Pont del Rossinyol

El pont del Rossinyol travessa el riu homònim i ens dona una benvinguda elegant al conjunt històric de Sant Miquel del Fai. Es va construir l’any 1592 quan el monestir ja era sota la tutela de la Catedral de Girona. La seva construcció formà part d’un conjunt de reformes de millora de l’indret que van incloure l’obertura del pas de la Foradada que s’hi van fer.

El pont del Rossinyol és d’estil romànic amb un arc de mig punt clarament rebaixat. El pendent de la seva calçada varia, i és inferior a la banda d’entrada del pont i més accentuat al cantó oposat. L’intradós o la sotavolta; és a dir, la superfície inferior i còncava de l’ull del pont, està formada per peces força regulars. El paviment és heterogeni, amb trams de còdols del riu, llosetes de pedra i llambordins. A tots dos costats de l’inici del pont s’observen unes petites voltes anomenades trompes, que serveixen de descàrrega de l’arc.

Pas de la Foradada

El pas de la Foradada és un pas estret entre parets rocoses on el 1592 es va construir un arc que feia de porta d’accés a l’espai del monestir. L’arc és rodó, amb carreus i una dovella central i es va construir sota la tutela de l’ardiaca Jaume d’Agullana. Damunt l’arc i per la seva cara nord, hi trobem un coronament recte amb carreus rectangulars. Al centre es conserva un element escultòric amb l’escut eclesiàstic, amb capel i dues borles a cada costat i una inscripció sobre la seva autoria. A la banda oposada, hi ha una llinda amb una altra inscripció i al dessota hi ha representades tres agulles, escut heràldic dels Agullana.

Portalada fortificada

L’obertura del pas de la Foradada va obligar a tancar l’entrada nord a finals del segle XVI, origen de la portalada fortificada actual. La portalada va patir moltes modificacions. Així, al segle XIX hi havia una campana situada damunt la porta; mentre que a principis del segle XX hi sobresortia un matacà. Superada la portalada fortificada, ens trobem la plaça encaixada entre els murs de la roca i amb diversos canals que condueixen l’aigua a través de la roca.

Casa Prioral

La Casa Prioral era l’edifici que acollia el prior i les dependències on vivia la comunitat de monjos benedictins. Es tracta d’un casal d’estil gòtic amb una estructura pràcticament quadrada i amb una coberta a dues aigües. L’edificació no ha patit grans modificacions al llarg de la història i es considera que es va construir entre finals del segle XVI i principis del XVII. Amb la desamortització que va impulsar el general Espartero el 1841, el priorat passà a ser propietat de l’Estat, se suprimí el culte a les esglésies de Sant Miquel del Fai i la Casa Prioral s’adaptà als nous usos d’allotjament i restaurant per a visitants.

Cingles i balmes

Hi ha dos elements essencials que conformen el paisatge de Sant Miquel del Fai: els cingles i les balmes. Els cingles són les parets verticals i estan formades per roques sedimentàries com els gresos, les margues i els conglomerats. Les balmes, en canvi, són cavitats naturals obertes per l’acció erosiva de l’aigua.

Malgrat la gran extensió de les cingleres de l’espai, la flora estrictament rupícola –és a dir, la que viu a les roques– no és gaire diversa, possiblement per la manca de parets orientades al nord i pel tipus de substrat del lloc. Hi tenim l’herba freixurera (Sarcocapnos enneaphylla) o la falzia blanca (Asplenium ruta-muraria). Com a endemismes, hi podem trobar la linària origanifòlia (Chaenorrhinum origanifolium spp. Cadevalli) i l’orella d’os (Ramonda myconi). Per contra, la flora que es fa als pedregars, replans i codines és més diversa, amb espècies com la canyaferla (Ferula communis) i la centàurea intibàcia (Centaurea intybacea).

Les parets rocoses són l’ambient triat per moltes aus, que conformen la comunitat faunística de més interès del paratge. La llista d’espècies lligades a aquest hàbitat és llarga, amb aus com l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata), el ballester (Tachymarptis melba), el falcó peregrí (Falco peregrinus), el corb (Corvus corax), el roquerol (Ptyonoprogne rupestris), l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum) i el pela-roques (Tichodroma muraria). També s’hi han detectat exemplars de xixella (Columba oenas), pardal roquer (Petronia petronia), merla d’aigua (Cinclus cinclus), falcó mostatxut (Falco subbuteo), gamarús (Strix aluco) i enganyapastors (Caprimulgus europaeus).

Església de Sant Miquel

Tot sembla indicar que l’any 1006 l’església romànica de Sant Miquel ja estava consagrada, tot i que no es conserva cap document que ho certifiqui. Si fos cert, al llarg dels nou anys anteriors s’hauria impulsat la construcció del temple.

Es tracta d’una església troglodítica construïda sota una gran balma. L’accés actual, a migdia, és una portalada d’arc de mig punt. El sostre de l’església és la mateixa balma. També a la façana de migdia s’aixeca una espadanya baixa, ja que la inserció de l’església a la balma feia impossible situar-la al damunt. El claustre de Sant Miquel forma un passadís situat just davant de la façana de l’església.

Salt del Rossinyol

El salt del Rossinyol el forma el riu del mateix nom quan l’aigua es precipita des dels cingles de Bertí, a prop de la Casa Prioral. Als seus peus s’obre una gran balma coneguda com la cova de Sant Miquel.

El Rossinyol és un riu de la conca del Besòs que neix al terme de Sant Martí de Centelles (Osona), travessa Sant Quirze Safaja (Moianès) i desguassa en el Tenes, al municipi de Bigues i Riells del Fai (Vallès Oriental). És justament en el trànsit entre aquests dos darrers municipis que l’aigua davalla els cingles de Bertí i forma un dels salts d’aigua emblemàtics d’aquest paratge, el salt del Rossinyol. 

  Galeria d'imatges dels salts d'aigua.

Cova de Sant Miquel

La cova de Sant Miquel, descoberta el 1836, està constituïda per una única galeria de direcció NE-SO i amb uns 50-60 metres de longitud. Es tracta d’una cova formada a partir de tova calcària (carbonat de calci precipitat en aigua a temperatura ambient) que va cobrir tota la balma. La tova va acabar formant parets que van aïllar la balma de l’exterior i a darrere hi va deixar una cavitat. Un cop aïllada de l’exterior, s’hi va desenvolupar un ambient càrstic amb formació d’estalagmites i estalactites que van cobrir la part interna de les parets.

La cova no té potencial arqueològic, ja que ha estat completament modificada amb estructures modernes i infraestructures per fer-la visitable, però té un alt interès didàctic pels processos geològics actuals de formació de toves calcàries.

Un dels grups zoològics més interessants presents a coves com la de Sant Miquel són els ratpenats. Entre les espècies que hi viuen destaquen les més vulnerables, bàsicament cavernícoles, com el ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii), trobat a la cova de Sant Miquel; els tres ratpenats de ferradura (el gros, Rhinolophus ferrumequinum; el mediterrani, R. euryale, i el petit, R. hipposideros), o algunes espècies de ratpenats raters com el de musell llarg (Myotis myotis), el de peus grossos (M .capaccinii), el d’aigua (M. daubentonii) o el d’orelles dentades (M. emarginatus).

Plaça del Repòs

L’any 1971 Josep Pla es referia a Sant Miquel del Fai a la seva Guia de Catalunya i, amb el seu habitual to burleta i esmolat, comentava:

«Abandonàrem la carretera i a peu per un camí (dolent) arribàrem a l'indret memorable. Un pont vell ens conduí al mirador obert a la roca viva. D'allí estant veiérem el vell cenobi, que avui és un hotel suspès a la muntanya; uns forats oberts en el mur rocós i al fons una vall molt estreta, amb tot d'orenetes que, xisclant, la sobrevolaven. El que no veiérem enlloc fou la cascada. Davant aquesta contrarietat, interrogàrem una dona del país i em digué:

— La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Avui és dimecres, comprèn? Vostè ha vingut un mal dia.

Vaig quedar estupefacte. Mai no hauria sospitat l'existència de cascades d'horari fix, intermitent i setmanal. La impetuosa descripció de la cascada feta per Víctor Balaguer —penso— ha quedat molt malparada.

— Llavors aquesta és una cascada setmanal, com les revistes il·lustrades i els partits de futbol... —que jo vaig dir a la dona.

— Si vostè fos mestre i hagués vingut amb les criatures de l'escola, no vull pas dir que no els l'haguessin ensenyada. Ho solen fer quan arriben els nens o nenes amb els seus mestres. Altrament, la cascada només funciona els diumenges, quan hi ha gent, perquè seria llàstima que els qui han pujat per veure-la es quedessin amb un pam de nas».

En record, hi ha la seva estàtua de bronze, feta per l’artista Tomàs Atienza.

Llac de les Monges

A prop de la plaça del Repòs i mig amagada sota la penya tenim una petita bassa d’aigua estancada, el llac de les Monges.

El nom que pren el llac es relaciona amb una llegenda de l’indret. La història ens parla d’un convent de monges que es va esfondrar per la caiguda d’un llamp durant una terrible tempesta. Aquest fou el càstig per una nit de disbauxa que les monges havien compartit amb uns cavallers.

Salt d'aigua del Tenes

El riu Tenes marca el seu pas per Sant Miquel del Fai amb un salt d’aigua de 100 m d’alçària que pertany al terme municipal de Bigues i Riells.

Al salt del Tenes, s’hi troben toves calcàries que actualment estan en procés de formació. Es reconeixen pels abundants dipòsits calcaris amb morfologies verticals.

Als àmbits de degotall dels salts d’aigua hi trobem comunitats vegetals de gran interès. Hi abunden les molses amb poblacions d’espècies de falgueres com les capil·leres (Adiantum capillus-veneris).

 Galeria d'imatges dels salts d'aigua.

Antiga porta d’accés

Passat el salt d’aigua del Tenes, comença el camí que ens duu a l’ermita de Sant Martí. Al camí hi ha l’antiga porta que servia d’accés al priorat, abans no s’obrís l’accés actual pel pont del Rossinyol i el pas de la Foradada. Aquesta portalada té la mitja arcada de la banda dreta construïda amb carreus tallats i regulars, on encara es conserven part de les frontisses de la porta, avui dia inexistent. Seguidament i abans d’arribar a l’ermita de Sant Martí, observem per sobre del camí un gran conducte de ferro rovellat i cobert per la vegetació. Aquest tub havia dut aigua del Tenes fins a la central elèctrica que hi ha al fons de la vall.

Ermita de Sant Martí

L’ermita de Sant Martí és un edifici romànic que es documenta per primera vegada l’any 877. Té una nau de volta de canó apuntada, amb un absis semicircular i una coberta a dues aigües. L’ermita conserva les restes d’un campanar d'espadanya sense campanes. Darrere l’altar es conserva una reproducció de part de les pintures originals d’estil gòtic lineal primerenc. El 1576 el priorat del Fai es va unir a l’ardiaconat major de la Catedral de Girona, aleshores regentat per Jaume d’Agullana. Aquesta unió no va comportar canvis importants a la capella i, a mitjan segle XIX, l’església es va desamortitzar.

Cova de les Tosques

La cova de les Tosques, del Bon Pastor o de Sant Martí té un desnivell acumulat de 22 metres i una longitud de 120 metres. Aquesta cova s’ha format dins de materials tovacis. La cova presenta modificacions artificials (escales, galeries, cambres, etc.) possibilitades perquè les toves són roques fàcils de tallar. En determinats espais de la cova fins i tot es pot observar un creixement de calcita sobre guixots fets a principis del segle XX. Com a resultat de les modificacions que ha patit la cova, ha perdut el seu potencial arqueològic.