Sant Miquel del Fai. Espai Natural dels Cingles de Bertí

Valors naturals

Protecció

La finca de Sant Miquel del Fai està inclosa íntegrament en l’Espai dels Cingles del Bertí com a part del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya (PEIN) (Decret 328/1992). Aquesta catalogació la dota d’un règim de protecció bàsica i de conservació per preservar els valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals, socials, didàctics i recreatius. Aquesta normativa es desenvolupa en el Pla especial del medi natural i del paisatge dels cingles de Bertí, aprovat el 2002.

Sant Miquel del Fai forma part de la Xarxa Natura 2000, més concretament de la Zona d’Especial Conservació Gallifa-Cingles de Bertí, dins del grup d’Espais de muntanya d’interior. La finca també està inventariada com a Espai d’Interès Geològic de Catalunya, dins la Geozona 350, que destaca l’espectacular geologia de l’indret i la seva fàcil comprensió, fet que li dona un gran valor educatiu. I les coves de Sant Miquel del Fai són considerades hàbitats d’interès comunitari per la Directiva 43/92/CEE i pel Reial decret 1997/1995.

Patrimoni natural

Interior del Salt del Tenes © Iñaki Relanzón

Sant Miquel del Fai és un enclavament imprescindible per a la geologia catalana per les diferents singularitats que s’hi troben: cingles, coves, encavalcaments, toves calcàries...

L’aigua –sobretot els dos salts d’aigua sobre la vall del Tenes– és un dels elements més identificatius de Sant Miquel del Fai i responsable, en gran part, del seu paisatge.

En aquest paratge es troben hàbitats relacionats amb les cingleres, les coves i els boscos de ribera, amb espècies de gran interès com l’àguila cuabarrada, entre altres.

Les característiques orogràfiques dels cingles n’han modelat el paisatge, protagonitzat per la gran cascada del riu Tenes, que cau des d’una altura de tres-cents metres i es pot visitar per l’interior.

El salt del riu Rossinyol –un afluent del Tenes que cau per sobre l’església de Sant Miquel i omple l’estany central– és més petit i més difícil de veure en acció. La millor època per gaudir de l’espectacle natural de les cascades és durant les estacions de primavera i tardor, quan les crescudes aporten més volum d’aigua als dos rius.

Des del punt de vista acadèmic, l’àrea de Sant Miquel del Fai és una de les zones geològiques més ben estudiades de Catalunya. Les seves parets mostren roques i fòssils que tenen una antiguitat de fins a 570 milions d’anys.

L’encavalcament de la serralada Prelitoral que s’observa a Sant Miquel del Fai és una estructura geològica clau del nostre territori que resumeix bona part de la història de la geologia a Catalunya, és d’accés molt fàcil i s’utilitza amb finalitats pedagògiques des de fa molts anys.

Balmes, gorgs i toves calcàries

Cova de Sant Miquel © Iñaki Relanzón

El paratge del Fai es caracteritza per una orografia espectacular on trobem penya-segats, balmes, gorgs i toves calcàries.

Les balmes són cavitats naturals excavades a la roca per efecte de l’aigua que cau per la cascada amb força i erosiona lentament la paret inferior del cingle. La balma que acull l’església-cova de Sant Miquel és el millor exemple d’aquesta formació.

Al mateix temps que l’aigua erosiona les parets, també va excavant el terra on cau i dona lloc a unes basses o gorgs que s’observen al fons de la vall del Tenes.

El massís existent a Sant Miquel del Fai és de naturalesa calcària, és a dir, conté carbonat de calci. Això facilita la formació de les toves calcàries, roques poroses, lleugeres i molt fàcils de tallar que es formen lentament degut al degoteig d’aigua saturada de carbonat de calci sobre restes vegetals i sediments de roca.

També cal destacar la presència de formacions d’estalactites i d’estalagmites a dins de les coves, diferents manifestacions de la capacitat creadora de l’aigua subterrània al llarg dels segles.

Hàbitats

Capil·lera (Adiantum capillus-veneris) © Iñaki Relanzón

La natura és pròdiga a Sant Miquel del Fai, amb una biodiversitat molt elevada: en un territori de només 70 hectàrees es troben 38 hàbitats.

Els sistemes de cinglera i rupícoles –els que viuen a les roques– són característics de Sant Miquel del Fai, amb flora adaptada a viure en petites esquerdes, com la ferla (Ferula communis subespècie catalaunica) i la bracera de roca (Centaurea intybacea), dues espècies vegetals.

Bracera de roca (Centaurea intybacea) © Susanna Ginesta

També són destacables els degotalls i les jonqueres calcícoles –propis dels salts d’aigua– i els ecosistemes de ribera a la vall del riu Tenes, que contenen una diversitat de molses i de flora higròfila que no es troba en cap altre indret de la conca del Besòs.

Els ecosistemes cavernícoles també són propis de Sant Miquel del Fai. Les peculiars condicions que s’hi troben –manca de llum, temperatura constant i alta humitat– originen una fauna singular, caracteritzada per invertebrats (insectes, aràcnids, etc.) i per ratpenats.

Actualment, dins l’àmbit d’aquest espai nidifica l’àliga cuabarrada (Aquila fasciata), au rapinyaire protegida. També s’hi han identificat altres espècies d’ocells d’interès com la merla d’aigua o el pela-roques.

Els incendis forestals han condicionat el desenvolupament dels sistemes naturals que es troben als cingles del Bertí. Tot i que la zona ha patit focs al llarg de la seva història, destaca entre tots el gran incendi forestal del 4 de juliol de 1994 que va cremar una extensió de 1.415 ha i va afectar el 88 % de la superfície de l’espai. La seva intensitat va ser tan elevada que el 81 % de la zona afectada va cremar totalment.