La sessió va començar amb la intervenció de Jose Luis Herrera, director del Parc del Garraf, que va situar el paper d’aquest grup de treball de la CETS dins del projecte europeu Life eCOadapt50. En realitat, més que una presentació formal, va ser una manera de recordar cap on es vol anar: treballar l’adaptació al canvi climàtic des del territori i amb la gent del territori.

Després va venir la roda de presentacions, amb Núria Parpal, directora de Life eCOadapt50, juntament amb personal tècnic dels parcs, representants d’administracions locals, entitats i altres agents. Aquest tipus de sessions són clau per entendre qui hi ha darrere de cada línia de treball i, sobretot, per detectar punts en comú.

Pel que fa al contingut, es va parlar de la situació actual, de l’estat dels treballs amb dades SIG, de les properes actuacions i hi va haver un torn final obert. Ara bé, el tema que realment va travessar tota la sessió va ser un: la disponibilitat d’aigua.

I no és casualitat. En un entorn com el Garraf, amb un paisatge càrstic on l’aigua no es reté fàcilment, parlar d’aigua és parlar de tot: de fauna, de ramaderia i, fins i tot, de prevenció de riscos. Es va remarcar, per exemple, que disposar de punts d’aigua ben distribuïts pot marcar la diferència per a espècies salvatges en períodes secs, però també per a l’activitat ramadera, que encara té un pes important al territori.

En aquest context, la presentació de Pau Compte, tècnic SIG de la Mancomunitat Garraf-Penedès, va ser especialment útil. Va exposar l’anàlisi que s’està fent sobre punts d’aigua existents —abeuradors, fonts, basses— i aquí és on es veu la importància de treballar amb dades reals. Sense aquest mapa clar, qualsevol actuació pot acabar sent més intuïtiva que efectiva.

Un dels punts que més consens va generar és la idea de recuperar el que ja existeix, el patrimoni i les tècniques del passat. Parlem d’aljubs, cocones, antics abeuradors o corrals. Estructures que sovint estan en desús, però que, amb una intervenció relativament senzilla, podrien tornar a funcionar. Aquí es creuen moltes coses: gestió de l’aigua, conservació del patrimoni de pedra seca i suport a la biodiversitat. És una d’aquelles solucions que, sense ser especialment innovadora, encaixa bé en tots els criteris que es demanen: viabilitat, replicabilitat i impacte social.

També es va insistir que caldrà prioritzar bé. No tot es pot fer alhora, i per això l’actualització i recopilació de dades SIG serà clau en els propers mesos. És a partir d’aquí que s’hauran de prendre decisions més concretes: on actuar primer, quines estructures recuperar i amb quin impacte real.

La sessió va servir, doncs, per afinar el diagnòstic i, sobretot, per compartir una idea bastant clara: si es vol millorar la resiliència del territori, l’aigua ha de ser una peça central, i probablement caldrà combinar tecnologia amb solucions que, en el fons, ja formaven part del paisatge fa dècades.