Estratigrafia
![$urlFileEntry]()
Pared de roca
La base del massís de Sant Llorenç del Munt és un plutó de granit que, sorgint a l'E de Matadepera i estenent-se per Castellar del Vallès cap a llevant, afecta les pissarres paleozoiques, travessant-les i, a partir de l'esmentat Castellar del Vallès, forma una estreta franja limitada per sengles falles, una de normal, cap a la Depressió del Vallès, i l'altra a la inversa, limitant amb el trias.
El paleozoic, de pissarres metamòrfiques, forma clapes irregulars en dimensions i distribució; la més gran correspon a l'encavalcament del Girbau, a la zona de la Penitenta, que s'estén d'est a oest cap a Can Torres i el camí dels Monjos.
Es poden considerar dues menes de jaciment:
a) pissarres que jeuen directament sobre el granit, i
b) les que encavalquen sobre el secundari i el terciari.
Les primeres són localitzades a l'àrea compresa entre el sud i l'est del turó de Can Sallent o Mont-rodon. Són de color grisenc blavós, sericítiques, amb filonet i vetes de quars cataclàstic, molt alterades i erosionades. Se'ls calcula una potència d'uns 60 metres.
Pel que fa a les pissarres d'encavalcament, són molt extenses en sentit transversal, encara que de poca potència, ja que a la font dels Llorers, al peu de Can Girbau, deixen al descobert l'eocè i, al sud de la serra de Sant Feliu, permeten veure el granit.
El trias comprèn una franja d'uns 600-800 metres d'amplada a la zona mitjana i 5 km de longitud, que s'estén obliquament des del Turó de Can Torrella passant pel Turó de Calderols i el Pujol, fins més enllà de Sant Feliu del Racó.
El contacte del trias amb el paleozoic es produeix per mitjà de falla i apareixen els clàssics congolomerats quarsosos de la base del Buntsandstein verticals i molt minsos, que arriben a desaparèixer; solament són visibles a la seva intersecció amb la carretera de Mura. Segueix una sèrie de gresos vermells, micàcics, que cabussen 22º i a la part superior alternen amb margues molt argiloses. Aquí el Buntsandstein té una potència d'uns 200 metres.
El Muschelkalk apareix al Turó de Can Torrella, amb calcàries dolomítiques, blanquinoses i un cabussament de 30-35º al nord-oest, molt plegades. Segueixen 30 metres d'argiles marrons, sense mica, del Muschelkalk mitjà. El conjunt fineix un xic enllà de Can Torrella en contacte amb els conglomerats de l'eocè inferior, mitjançant una gruixuda zona de milonitització. A la pedrera de Can Torrella s'ha trobat fauna amb Ceratites antecedens (N. Llopis i Lladó).
Tot l'eocè de la zona de Sant Llorenç del Munt és de fàcies continental i comprèn des de la base al priabonià inferior. A l'esmentada base, concretament a Can Solà del Pla (Matadepera) i a Mas Olivet (Sant Feliu del Racó), s'hi ha trobat Bolimus gerundensis (N. Llopis i Lladó).
Els conglomerats formen la part més destacada del massís, que els deu la seva configuració característica. Comencen a la cota 500 i arriben fins al cim culminant de la Mola, a 1.095 m d'altitud. Són d'origen deltaic, constituïts per còdols de calcàries triàsiques, quars de pissarres paleozoiques i algun d'episòdic, de granit. Existeixen algunes lleugeres diferències entre aquests conglomerats i els de Montserrat, la qual cosa fa que l'erosió hagi actuat de forma diferent. D'una banda, les intercalacions de gresos i margues vermelloses s'endinsen dintre la massa de pudingues fins a nivells molt alts, cosa que fa que la massa sigui menys resistent a l'erosió. De l'altra, la composició dels conglomerats és menys resistent ; els elements paleozoics són més abundants i, segons el lloc, arriben a dominar i el ciment argilós sembla, també, que hi és en major proporció. Tot això contribueix a fer que la massa de pudingues sigui més afectada per la divisió en estrats i que la resistència a l'erosió, entre estrats, sigui més petita, i així no es donen formes tan ardides com en el cas de Montserrat.
L'eocè presenta quatre trams estructurals i morfològics:
- Primer tram: des del contacte amb el Muschelkalk al Cavall Bernat.
- Segon tram: fins a Can Pobla.
- Tercer tram: fins a l'Hort dels Monjos.
- Quart tram: fins al cim de la Mola.
Al primer tram, de poc pendent, els conglomerats són de color vermell vinós, el ciment és poc dur i la roca, disgregant-se fàcilment, dóna fragments lliures de calcàries, pissarra, gres, quarsita i quars. Els nivells argilosos són escassos i de poca potència i no formen replans ni nivells de fonts. Acaba al nivell argilós del Cavall Bernat, amb balmes, un replà ben marcat i dues fonts molt minses.
Al segon tram hi ha la Castellassa, la Roca de les Onze Horts, els Plecs del Llibre i el Cavall Bernat. Deu tenir uns 100 m de potència i forma un sol bloc molt compacte, de parets verticals, i tres o quatre graons secundaris de 20-30 m d'alçària. El color és més rogenc, tirant a ataronjat.
El tercer tram comença a les argiles de Can Pobla, que donen un nivell freàtic important, el més important de tot el massís. És un tram d'uns 180 m de potència i és tota una unitat compacta de parets verticals, de materials molt uniformes en dimensions i que acaba en una mena de cornisa encara més compacta, d'uns 10 m de gruix, separada de la resta per una petita intercalació argilosa.
Finalment, al peu del nivell de l'Hort dels Monjos, tenim el quart tram de fort pendent, amb una potència d'uns 60 m i que acaba en el cim de la Mola.
