van trobar ossos humans corresponents a un mínim de dinou persones. També són notables les restes de fauna, entre les quals n'hi ha de cavall. Pel que fa a estris diversos, s'hi troba ceràmica, puntes de sageta i rascadors de sílex, punxons d'os, etc. La Cova de Simanya és una de les més ben condicionades per viure-hi donat l'espaiositat i la presència permanent d'aigua. En el transcurs d'unes excavacions realitzades l'any 1930, s'hi va trobar una gran quantitat de ceràmica eneolítica (bronze antic). A les cavitats de les immediacions, s'hi ha fet diverses troballes, com a la Cova Simanya Nova o de la canal, on es descobrí ceràmica neolítica.



Al marge d'aquests jaciments més importants, cal esmentar peces aïllades que s'han anat recollint en diversos punts de la muntanya. Podem esmentar ceràmica i el motlle de fondre destrals de bronze que es descobrí a les Coves de Mura, el collaret de petxines trobat en unes cistes de la Serrallonga, destrals de pedra polida i estris de sílex descoberts superficialment arreu del massís i la curiosa destral de bronze trobada a les immediacions de la Cova Negra, a la Castellassa de Can Torres.

L'edat antiga


$urlFileEntry

Autor: Francesc Muntada

L'edat antiga és el període més desconegut del massís. Llevat d'algunes petites troballes ibèriques i romanes a les parts altes del massís (la Porquerissa, Cort Fosca de Matarodona, etc.), les principals concentracions de vestigis, així com les més notables, es concentren en els sectors més habitables de la muntanya: Sant Feliu del Racó, Matadepera, Rellinars i Sant Vicenç de Castellet-Castellgalí, ja que els romans obligaren als ibers a abandonar les muntanyes.



D'alt del cim de la Mola s'han trobat restes de ceràmica, tègules i monedes ibèriques i romanes. Aquest fet insòlit ha fet plantejar la hipòtesi de l'existència d'un santuari ibero-romà dalt de la muntanya. Són notables l'ara votiva iberoromana a Rellinars; l'ara d'altar paleocristiana, de Sant Feliu del Racó; els sepulcres romans de Sant Vicenç de Castellet-Castellgalí; i la concentració de vestigis d'època romana (paviments, ceràmica diversa, dòlium, tègules, etc.) que s'han anat descobrint en diversos punts de Matadepera. Això sembla indicar la presència d'establiments pagesos en aquesta zona, segurament atrets per la comunicació que representava la via romana que passava per la riera de les Arenes.



Constitueixen encara una incògnita els vestigis del poblat de Coll d'Eres-la Calçada, l'existència dels quals ha estat únicament esclarida parcialment per la troballa d'una interessant sivella dels segles V-VII en una de les sepultures del Cingle del Marquet. Aquesta peça importantíssima, així com els enterraments del Cingle del Marquet i les sepultures tardoromanes o altmedievals trobades als Òbits, indiquen la presència de població estable en aquesta zona, en el període que va entre la fi de l'edat antiga i els inicis de l'alta edat mitjana.

L'edat mitjana


$urlFileEntry

Autor: Servicio Patrimonio Arquitectònico

La invasió sarraïna del principi del segle VIII i les posteriors incursions de pillatge, que s'allargaren fins al començament del segle XII, motivaren que una part de la població del rodal del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac es refugiés en els reductes amagats de la muntanya. Aquests fugitius s'instal·laren d'una manera improvisada i precària aprofitant coves i balmes. També bastiren edificis pobres o cabanes fetes amb parets de pedra seca i coberta de troncs, brancatge i terra. Les balmes obrades constaven d'una paret frontal proveïda de portes i finestres que tancava la cavitat natural. Les més primitives estaven dividides en dos compartiments: l'un per a les persones, i l'altre, per als animals. Són exemples notabilíssims de balmes obrades en època medieval el Puig de la Balma, les Balmes de l'Espluga, la Porquerissa, Puig Andreu, etc.

 

A mesura que anava avançant el procés de la Reconquesta (segles IX-X), s'anaren formant a la muntanya un nombre considerable de llogarrets pagesos organitzats en parròquies i a l'empara dels castells de Mura, de Pera, de Rocamur, de Castellar, del segle X, i del castell de la Torre de Lacera, documentat del segle XI. Els castells medievals foren el resultat de l'evolució, engrandiment i perfeccionament de les torres. Eren utilitzats com a llocs de refugi i defensa per a la població dispersa de la rodalia en cas d'un atac exterior, ja fos per invasions, bandolerisme o bé per atacs provinents d'altres feus. Aquestes fortaleses solien ser la residència dels senyors feudals, des d'on controlaven la població pagesa i els poblats de la seva jurisdicció. La major part dels castells de Sant Llorenç del Munt són dels anomenats roquers, és a dir, emplaçats dalt de roques i aprofitant les qualitats defensives i físiques pròpies de l'emplaçament (castell de Mura, Rocamur i de Pera). El castell de Castellar fou reconstruït al segle XIV i constitueix un notable exemple de residència senyorial.

$urlFileEntry

Autor: XPN

Dins de l'àrea del massís, es compta amb més d'una dotzena d'esglésies que palesen aquest alt índex de poblament. Les esglésies eren elements bàsics ja que la religió era un dels aspectes fonamentals en la vida de l'home medieval. Al voltant de les esglésies medievals, solia haver-hi un fossar o cementiri i era també corrent que en el sòl del temple s'hi practiquessin sitges per tal de guardar-hi el gra de les collites. Al massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac i rodalies hi ha un nombre considerable de capelles d'origen medieval: unes ruïnes i altres en bon estat de conservació. D'esglésies en part preromàniques i en part romàniques, tenim la de Santa Maria del Marquet i l'Església Vella de Rellinars. De plenament romàniques es conserven les de Sant Martí de Mura, Sant Feliu de Vallcàrcara, la Santa Creu de Palou i Sant Pere de Vallhonesta. Algunes capelles romàniques han estat reformades o molt construïdes, com Sant Jaume de Vallhonesta, Sant Pere de Mur, Sant Jaume de Vallverd i Santa Maria de les Arenes. Sant Esteve de Castellar té parts romàniques i parts gòtiques. Cal citar també les esglésies que han estat completament reconstruïdes modernament, però que ja existien al segle X, com Sant Esteve de La Vall (Can Pobla) i Sant Joan de Matadepera.

És de destacar que a l'alta edat mitjana era molt característic disposar les pedres i carreus dels murs en forma inclinada i formant una mena d'espiga o espina de peix. Aquest tipus d'aparell és conegut amb el nom d'opus spicatum i es troba amb relativa freqüència en construccions i ruïnes de la part ponentina del massís. Els exemplars més notables són l'Obac Vell, ruïnes de la Serra Llarga, ruïnes del mas de l'Espluga, Sant Pere de Vallhonesa, Santa Magdalena de Puigbarral i Santa Maria del Marquet. Altres exemplars més modestos i de facció poc acurada és troben a les balmes de l'Espluga de Matarrodona.



Simultàniament, dalt del cim de la Mola prosperava el monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt. Aquest monestir, com a mínim des de la primera meitat del segle X, en la figura del seu abat, fou l'establiment més important i influent del massís durant l'edat mitjana. Després d'un curt període de prosperitat, en el qual es construí el temple romànic que corona la Mola (segle XI), el cenobi veié escapçat el seu creixement i, per això, havent perdut l'autonomia, va passar a dependre d'altres monestirs més poderosos (Sant Ponç de Tomeres i Sant Cugat del Vallès). L'emplaçament abrupte del monestir i la manca de mitjans econòmics suficients reportaren fortes privacions a la migrada comunitat benedictina de la Mola, que aviat entrà en decadència. Després d'alguns intents de revitalitzar el monestir, el qual passà llargues temporades mig abandonat, la comunitat s'extingiria definitivament al principi del segle XVII amb la mort del seu últim abat comandatari, Francesc Olivó d'Alvèrnia (1608). El magnífic temple romànic de la Mola fou consagrat l'any 1064 durant l'abadiat d'Odeguer. És de planta basilical de tres naus, amb creuer i cimbori octogonal, encapçalada per un triple absis decorat amb arcuacions cegues i faixes llobardes.



L'ermita de Santa Agnès havia estat en els seus inicis la residència dels donats o servents del monestir de Sant Llorenç del Munt. Aquesta cova-ermita està situada en un dels paratges més feréstecs i impressionants del massís. La cova principal té unes boniques piques naturals plenes d'aigua i la seva boca resta tapada per una capella que aprofita parcialment el sostre i les parets de la caverna. Adossades a la capella, hi ha les ruïnes de les dependències de l'ermita.



Amb l'expansió del feudalisme, els castells del massís passaren a ser governats per senyors nomenats pels comtes. Aquests senyors feudals exercien una forta pressió econòmica i social sobre la pagesia, emparats pels drets feudals i els Mals Usos, que més endavant serien la causa de les Guerres de Remença. A mitjan segle XIV, Europa es veié assolada per la pesta negra. Al segle XV, es van produir altres brots d'aquell mal terrible. En alguns punts del massís, la població quedà reduïda a la meitat o menys. Del record d'aquell desastre ens en parlen alguns documents del monestir, relatius a la vall de Mura i a la vall d'Horta, en els quals es mencionen "les mortaldats que són estades per tot lo món", referint-se a la pesta.


Durant la segona meitat del segle XV, Catalunya va viure les Guerres de Remença, en què la pagesia es rebel·là i lluità contra els senyors feudals. Al final de la conflagració, els Mals Usos foren abolits, però la guerra havia despoblat encara més els masos del país. Així doncs, al principi del segle XVI, una gran part dels masos de muntanya restaven abandonats i derruïts. Aquestes propietats foren annexionades per les pagesies que havien aconseguit mantenir-se i així s'anaren formant els grans masos de Sant Llorenç (la Mata, l'Obac, el Daví, el Dalmau, etc.). A aquest període correspon també la caiguda del feudalisme, ja que al final del segle XVI la major part dels castells eren abandonats i derruïts.

La vida a les masies: del segle XVII al segle XIX


$urlFileEntry

Autor: Jordi Ballonga

Després de les guerres i epidèmies dels segles XIV i XV, els pagesos que aconseguiren mantenir-se a Sant Llorenç refermaren i ampliaren llurs propietats, encetant així un període de forta activitat agrícola i ramadera. Aquest procés fou enterbolit pel bandolerisme, practicat sovint per gent de la mateixa comarca, i que tingué especial incidència a Sant Llorenç a causa de les importants vies de comunicació que travessaven el massís. Després de la Guerra de Successió del començament del segle XVIII, el Principat de Catalunya tingué accés al mercat de les colònies americanes. A Sant Llorenç, això es traduí en un fort desenvolupament de la vinya, la producció de la qual era sovint destinada a l'exportació de vins i licors. Aquest període correspon el màxim creixement econòmic dels masos de la muntanya. A part de l'agricultura, també es practicaven certes indústries rurals i d'altres de més tecnificades, amb les quals s'aprofitaven més els recursos de la muntanya.

 

Algunes d'aquestes activitats s'han mantingut fins fa ben poc: la producció de carbó d'alzina (l'Obac, la Mata, etc; foren, en el passat, masos productors de carbó d'alzina), l'obtenció de trementina i colofònia de l'escorça dels pins mitjançant els forn de pega, la preparació de feixos i gavelles de llenya, i els forns de calç. Fins al final del segle XIX, en què es va començar a fabricar ciment, a Catalunya l'element més utilitzat per preparar morter per a la construcció era la calç. Aquesta calç era obtinguda per la cocció a altes temperatures de la pedra calcària, operació que s'efectuava en uns forns rudimentaris de forma acampanada preparats expressament. Aquests pous de calç, que es poden trobar arreu de la muntanya, palesen la importància que va assolir aquesta activitat.


També va tenir certa importància la indústria dels pous de glaç. Al massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, hi hagué com a mínim tres masos productors de glaç: l'Obac, el Guitart i la Mata. Altres activitats més tecnificades foren l'aprofitament de la força dels cursos de l'aigua per impulsar molins fariners i alguna fàbrica de paper (Sant Feliu del Racó). Hi hagué també forns de vidre per tal d'aprofitar la llenya i el sílex del massís. A Sant Llorenç, hi ha documentació de l'existència, com a mínim, de dos forns de vidre; l'un, a can Torrella i l'altre, a l'Obac. D'aquest últim se'n coneix la producció d'objectes domèstics: setrills, porrons, gots i, després, ampolles de tonalitat verda per envasar vins i licors destinats a l'exportació. També fou practicada de forma generalitzada la indústria tèxtil. Aquesta puixança econòmica fou escapçà en el segle XIX a conseqüència, primer, de les Guerres Napoleòniques i, després, de les Guerres Carlines, que foren la causa de la ruïna i l'abandó de diverses masies (les Cases, l'Obac Vell, etc.).


Durant la segona meitat del segle XIX, aparegué la malura de la fil·loxera, que va matar totes les vinyes del país. Això significà l'inici de la decadència de molts masos de Sant Llorenç.