Geologia, geomorfologia i hidrogeologia

Kim Castells

El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, amb els seus cims icònics de la Mola i el Montcau, és un relleu singular que defineix el paisatge d’aquest territori. Un modelat molt infreqüent i alhora espectacular.

Aquest relleu característic  està format essencialment per conglomerats, ben cimentats i per tant molt durs i resistents a l’erosió. Fa milions d’anys aquestes grans masses de roca van ser afectades per una sèrie de fractures (diàclasis) verticals per entre les quals s’hi infiltra l’aigua de pluja i el gel. Aquests processos d’erosió i de dissolució van modelant contínuament el relleu per crear les formes característiques de moles, pallers, etc. així com els avencs, canals, coves i balmes. 

Fa entre 41 i 37 milions d’anys l’actual parc natural estava situat en una zona costanera del mar que ocupava el centre de Catalunya i s’allargava pel nord-est de la península Ibèrica, tot connectant a l’Atlàntic. Dels relleus d’aquella època, baixaven rius que dipositaven en deltes els còdols, la sorra i el fang que transportaven. Ara, milions d’anys més tard, aquests sediments s’han convertit en les roques sobre les que s’ha desenvolupat la gran biodiversitat i l’important patrimoni històric i cultural del parc natural. 

La geologia del Parc Natural

Història geològica

Durant el període geològic anomenat Cretaci, fa 100 milions d’anys, de mica en mica les plaques Ibèrica i Euroasiàtica van començar a xocar. Amb el pas del temps, aquesta compressió va generar la formació de grans estructures tectòniques que van donar lloc al creixement de relleus immensos: els pirineus pel nord, el Massís Ibèric pel sud i les Serralades Costaneres Catalanes enllaçant-les per l’est. Aquests sistemes muntanyosos delimitaven un ampli golf de mar que s’obria en direcció a l'oceà Atlàntic. Des de finals del Cretaci i fins fa 36 milions d’anys aquesta conca marina es va anar omplint de sediments. En aquest moment, però, la conca va perdre la connexió amb l’Atlàntic com a conseqüència de l’aixecament continuat dels Pirineus i va quedar progressivament restringida. En assecar-se completament, el mar va deixar rere seu una enorme quantitat de sals.

Al marge sud-est de la Conca de l’Ebre el resultat de tota aquesta activitat va ser la formació de plecs i encavalcaments que van aixecar la Serralada Costanera Catalana, els Catalànids, sobreposant roques preexistents molt antigues a sobre el marge d’aquell antic mar. Aquest sistema muntanyós s’anava erosionant a la vegada que creixia i tots els sediments eren transportats per rius que en desembocar al mar construïen diversos ventalls al·luvials i costaners (deltes). Un dels principals ventalls era on actualment es troba el parc natural, i dos altres de ben propers els trobem a la zona de Gallifa a l’est i Montserrat a l’oest.

Al període conegut com a Miocè, fa uns 20 milions d’anys es va produir un episodi de distensió que va afectar les Serralades Costaneres Catalanes. Aquesta relaxació dels esforços va comportar un enfonsament de certes parts de les serralades i va fer que el mar, en aquest cas el Mediterrani, anés ocupant poc a poc la posició actual. Fa entre 12 i 7,5 milions d’anys, va començar el buidatge de la Conca de l’Ebre. Enlloc d’acumular-s’hi sediments com havia passat fins aquell moment, els rius actuals van començar a erosionar i transportar material en direcció oposada cap al fons d’una altra conca, ara ja sí el Mediterrani. Aquest procés d’erosió segueix actiu avui en dia i és el responsable de la formació del relleu i de les formes del paisatge actuals.

Durant aquesta distensió, es va produir un lleuger basculament regional cap al nord-oest. Un altre element important pel que fa a la deformació de les roques, és el desenvolupament de plans de fractura més o menys verticals. Les més rellevants són les diàclasis, que són plans que no representen desplaçament relatiu dels blocs separats i que es van formar per esforços compressius, i per tant anteriors a la distensió miocena. Es pot donar el cas que només hi hagi una única família orientada de la mateixa manera o que es presentin diverses famílies, fet que comporta una intersecció de plans i per tant que els blocs quedin més individualitzats. 

Aquests dos factors tenen una influència directa en la creació de la morfologia del massís i en la circulació de l’aigua.

Les roques del Parc Natural

Les roques que predominen al parc natural son les sedimentàries detrítiques, formades per fragments d’altres roques. Hi trobem els conglomerats (pinyolenc), que és una roca formada a partir de graves i que són els qui defineixen els principals cims del parc, la Mola (1.103 m) i el Montcau (1.056 m). Els primers conglomerats es van començar a sedimentar fa uns 41 milions d’anys tot i que el gran gruix (fins a 700 metres) es va dipositar fa al voltant d’uns 38-37 milions d’anys. També hi ha els gresos (pedra sorrenca) originats a partir de la sorra, i les lutites (tapàs) formades a partir de fang. 

Entre les roques sedimentàries carbonàtiques hi trobem sobretot les calcàries (pedra calar) que deriven fonamentalment d’esquelets orgànics de carbonat de calci (coralls, algues, foraminífers, mol·luscs, etc.), formades durant la important pujada relativa del nivell del mar ara fa entre 41 i 37 milions d’anys. D’entre les originades durant el Triàsic, ara fa uns 200 milions d’anys, també hi ha les dolomies.

Al sud del parc natural hi ha les roques més antigues, de fa uns 500 milions d’anys durant el cambro-ordovicià, i són bàsicament pissarres i esquistos amb abundants vetes de quars.

Finalment, i associats a les principals rieres com la de les Arenes, hi ha acumulacions de sediments recents.

Clima

Les formes del relleu són un element distintiu del parc natural. La presència d’unes o altres depèn del grau d’interacció de tres factors: la litologia, l’estructura i el clima.

El tipus de roques és important ja que cadascuna té una resistència determinada a l’erosió. Els conglomerats i les calcàries, per exemple, són roques particularment resistents. En el cas de les calcàries, però, tot i la resistència mecànica la dissolució amb l’aigua les afecta greument. Els nivells de conglomerats calcaris del massís són nivells preferents pel desenvolupament horitzontal de les galeries de coves com la del Manel, Simanya, Ànimes, Avenc del Daví i Mura, etc. 

Un segon factor és la densitat de diàclasis en cada part del massís. La presència i mida de moles, turons o agulles dependrà de la densitat d’aquestes famílies de fractures que les individualitzen. També és per on es desenvolupen millor les canals.

Finalment, el clima controla els agents erosius (aigua,vent, gel,...) i per tant els processos de transport i sedimentació com poden ser el cicle gel-desgel que meteoritza les roques i el règim de pluges que influeix en l’erosionabilitat de les roques més toves o el ràpid transport de partícules meteoritzades.

La hidrogeologia i el carst

Les característiques geològiques del parc condicionen en gran mesura la circulació de l’aigua tant per l’exterior com per l’interior del massís. 

El centre del parc marca la divisòria d’aigües entre la conca del Llobregat, a l’oest, i la del Besòs, a l’est. Pel sud del parc el drenatge d’aigües superficials es fa principalment a través de la riera de les Arenes, tributària del Llobregat, i el riu Ripoll, un curs perenne que drena al Besòs. Pels sectors oest i nord, totes les rieres (Mata-rodona, Rellinars, Santa Creu, Mura i Talamanca) i barrancs menen a la conca hidrogràfica del Llobregat.
La circulació subterrània ve condicionada principalment per tres factors: les diferències de permeabilitat entre els tipus de roques, el cabussament dels estrats i la fracturació dels materials. 

Els nivells formats principalment per gresos i conglomerats son els principals aqüífers, especialment els nivells més carbonàtics ja que poden estar carstificats i per tant presenten una major permeabilitat. En canvi els nivells amb una elevada proporció de lutites i margues funcionen com a nivells impermeables, els quals poden confinar nivells d’aqüífers i també funcionar com a nivell base local de la circulació d'aigües subterrànies.

El basculament regional cap al nord-oest dels estrats de roques fa que la circulació preferent de les aigües per l’interior del massís també sigui en aquesta direcció, cap als termes de Mura, el Pont de Vilomara i Rocafort i Rellinars, llocs on hi abunden les fonts.

La presència de fractures en conglomerats i els gresos, també és un factor determinant en la circulació d’aigua subterrània. Els nivells amb un espaiat del diaclasat menor, i per tant amb una major fracturació, afavoreixen la circulació interior.

En estudis recents s’han catalogat un total de 151 fonts. D’aquestes 58 són actives i 93 inactives. La gran majoria responen a una estacionalitat lligada a moments de precipitacions, tot i que en algunes la recurrència pot arribar a ser d’uns quants anys.

Relacionat amb la hidrologia del parc natural hi ha alguns elements interessants. Un cas particular en son els caus. En el cas dels Caus de Mura, aquests corresponen a una surgència situada en els conglomerats per on surt aigua en moments en què hi ha hagut recàrrega d’aigua i el nivell de l’aqüífer puja.

Un altre element singular són els afloraments de pedra tosca, un precipitat de carbonat de calci que es dona en surgències on es produeix una pèrdua de CO2, tot formant capes de roca sobre la vegetació i el substrat existent al voltant de la font. En alguns indrets, com la Font del Foradot a Mura o el Molí d’en Sala a Monistrol de Calders, aquests afloraments són realment espectaculars. La roca, molt porosa, ha sigut àmpliament utilitzada per la construcció tradicional de les cases de l’entorn.

El creixement de carbonat de calci dona lloc a espeleotemes (estalactites, estalagmites, columnes entre moltes d’altres, molt freqüents en les coves de conglomerats i calcària de la zona. Un cas particular és la Cova de Mura, on hi ha uns creixements de cristalls aciculars d’aragonit espectaculars que juntament amb altres formacions recobreixen part de les parets de la cova.