El paisatge dels cims
L'altitud (per sobre dels 700-800 m) origina en aquest sector un matís important en el clima mediterrani que domina tot el territori: la reducció de les temperatures i l'augment de les precipitacions. Les temperatures mitjanes se situen al voltant dels 11°C i les precipitacions anuals per sobre dels 800 mm. Els dies secs de l'estiu queden reduïts al mes de juliol amb un nombre important de dies nuvolosos, i freqüents boires. Les temperatures mínimes a l'hivern, especialment de desembre a febrer, ocasionen gelades amb regularitat.
La litologia està constituïda per conglomerats amb petites intercalacions de gresos que originen relleus de tipus montserratí, amb diàclasi disposada de forma que dóna formes grosses però de gran atractiu estètic. La permeabilitat és important, el que contribueix a un escorriment de l'aigua superficial molt acusat i ràpid.
Els sòls hi poden evolucionar poc en relació amb la roca i els pendents que poden superar amb freqüència el 50% i arribar a parets del 100%, no solament en els castells de roca sinó també en les canals.
La vegetació potencial d'aquest sector correspon a l'alzinar muntanyenc (Querceto mediterraneo montanum) amb predomini de l'alzina (Quercus ilex) i plantes messòfiles no acidòfiles com l'arboç (Arbutus unedo). Entre les alzines s'hi ha introduit algun roure martinenc (Quercus humilis) i algun pi silvestre (Pinus sylvestris).
L'acció antròpica d'aquest sector està vinculada a la presència del monestir de Sant Llorenç (explotació agrícola), especialment de la vinya al segle XIX i del bosc (carbó), que hauria afavorit l'alzina respecte al roure. Actualment, les plàntules de roure hi són abundants.
Dintre d'aquestes característiques generals s'hi poden distingir una sèrie de fàcies, unes de caràcter natural i d'altres que representen moments diferents de l'evolució del paisatge. Destacarem les que considerem més importants:
1.1 Les canals
El territori està dividit per una sèrie de canals o valls estretes com les de Santa Agnès, del Llor, de la Font Freda, etc., amb parets que poden arribar als 150 m i quasi verticals. Aquest tipus de relleu origina un topoclima molt humit i protegit, de forma que les temperatures hi són atenuades tant a l'estiu com a l'hivern i el vent també queda bastant disminuït. Els pendents acusats permeten una forta erosió del sòl retingut solament quan la vegetació hi és ben desenvolupada i el recobriment del sòl és elevat. La vegetació característica d'aquests sectors és l'avellaneda (Corylus avellana) que es barreja amb boix (Buxus sempervirens) i anemone (Anemone nemorosa).
1.2 Les parets
Sant Llorenç, en relació amb la seva estructura i el seu sistema de diacalç, origina un conjunt de parets de conglomerat que de lluny semblen nues del tot. Si ens hi acostem i busquem el detall podrem comprovar que la vegetació rupícola i fisurícola hi és abundant. Aquestes plantes de petita mida com l'arenària (Arenaria conimbricensis) entre d'altres aprofita les petites formacions de sòls dels relleixos i de les escletxes així com l'aigua atmosfèrica i de les boires. Constitueixen un element de contrast tant pel color com per les formes d'una elevada atracció estètica.
1.3 Les crestes
Les divisòries d'aigua, en aquest paisatge culminant, presenten característiques de paisatge diferents en relació amb la manca d'aigua que s'escorre ràpidament i amb la importància del vent que impedeix el desenvolupament normal dels elements biòtics. La vegetació queda reduïda a prats culminals que res tenen a veure amb els prats alpins i en els sector més privilegiats apareixen formes camèfites o petits arbustos mediterranis típics com el romaní (Rosmarinus officinalis), la farigola (Timus vulgaris), la lavanda (Lavandula stoechas), etc.
1.4 Els alts vessants orientals al nord-oest
Aquest sector constitueix una unitat de paisatge definida per uns pendents relativament suaus que permeten la constitució d'un sòl forestal bastant ric i un recobriment vegetal del 100%. L'arbre dominant és el roure martinenc (Quercus humilis) que pot superar els 15 m. Aquestes rouredes aprofiten el topoclima dels vessants orientats al NO bastant frescs i humits amb alguns trets continentals. En el sotabosc, hi apareix com a planta dominant el boix. Aquests boscos són frescs i ombrívols encara que per l'acció antròpica han quedat molt reduïts i, en certa manera, empobrits.
1.5 Vessants orientats al nord
Situats al peu del Montcau, són els vessants més frescs i humits de tot el massís. La vegetació que els recobreix està constituïda per rouredes de roures de fulla gran (Quercus petraea). En l'actualitat, aquests boscos han estat també alterats per l'acció de l'home, que ha afavorit la introducció d'altres espècies de roure (martinenc i silvestre) així com alguns exemplars d'alzina. D'aquests no se'n troba, pràcticament cap plàntula, tendint per consegüent a desaparèixer.
En el paisatge, aquesta unitat s'estén pels vessants solcats per petites valls paral·leles de perfil longitudinal suau en relació amb la homogeneïtat del conglomerat d'aquest sector. Els sòls forestals són dels més desenvolupats del massís de Sant Llorenç, poc rics en carbonats i molt argilosos.
1.6 Alts vessants del nord-est
En els vessants orientals al N i una mica al NE oberts, vers la conca del riu Ripoll, hi predomina el bosc de pi silvestre (Pinus silvestris) barrejat amb pinassa (Pinus nigra) així com en els sectors més frescos hi apareix el roure martinenc i algun exemplar d'alzina. El recobriment és alt i amb freqüència arriba al 100%. On no és així, els efectes de l'erosió hídrica sobre el sòl són molt marcats.