Història/Ocupació humana
Les característiques geomorfològiques de les parts altes del massís de Sant Llorenç del Munt-Serra de l'Obac, amb els seus roquissers de conglomerats, són molt poc adients per a un poblament i unes activitats humanes estables, si més no per la manca de sòls cultivables i de pastures. Solament a les parts baixes, els dipòsits al·luvials han facilitat l'establiment de l'home, especialment a les valls del riu Ripoll i de la riera de les Arenes, i a mesura que s'entra en contacte amb la plana vallesana.
Malgrat tot, les zones més elevades del massís, amb la seva profusió de coves i balmes, foren un refugi segur en temps passats, i en són una prova les troballes neolítiques o eneolítiques. Aquesta ocupació és constatable, com a mínim, fins al segle V, com ho demostren les sepultures excavades a tocar de Coll d'Eres amb la troballa d'una sivella visigòtica i altres elements postromans.
Des del segle XI fins al XVII, la història de la muntanya està directament emparentada amb la del cenobi de Sant Llorenç, al cim culminant de la Mola, i amb la dels castells, concretament els de Mura, ça Pera i Castellar. En aquests temps resulta certament transcendent per al massís i el seu entorn immediat l'establiment del monestir benedictí, així com l'increment del poblament -especialment masies- en els vessants de la muntanya, si bé en el sector occidental (serra de les Pedritxes, Castellsapera, Muronell...) manquen quasi totalment els assentaments humans.
Però si la diferència de poblament entre la muntanya i les parts baixes ha existit sempre, cal dir que aquesta s'ha accentuat modernament amb l'èxode continuat de la població rural cap a les localitats de la plana.
En contraposició a aquest moviment emigratori, durant els darrers anys els vessants del massís s'han vist assetjats per la gran expansió de les urbanitzacions, especialment a la part vallesana i en els municipis de Matadepera, Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall. Aquestes zones residencials han ocupat els falders de Sant Llorenç del Munt i la serra de l'Obac i s'han enfilat fins als peus de les cingleres.
