Paisatge


Autor: Kim Castells

Autor: Kim Castells

El paisatge del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac és el resultat de la interacció dels elements estructurants abiòtics: l'aigua, el clima i el sòl. En aquest sentit es pot considerar a Sant Llorenç de Munt i l'Obac tres grans unitats de paisatge que definides pels elements abiòtics presenten un paisatge integrat també pels elements biòtics i antròpics.



Aquestes tres unitats paisatgístiques són: El paisatge dels cims, per sobre dels 700-800 m, on l'acció del clima i l'aigua ha originat una fàcies característica: canals, parets i crestes. El paisatge dels vessants mitjans, entre els 700-800 m i els 300-400 m, correspon a relleus en conjunt més suaus, en disposició de graderia ampla tallada perpendicularment pels torrents i rieres. Són abundants les formes ruïniformes montserratines, menys esveltes que les de Montserrat en relació amb el sistema de diàclasi. Finalment, el paisatge dels vessants inferiors i peus de muntanya, per sota dels 300-400 m, de fet no comportaria importants variacions en el paisatge potencial si no fos per l'acció de l'home, que ha originat profunds canvis. En aquest sector, la fàcil accessibilitat de la plana, els pendents generalment suaus i l'abundància dels sòls aptes per al conreu així com la proximitat als nuclis urbans ha fet que l'home hagi intervingut en les formes del relleu i en la desaparició pràcticament total de la vegetació, fet que ha comportat que l'agressivitat erosiva de torrents i rieres origini turons de partets verticals i forts encaixaments de la xarxa fluvial.

El paisatge dels cims

L'altitud (per sobre dels 700-800 m) origina en aquest sector un matís important en el clima mediterrani que domina tot el territori: la reducció de les temperatures i l'augment de les precipitacions. Les temperatures mitjanes se situen al voltant dels 11°C i les precipitacions anuals per sobre dels 800 mm. Els dies secs de l'estiu queden reduïts al mes de juliol amb un nombre important de dies nuvolosos, i freqüents boires. Les temperatures mínimes a l'hivern, especialment de desembre a febrer, ocasionen gelades amb regularitat.



La litologia està constituïda per conglomerats amb petites intercalacions de gresos que originen relleus de tipus montserratí, amb diàclasi disposada de forma que dóna formes grosses però de gran atractiu estètic. La permeabilitat és important, el que contribueix a un escorriment de l'aigua superficial molt acusat i ràpid.



Els sòls hi poden evolucionar poc en relació amb la roca i els pendents que poden superar amb freqüència el 50% i arribar a parets del 100%, no solament en els castells de roca sinó també en les canals.



La vegetació potencial d'aquest sector correspon a l'alzinar muntanyenc (Querceto mediterraneo montanum) amb predomini de l'alzina (Quercus ilex) i plantes messòfiles no acidòfiles com l'arboç (Arbutus unedo). Entre les alzines s'hi ha introduit algun roure martinenc (Quercus humilis) i algun pi silvestre (Pinus sylvestris).



L'acció antròpica d'aquest sector està vinculada a la presència del monestir de Sant Llorenç (explotació agrícola), especialment de la vinya al segle XIX i del bosc (carbó), que hauria afavorit l'alzina respecte al roure. Actualment, les plàntules de roure hi són abundants.



Dintre d'aquestes característiques generals s'hi poden distingir una sèrie de fàcies, unes de caràcter natural i d'altres que representen moments diferents de l'evolució del paisatge. Destacarem les que considerem més importants:

 



1.1 Les canals
 

El territori està dividit per una sèrie de canals o valls estretes com les de Santa Agnès, del Llor, de la Font Freda, etc., amb parets que poden arribar als 150 m i quasi verticals. Aquest tipus de relleu origina un topoclima molt humit i protegit, de forma que les temperatures hi són atenuades tant a l'estiu com a l'hivern i el vent també queda bastant disminuït. Els pendents acusats permeten una forta erosió del sòl retingut solament quan la vegetació hi és ben desenvolupada i el recobriment del sòl és elevat. La vegetació característica d'aquests sectors és l'avellaneda (Corylus avellana) que es barreja amb boix (Buxus sempervirens) i anemone (Anemone nemorosa).
 

 

1.2 Les parets
 

Sant Llorenç, en relació amb la seva estructura i el seu sistema de diacalç, origina un conjunt de parets de conglomerat que de lluny semblen nues del tot. Si ens hi acostem i busquem el detall podrem comprovar que la vegetació rupícola i fisurícola hi és abundant. Aquestes plantes de petita mida com l'arenària (Arenaria conimbricensis) entre d'altres aprofita les petites formacions de sòls dels relleixos i de les escletxes així com l'aigua atmosfèrica i de les boires. Constitueixen un element de contrast tant pel color com per les formes d'una elevada atracció estètica.
 

 

1.3 Les crestes
 

Les divisòries d'aigua, en aquest paisatge culminant, presenten característiques de paisatge diferents en relació amb la manca d'aigua que s'escorre ràpidament i amb la importància del vent que impedeix el desenvolupament normal dels elements biòtics. La vegetació queda reduïda a prats culminals que res tenen a veure amb els prats alpins i en els sector més privilegiats apareixen formes camèfites o petits arbustos mediterranis típics com el romaní (Rosmarinus officinalis), la farigola (Timus vulgaris), la lavanda (Lavandula stoechas), etc.
 

 

1.4 Els alts vessants orientals al NO
 

Aquest sector constitueix una unitat de paisatge definida per uns pendents relativament suaus que permeten la constitució d'un sòl forestal bastant ric i un recobriment vegetal del 100%. L'arbre dominant és el roure martinenc (Quercus humilis) que pot superar els 15 m. Aquestes rouredes aprofiten el topoclima dels vessants orientats al NO bastant frescs i humits amb alguns trets continentals. En el sotabosc, hi apareix com a planta dominant el boix. Aquests boscos són frescs i ombrívols encara que per l'acció antròpica han quedat molt reduïts i, en certa manera, empobrits.
 

 

1.5 Vessants orientats al N
 

Situats al peu del Montcau, són els vessants més frescs i humits de tot el massís. La vegetació que els recobreix està constituïda per rouredes de roures de fulla gran (Quercus petraea). En l'actualitat, aquests boscos han estat també alterats per l'acció de l'home, que ha afavorit la introducció d'altres espècies de roure (martinenc i silvestre) així com alguns exemplars d'alzina. D'aquests no se'n troba, pràcticament cap plàntula, tendint per consegüent a desaparèixer.
 

En el paisatge, aquesta unitat s'estén pels vessants solcats per petites valls paral·leles de perfil longitudinal suau en relació amb la homogeneïtat del conglomerat d'aquest sector. Els sòls forestals són dels més desenvolupats del massís de Sant Llorenç, poc rics en carbonats i molt argilosos.
 

 

1.6 Alts vessants del NE
 

En els vessants orientals al N i una mica al NE oberts, vers la conca del riu Ripoll, hi predomina el bosc de pi silvestre (Pinus silvestris) barrejat amb pinassa (Pinus nigra) així com en els sectors més frescos hi apareix el roure martinenc i algun exemplar d'alzina. El recobriment és alt i amb freqüència arriba al 100%. On no és així, els efectes de l'erosió hídrica sobre el sòl són molt marcats.

El paisatge dels vessants mitjans

Aquest sector de Sant Llorenç del Munt, definit entre els 700-800 m i els 300-400 m, correspon a relleus, en conjunt, més suaus que els més alts, en disposició de graderia ampla tallada perpendicularment pels torrents i rieres.
 

La litologia correspon al mateix tipus de conglomerat que els sectors superiors, amb intercalacions de gresos que hi adquireixen més importància. Són abundants les formes ruïniformes montserratines, menys esveltes que les de Montserrat en relació amb el sistema de diaclasis. El clima d'aquest sector es pot definir com típicament mediterrani amb temperatures mitjanes al voltant dels 15°C i precipitacions anuals que no superen els 600 m. La sequedat de l'estiu és més acusada i més prolongada ja que es manté des de juliol fins a mitjan de setembre. El caràcter torrencial de les pluges de tardor ocasiona la formació de nombroses torrenteres que s'encaixen profundament.
 

La vegetació potencial d'aquesta unitat de paisatge seria, en general, l'alzinar mediterrani (Quercetum ilicis galloprovinciale) del qual en resten alguns sectors ben constituïts i conservats, encara que no molt extensos.
 

L'acció antròpica és més important i més acusada que en el cas anterior, en relació amb el nombre d'explotacions agràries tradicionals establertes a partir de l'edat mitjana, en relació amb el paper de refugi per a la població que a través de la història ha representat la muntanya en moments determinats. A partir de la fundació del monestir de Sant Llorenç, tots els sectors cultivables van ser ocupats per l'agricultura, iniciant-se una explotació agrària de tot el conjunt del massís. Les masies, que depenien bàsicament del monestir, es localitzen en els sectors de sòls al·luvials que permeten els conreus. Les més importants les trobem a la conca de la riera de les Arenes, al riu Ripoll, de la vall de Santa Agnès, i Vall d'Horta, entre d'altres, entre els 525 i els 700 metres. En un principi, tenien un clar caràcter d'explotació autàrquica que aviat va evolucionar vers l'explotació de la vinya i altres conreus mediterranis, l'explotació dels bosc especialment el carbó d'alzina i la llenya. Al segle XIX, en relació amb el problema de la fil·loxera, les vinyes es multiplicaren de manera que tots els vessants que ho permetien es cobriren de feixes amb parets de pedra seca que anaren escalant la muntanya arribant als 900 metres. D'aquest paisatge agrícola que transformà profundament el natural en queden abundants testimonis sota del bosc actual.
 

Posteriorment a l'abandó de la vinya, es va procedir a la plantació dels bosc de pi, generalment pi blanc de creixement ràpid i fàcil explotació de la fusta de qualitat mitjana. En alguns sectors, es plantà la pinassa que s'estengué molt ràpidament en els espais més apropiats a les seves exigències ecològiques.
 

Els resultats d'aquesta transformació del paisatge natural fou la constitució d'una sèrie d'unitats de paisatge antropitzat més o menys allunyats del paisatge natural i del potencial que signifiquen diferents moments de l'evolució vers un nou equilibri.
 

Les fàcies que tenen més representativitat són:

 


2.1 Els vessants mitjans del NO i del NE
 

L'explotació intensa de l'alzinar per a la producció de carbó ha conduït a la transformació del bosc primitiu en pinedes de pi blanc en moments diferents de l'evolució i en estats molt contrastats. Mentre sectors presenten un bosc relativament dens de pi amb un sotabosc propi de l'alzinar amb alzines tant en l'estat arbustiu com en el de mida herbàcia, el que indica la regeneració del bosc potencial, aquest sotabosc molt dens evita l'erosió que resta bastant reduïda, malgrat el pendent, altres són boscos clars i pobres amb sotabosc de brolles, i amb forta erosió.
 

 

2.2 Els vessants mitjans orientats al S i al SE
 

En aquests sectors, en què la orientació accentua la importància de la radiació solar i consegüentment de l'evapotranspiració de la vegetació, quasi no es pot parlar de bosc ben constituït sinó de brolles arbrades amb pi blanc. La reducció de l'ombra que proporcionen als arbres, afavoreix l'establiment d'espècies més heliòfiles, que constitueixen el pobre sotabosc de les esclarissades pinedes de pi blanc. Molts d'aquests espais són, per altra banda, els més freqüentats per la població dels nuclis pròxims que hi busca llocs d'esbarjo. L'erosió hi és molt important de tal manera que és freqüent veure les arrels dels arbres.
 

 

2.3 Els vessants mitjans orientats al Nord
 

Aquest vessants, al principi del segle XX van ser replantats amb pinassa (Pinus nigra) bàsicament per a l'explotació de la fusta. El seu caràcter submediterrani va permetre una bona adaptació a aquests sectors més ombrívols expansionant-se i barrejant-se amb altres espècies de pi. El sotabosc d'aquests boscos de pinassa correspon al de l'alzinar muntanyenc si bé amb una proporció elevada de plantes mediterrànies més pròpies de l'alzinar mediterrani típic amb plàntules d'alzina i de roure martinenc. És un bosc molt bonic i amb determinats sectors ben conservats que cal mantenir i millor.

 


2.4 Les torrenteres i rieres
 

Les abundants torrenteres que solquen aquests vessants representen sectors lineals amb disposició d'aigua generalment subàlbea que pot ser aprofitada per la vegetació, no obstant això, les avingudes són d'una gran pobresa de sòls ja que aquests són arrossegats periòdicament vers les àrees inferiors. La vegetació és pobre i es redueix a una comunitat pionera d'alzinar muntanyenc, la del roldor i romaguera o sigui del Rubo-coriarietum amb lianes com la romaguera (Rubus ulmifolius), la rosa (Rosa canina) i altres plantes com el roldor (Coriaria myrtofolia). Aquest tipus de vegetació disposa d'un sistema radical capaç de penetrar entre els còdols i arribar als sectors més humits del sòl.

El paisatge dels vessants inferiors i peus de muntanya

Els sectors més baixos, per sota dels 300-400 m, cal considerar-los com els constituents de la tercera gran unitat de paisatge de Sant Llorenç.


El clima mediterrani és aquí més sec i càlid que en el tram mitjà de la muntanya, les precipitacions se situen al voltant dels 500 mm anuals i les temperatures mitjanes es mantenen al voltant dels 15°C.


La litologia és més variada ja que apareixen, a més de l'alternança de conglomerats i margues, afloraments més antics (paleozoics i triàsics) de pissarres, esquists, granits i calcàries i altres de més recents (quaternaris) als que, conjuntament amb el propis dels rius i torrenteres que tenen aquí més importància, s'hi afegeixen els materials de peu de muntanya en forma de mantells col·luvials.


Aquests fets no comportarien pas importants variacions en el paisatge potencial que continuaria siguent l'alzinar mediterrani o alzinar amb marfull. En aquest sector, la forta acció de l'home ha originat profunds canvis. Així, la fàcil accessibilitat des de la plana, els pendents generalment bastant suaus i l'abundància de sòls aptes per al conreu així com la proximitat als nuclis urbans han estat la causa de la profunda i variada transformació del paisatge que ha fet aparèixer un conjunt variat i contrastat, amb freqüència molt allunyat del potencial. L'home ha intervingut en les mateixes formes del relleu; la desaparició pràcticament total de la vegetació ha conduït a què la forta agressivitat erosiva de torrents i rieres originen turons de parets verticals i forts encaixaments de la xarxa fluvial.


Les fàcies o tipus de paisatge que més s'hi destaquen estan relacionades amb els usos i graus de transformació antròpic. Les unitats més importants són:

 


3.1 Les urbanitzacions


Els sectors més profundament alterats corresponen a les urbanitzacions que ocasionen, no solament modificacions en la mateixa topografia, sinó profunds canvis en la repartició de l'aigua superficial. Asfaltar el paviment i convertir-lo en totalment impermeable fa que les aigües vagin a parar a determinats punts ocasionant nous i recents sectors d'erosió especialment si les conduccions no són del tot correctes.


Les urbanitzacions concentren població dins el paisatge més o menys natural, ocasionant acumulacions de deixalles i destrucció del sotabosc verd, augmentant el material fàcilment inflamable i causant molts dels incendis forestals amb el consegüent perill per a la població de la urbanització.

 


3.2 Els camps de conreu


En aquest sector, encara resten caps de cultiu funcionals on s'hi cultiven conreus pràcticament residuals, sent molts els que han estat abandonats cobrint-se de plantes pioneres. Els camps actuals representen un paisatge marginal en vies de desaparició que necessita una transformació ràpida vers altres funcions d'interès actual.

 


3.3 La vegetació residual


Les brolles de romaní i bruc d'hivern constitueixen importants sectors en relació amb camps abandonats allà on el bosc ha estat totalment destruït. De vegades, com ja hem indicat, aquestes brolles constitueixen el sotabosc d'una pineda esclarissada. La pressió constant de la població que els considera sectors d'esbarjo impedeix tota evolució natural d'aquesta vegetació.

 


3.4 Les àrees cremades


Els sectors de vegetació residual han estat els més afectats pels incendis que s'han propagat, amb freqüència, a d'altres amb vegetació molt més rica i amb un millor estat de desenvolupament. Els incendis, que tenen un historial conegut en l'àmbit mediterrani, han assolit recentment una intensitat molt forta afectant sectors molt importants tant per la qualitat com per la seva extensió. L'augment de les activitats d'0ci i la disminució de la vigilància per l'abandó de les masies i conreus ha ocasionat, conjuntament amb amb problemes climàtics temporals, aquest augment. La manca de possibilitats d'apagar un foc petit de manera immediata és en realitat el problema més important. L'extinció ràpida del foc és l'únic remei eficaç.


En aquest sector´, l'estudi de la forma de poder regenerar la vegetació el més ràpidament possible és la millor manera d'evitar l'erosió d'un sòl que les pluges que incideixen directament ocasionen, allargant extraordinàriament el temps natural de recuperació.