Cap dels tres dies en què s’han realitzat els anellaments ha coincidit amb una jornada d’aturada massiva d’individus, de manera que no s’ha pogut copsar el potencial que té el Parc Fluvial. Tot i així, s’han obtingut algunes dades interessants, com ara l’anellament de noranta-cinc exemplars de divuit espècies diferents.

Les majors sorpreses han estat les captures d’un mosquiter comú (Phylloscopus collybita) amb anella alemanya i d’una femella d’ànec collverd (Anas platyrhynchos). Cal recordar que no és habitual la captura d’ocells amb anella estrangera i que el mètode de captura emprat (xarxes japoneses) és més adequat per capturar ocells de mida petita que no pas de mida gran.

Durant la migració prenupcial o primaveral, els ocells viatgen des de les zones d’hivernada cap a les àrees de nidificació. Si les seves àrees d’hivernada es troben majoritàriament al sud del Sàhara es tracta d’espècies transsaharianes, de les quals s’han anellat 5 tallarols de garriga (Sylvia cantillans), 4 rossinyols (Luscinia megarhynchos), 3 tallaretes vulgars (Sylvia cantillans), 3 cotxes cua-roges (Phoenicurus phoenicurus), 3 mosquiters de passa (Phylloscopus collybita) i 1 mastegatatxes (Ficedula hypoleuca).

Si les seves àrees d’hivernada es troben majoritàriament al sud d’Europa i nord d’Àfrica, es tracta d’espècies presaharianes, de les quals cal destacar l’anellament de 18  tallarols de casquet (Sylvia atricapilla).

Quan un ocell es captura, es pesa, mesura i examina. Abans d’alliberar-lo, se li col·loca una anella a la pota amb un codi numèric que ajuda els científics a conèixer aspectes de la seva vida. Aquesta anella està feta d’un material lleuger i dissenyada de tal manera que no provoqui cap efecte perjudicial sobre l’ocell. Així, els ocells anellats poden ser identificats un cop se’ls torna a capturar o quan se’ls troba morts. Quan un ornitòleg troba un ocell anellat, llegeix el número que apareix a l'anella i l’envia a l'anellador o a l'organització corresponent per saber quins han estat els moviments de l’exemplar.

Les petites dimensions dels hàbitats del Parc Fluvial del Besòs i l’elevada pressió humana que pateix provoquen que siguin justament els ocells de mida petita els que majoritàriament s’hi aturin per descansar i alimentar-se durant uns dies al llarg del seu viatge migratori. Quan les persones passen molt a prop d’ells, es mouen entre la vegetació per protegir-se. En canvi, normalment les espècies migratòries de mida més gran acostumen a tolerar menys la presència humana i els gossos deslligats. ​​​​