El primer article, “Avaluació dels riscos de les sequeres extremes per a les poblacions d'amfibis al nord-oest de la Mediterrània”, d’Eudald Pujol-Buxó (SCH i UB) i Albert Montori (CREAC), revisa com la intensificació de sequeres extremes al Mediterrani nord-occidental pot afectar les poblacions d'amfibis, un grup especialment vulnerable per la seva dependència de l’aigua i els hàbitats humits.

Les grans sequeres alteren el període d’inundació de basses i rius, acceleren el desenvolupament larvari amb costos de supervivència, augmenten el risc de dessecació terrestre per als individus juvenils i adults i afavoreixen la fragmentació poblacional. També interactuen amb malalties emergents com la quitridiomicosi i el ranavirus, en alguns casos amplificant-ne els impactes.

Tot i que la capacitat d’adaptació pot donar certa resiliència a curt termini, moltes reaccions de les espècies comporten costos i poden acabar superant la capacitat adaptativa. L’article remarca la importància del seguiment sistemàtic —com el que ja duu a terme la Diputació de Barcelona a la seva Xarxa de Parcs Naturals— per detectar canvis i orientar oportunitats i mesures de gestió.

L’altre article, titulat “Els desajustos entre la temperatura i les precipitacions augmenten el risc d'infecció en els amfibis” és de recopilació de mostres de prop de 6.000 anàlisis sanitàries fetes a molts llocs d’Espanya (incloent les fetes als espais naturals gestionats per la Diputació de Barcelona en els darrers cinc anys) per tal de veure l’efecte dels canvis de temperatura i humitat en l’aparició del fong Batrachochitrium dendrobatidis i del virus Ranavirus. L’han escrit Barbora Thumsova (AHE, MNCN-CSIC i IMIB), Albert Martínez Silvestre (CRARC), Maria Pérez-Vallejo (IMIB), Gemma Palomar (Jagiellonian University), Jason R, Rohr (University of Notre Dame) i Jaume Bosch (IMIB).

Els resultats mostren que l'efecte combinat dels desajustos tèrmics i de precipitació augmenten el risc d'infecció per a ambdós patògens. Això vol dir que, en l’estudi,  els amfibis adaptats al fred i a la humitat van estar més infectats amb B. dendrobatidis en èpoques càlides i seques, mentre que els amfibis adaptats a la calor i la sequedat van mostrar una major infecció per B. dendrobatidis durant èpoques fredes i humides. Per al Ranavirus, els desajustos es produeixen en condicions climàtiques oposades a les de B. dendrobatidis, essent especialment actiu en èpoques de calor (estius secs i calorosos). Així doncs, el risc d'infecció està impulsat pels efectes combinats de temperatura i humitat com a factors d’estrès debilitant per als amfibis que hi viuen a cada lloc, fent-los vulnerables als patògens.

Recomanacions per a la gestió

Els autors remarquen que, com a síntesi dels dos treballs, per a la gestió dels espais naturals de la Diputació de Barcelona, les principals ensenyances són que cal mantenir els programes de seguiment per tenir dades a llarg termini, cal gestionar l’aigua de manera sostenible, incloent recàrrega d’aqüífers i cabals ambientals, cal restaurar i crear basses com a refugi, cal potenciar microhàbitats terrestres humits (fusta morta, zones ombrívoles) que puguin actuar com a refugis durant sequeres, cal aprofitar que les sequeres poden reduir les poblacions de peixos invasors per consolidar la recuperació d’espècies autòctones i cal preveure que, per a cada oscil·lació tèrmica i hídrica que es visqui als parcs, serà esperable la proliferació de fongs o virus en perjudici d’una o altra espècie d’amfibi, amb què s'ha de mantenir una vigilància sanitària per preparar eventuals situacions negatives pels amfibis. Aquest enfocament multiescalar hauria d'incrementar la resiliència de les comunitats d’amfibis i mantenir el gran valor ecològic d'aquest conjunt de parcs davant el canvi climàtic.