Conservació de la biodiversitat
El Parc del Garraf, situat entre les comarques del Baix Llobregat, l'Alt Penedès i el Garraf, és un espai natural protegit d'un gran valor ecològic, geològic i paisatgístic. Amb una superfície de 12.376 hectàrees s’estén, en forma de relleu relativament suau, sobre el massís del Garraf aixecat entre la vall del riu Llobregat a l’est, la Depressió del Penedès al nord i l’oest i la Mediterrània al sud.
La conservació de la biodiversitat és un dels pilars fonamentals de la gestió del Parc del Garraf. Aquest espai natural acull una gran diversitat d'espècies de flora i fauna, algunes d’elles úniques a la península Ibèrica, adaptades a les condicions específiques del medi, caracteritzat per una elevada diversitat paisatgística i ambiental heretada dels diferents processos naturals (càrstics, d’erosió, incendis, successió ecològica, entre d’altres), però també deguda a canvis introduïts per l’home, com l’abandó dels conreus, la explotació dels recursos naturals o la construcció d’infraestructures. Aquesta heterogeneïtat del paisatge, juntament amb el clima mediterrani, són els trets definidors del que s’anomena “paisatge mediterrani” en general, i “paisatge càrstic mediterrani litoral” en el cas particular del massís del Garraf.
La singularitat d’aquest espai rau en la combinació de la seva flora mediterrània i les seves formacions vegetals adaptades a les condicions extremes del massís calcari. El paisatge, caracteritzat per sòls pobres i escassa aigua superficial, afavoreix la presència de comunitats com les màquies i les garrigues, on creixen espècies adaptades a la sequera com el margalló (Chamaerops humilis), el garric (Quercus coccifera) i el pi blanc (Pinus halepensis). Els ambients de penya-segats, vessants rocosos amb pendent fort i mitjà, pedruscalls i tarteres són hàbitats que constitueixen una de les formacions de paisatge més significatives del Parc on trobem una bona part de les plantes considerades espècies d’interès per la conservació.
A nivell faunístic, el Parc és un refugi per a espècies amenaçades com l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata), el botxí meridional (Lanius meridionalis), el còlit negre (Oenanthe leucura), la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) o l’escurçó (Vipera latastei). Els esforços de conservació se centren en la protecció dels hàbitats d’aquestes espècies, així com en la restauració d’àrees degradades per activitats humanes passades, com l’explotació de pedreres o el Dipòsit Controlat de la Vall de Joan.
Clima
El Parc del Garraf presenta un clima típicament mediterrani (del tipus litoral sud), caracteritzat per hiverns freds i estius calorosos i secs. La proximitat al mar Mediterrani exerceix una influència moderadora sobre les temperatures, però també contribueix a una elevada humitat relativa, especialment durant la tardor i l’hivern. La precipitació anual mitjana és d'uns 600 mm, amb fortes irregularitats estacionals. Les pluges es concentren principalment a la primavera i la tardor, mentre que l’estiu és una època de sequera pronunciada.
Aquests patrons climàtics condicionen la distribució i l’abundància de les espècies vegetals i animals del Parc. Les espècies mediterrànies s’han adaptat a aquests cicles climàtics, desenvolupant estratègies com la reducció de la superfície foliar o l’enduriment dels teixits per evitar la deshidratació durant els mesos més secs. Tot i així, els increments de temperatura que afavoreix el canvi climàtic poden comportar canvis en els processos d’hibernació i migratoris d’aus i una fàcil i perillosa adaptabilitat d’algunes espècies exòtiques provinents de climes més càlids. Els augments de les pluges torrencials afavoreixen una erosió superior del sòl, amb la pèrdua de fertilitat conseqüent. D’altra banda, els grans episodis de pluja, vent i fred poden provocar, si es presenten en les èpoques reproductores, la pèrdua de niades d’ocells (àliga cuabarrada i altres espècies), com també el fracàs en la cria d’alguns mamífers, lepiòpters o altres invertebrats.
Geologia
La geologia del Parc del Garraf és un dels seus trets més distintius. Hi trobem diversos materials de diferents èpoques geològiques que es poden agrupar per el seu color. Al sector oriental del Parc trobem el que es coneix com "Garraf negre", format per pissarres del Paleozoic, i el "Garraf vermell", amb conglomerats i gresos del Triàsic. La major part del territori està formada una cobertora jurassico-cretàcica amb dolomies i calcàries, el famós paisatge càrstic, el mes abundant i característic del Parc ("Garraf blanc"). La gran quantitat de roques calcàries al Massís del Garraf ha afavorit un intens procés de carstificació, que ha donat lloc al seu paisatge tan característic. Aquest fenomen ha creat formacions úniques com dolines, pòlies, avencs, valls càrstiques, galeries subterrànies, coves i surgències subterrànies d’aigua.
Les màximes alçades es presenten al sector oriental amb el pic de la Morella (594 m) —la cota més alta del massís—, i cap a l’oest l’alçada de la majoria de relleus es va reduint. Una densa xarxa hidrogràfica incideix en el massís del Garraf, formada per valls i barrancs secs que localment s’anomenen “fondos” o “sots”. El curs més important és el de la riera de Begues, que divideix el massís en dos sectors diferenciats: al nord l’Ordal i al sud el Garraf en sentit estricte. Cap dels cursos d’aquesta xarxa no porta aigua de manera permanent.
Hidrologia
La hidrologia del Parc del Garraf està íntimament lligada a la seva geologia càrstica. L’aigua de pluja s'infiltra ràpidament a través de les fissures de les roques calcàries, formant una xarxa complexa d'aqüífers subterranis. Aquesta característica explica l'absència gairebé total de cursos d’aigua superficials permanents al Parc, amb l’excepció d'alguns torrents temporals que només transporten aigua després de pluges intenses.
L’elevada permeabilitat del sòl i el subsòl (amb funcionament càrstic) facilita la ràpida infiltració i la circulació subterrània, i formen rius subterranis molt importants. El més conegut és la Falconera, amb un recorregut total d’uns 600 m, una fondària de -81 m sota del nivell del mar, i un cabal mitjà anual d’uns 500 l/s que es pot reduir considerablement durant l’estiu. A l’interior del Parc hi ha tres cursos principals formats per escolament artificial: la riera de Vallcarca o Vilafranca o Canyelles (el nom canvia segons el tram), la riera de Begues, que conflueix amb l’anterior, i la riera de Jafre, situada cap al sud-oest.
Atesa la manca total de cursos d’aigua permanent, les diferents formes de contenció (embassaments, basses, abeuradors, cocones...) són vitals per a la supervivència d’espècies lligades als ambients aquàtics, com ara els amfibis, nombrosos invertebrats i flora d'aigua dolça, i algunes aus.
Flora i vegetació
Les condicions climàtiques mediterrànies del Parc del Garraf, l’increment dels incendis forestals i l’acció continuada de l’home hi han anat configurant una vegetació molt singular. Espècies com el garric, el llentiscle, el margalló i el càrritx són molt abundants. D’altra banda, són molt freqüents les pinedes i les brolles arbrades de pi blanc, i en les capçaleres nord d’algunes valls i zones més ombrívoles es desenvolupen modestos alzinars compactes i de poca grandària.
El massís del Garraf i el seu entorn és un espai que conté elements de flora vascular singulars, amb algunes espècies que presenten un alt interès per a la conservació com són l'hepàtica ’Exormotheca pustulosa, el molinet (Silene neglecta), la sucòvia (Succowia balearica), el fraret (Arisarum simorrhinum), la sempreviva menuda (Limonium girardianum) o l'estepa arenal (Cistus halimifolium), entre d’altres. Per la seva raresa, distribució molt localitzada o vulnerabilitat, aquestes espècies són objecte de seguiment específic per part del parc, amb l’objectiu de conèixer-ne l’estat de les poblacions i detectar possibles canvis que en puguin comprometre la conservació. D’altra banda, també s’hi troben espècies vegetals invasores, afavorides en molts casos per activitats humanes com els abocaments incontrolats de restes de jardineria.
Fauna
Les espècies d’animals que viuen al Garraf estan adaptades a les condicions ambientals que hi són característiques: alta insolació, escassetat d’aigua i marcats contrastos tèrmics estacionals. La fauna és molt rica en aus, rèptils i artròpodes (sobretot insectes). Entre els ocells cal destacar espècies com la merla blava (Monticola solitarius), la merla roquera (Monticola saxatilis), el cada cop més escàs còlit negre (Oenanthe leucura), el còlit ros (Oenanthe hispanica) i la cogullada fosca (Galerida theklae). Algunes espècies d’aus rapinyaires també hi són presents: l’àliga cuabarrada (Aquila fasciata), el falcó pelegrí (Falco peregrinus), l’astor (Astur gentilis), l’aligot (Buteo buteo), el duc (Bubo bubo), etc.
El Parc del Garraf acull una fauna herpetològica diversa, especialment adaptada al seu clima mediterrani. Pel que fa als rèptils, hi destaquen diverses espècies de caràcter termòfil, com la serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis), l’escurçó ibèric (Vipera latastei) i el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus). També cal destacar la presència de la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), una espècie que pràcticament havia desaparegut del massís però que, gràcies a accions de conservació, està en procés de recuperació.
Pel que fa als amfibis, malgrat les condicions generalment seques del massís, les basses i petits punts d’aigua hi tenen un paper fonamental per a la seva supervivència. Hi podem trobar espècies com la salamandra (Salamandra salamandra), el gripau corredor (Epidalea calamita), la granota verda (Pelophylax perezi) i la reineta (Hyla meridionalis), totes elles dependents d’aquests ambients humits temporals o permanents per completar el seu cicle vital.
El medi subterrani del Garraf —format per avencs, esquerdes i coves— acull una fauna altament especialitzada, adaptada a les condicions extremes d’aquests ambients. Entre els vertebrats, cal destacar la presència d’espècies com el ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii) i el ratpenat de peu gros (Myotis capaccinii), amb colònies de cria notables en el context català. També hi habiten nombrosos invertebrats singulars de distribució restringida com el pseudoescorpí Troglobisium racovitzai, una espècie cavernícola endèmica i amenaçada de la península Ibèrica.