La sessió es va iniciar evocant l'arribada de Xargay a la Universitat de Barcelona a principis dels anys vuitanta, després d'una etapa formativa a França marcada per l'efervescència cultural de la Maison de la Culture de Bourges, centre experimental on conflueixen art, literatura, teatre, cinema i música (n'era la seu de l'electroacústica). Aquell context, influït per figures com John Cage i pel moviment Fluxus, va consolidar en Xargay una concepció de la recerca artística hereva del dadaisme, basada en l'experimentació i l'actitud crítica.

Els ponents van subratllar el paper de l'humor i la rialla com a eixos vertebradors de la seva obra: una ironia capaç de ser juganera o incisiva, però sempre oberta a generar escletxes dissidents en el relat dominant. També es va destacar la complicitat personal i artística amb Hac Mor, amb qui va bastir un recorregut trencador fonamentat en la hibridació de disciplines (poesia, vídeo, so) i en la capacitat de transformar qualsevol crisi en oportunitat creativa.

La poètica de Xargay, situada entre la tradició i la revolució, integra sonets, cançons, sextines, tankes o haikus amb una atenció minuciosa a la musicalitat, el ritme i la forma. No és casual que, en un moment determinat, decidís cantar els seus poemes en lloc de recitar-los tot ampliant, així, els límits de l'expressió literària.

La jornada va cloure reivindicant les tres màximes que, segons es va recordar, defineixen el seu univers: llibertat, utopia i llenguatge, els fonaments d'una manera d'ésser (o d'"ésser-a", segons Xargay) i de crear que continua interpel·lant el present.