Història/Ocupació humana
La presència humana a la Serralada litoral no ha pogut certificar-se durant el paleolític. Tanmateix, les terrasses del riu Mogent podien haver estat un hàbitat adient per establir campaments de cacera. Els primes vestigis són del neolític mig recent (3500-2500 aC), que es caracteritza per la cultura dels sepulcres de fosa d'inhumació individual i dels quals n'hi ha restes a Cal Metge (Montmeló) i a la fossa de can Cues (Alella). Del neolític final calcolític (2200-1800 aC), l'element més destacable del qual és el megalitisme, trobem el tipus grans galeries catalanes de Can Gol I, de petites galeries com el dolmen de Can Planes i de cambres simples i cistes com Can Gol II (la Roca del Vallès) o el dolmen de la Roca d'en Toni (Vilassar de Dalt). El darrer element a destacar d'aquest període, és la presència de pintures rupestres al gran bloc granític de la Pedra de les Orenetes (La Roca del Vallès), on hi ha representades unes figures vermelloses amb una figura humana central. També trobem restes del neolític a Vilassar de Dalt (coves d'en Pau i de la Granota).
La Serralada litoral s'emmarca dins el territori dels laietans i trobem nombrosos testimonis d'establiments ibèrics. Sense dubte, es pot afirmar que en aquest moment històric hi hagué un sistema social organitzat que tenia com espai vital la serralada. La connexió visual entre els diferents poblats del Vallès i el Maresme ho fa palès: Burriac (Cabrera de Mar), Céllecs (la Roca del Vallès), Sant Miquel (Montornès del Vallès), la Cadira del Bisbe (Premià de Dalt), Órrius, el Far, etc. Els ibers tenien una economia basada en els cereals i una completa organització social. El nucli ibèric principal a la zona era Burriac situat en un lloc elevat, fàcilment defensable i que amb les seves 10-15 ha era dels més grans de Catalunya. Iniciat cap al segle IV aC, el moment de major esplendor fou al segle II aC quan exporten vi i encunyen moneda amb la denominació d'Iluro.
Cap al segle I aC, hi ha un procés d'abandó del poblat cap al pla producte del sistema socioeconòmic imposat pels romans. La característica principal de la dominació romana fou l'eradicació dels llocs enlairats i la concentració dels habitants al pla. La presència romana, especialment a la banda del Maresme, fou molt important com ho proven les viles romanes com, per exemple, Can Sentromà (Tiana), la via romana que travessa el coll de Parpers, etc. Poques dades tenim de la transició de l'època romana fins al segle X tot i que l'estructura de viles quedà molt reduïda i ens trobem davant d'una organització social de supervivència.
Cap al segle X ja trobem documentats alguns dels municipis actuals com la vila de Martorelles, Villazari (Vilassar de Dalt), Primiliano (Premià de Dalt) o referències de la casa de Sant Vicenç a Vall de Romanas. El mateix podem dir de les esglesioles i capelles, fet que denota un establiment més important en el territori i un ambient més favorable per a l'economia. El Baix Maresme, a part dels pobles de Tiana, Montgat, Alella i Teià, de jurisdicció reial, fou domini de dos castells: el de Mata i el de Sant Vicenç o Burriac, i a la zona del Vallès, el de la Roca del Vallès.
A mitjan segle XVI, el cens de les poblacions no semblava gaire important. Destaca d'aquesta època la necessitat d'erigir sistemes de vigilància i protecció contra els desembarcaments pirates com ho palesen algunes fortificacions com la torre de defensa de Can Maians a Vilassar de Dalt. Durant el segle XVII, el conreu de la vinya i els cereals foren notables. El vi de Vilassar de Dalt, Teià, etc. fou definit pel viatger Zamora cap al 1790 com un dels millors de la costa. La recerca d'aigua i el seu aprofitament, com ho demostren les concessions d'aigua del segle XVIII, segons els registres del Patrimoni Reial, fetes a Alella, Tiana, Teià, Argentona, etc. suposà un esforç essencial per a revitalitzar l'agricultura a la zona. La serralada tornà a ser un espai important durant les guerres carlines.
Els segles XIX i XX, marcats per l'arribada del tren, que solcava a banda i banda de la serralada, suposà una important transformació tant dels pobles de l'eix del Besòs com de la costa. Tanmateix, els poblats de segona línia i més situats a la serra es mantingueren com a viles agràries. Tot i així, no s'escaparen de la transformació social que la industrialització introduiria arreu del país, com ho prova la presència d'una poderosa organització dels obrers del cotó entre 1872-1893 a Vilassar de Dalt.
A principis del segle XX, amb l'aparició del fenomen de l'estiueig, alguns dels municipis de la serra se'n beneficiarien tot i que sobretot es concentrés a la costa. Aquest fenomen prendria una gran embranzida a partir dels anys 60 i assoliria el seu punt àlgid cap a final dels anys 80. Avui, la Serralada litoral s'ha convertit en el gran parc verd entre el Vallès i el Maresme. Per aquesta raó, la seva protecció, iniciada per voluntat d'alguns ajuntaments de la zona, culmina amb la creació, el 15 de maig del 1992, del Consorci de Protecció i Gestió de l'Espai Natural la Conreria-Sant Mateu-Céllecs, posteriorment ampliat amb la denominació de Parc de la Serralada Litoral.
