Una de les més esperades perquè les trobades poètiques a Farrera sempre tenen quelcom d’especial. Ja sigui per la gent que s’hi reuneix i aplega, per la immensitat del paisatge que emmarca les propostes o per l’hospitalària acollida que sempre fa el Centre d’Art i Natura a tots els participants, tot plegat, una suma de factors que fan que el desplaçament fins a aquest punt valgui molt, molt la pena.

El dissabte 15 de juny a la tarda, al pati de CAN - La Bastida s’hi van aplegar una trentena de persones per escoltar els poemes d’Enric Casasses i Meritxell Nus. Als dos poetes els acompanyava Ivan Garriga, un jove violinista nascut a la Seu d’Urgell.

Nus, nascuda ben a prop de Farrera (al poble d’Estac) va recitar diversos poemes que recordaven el seu origen i transporten l’auditori a la vida de les valls pallareses. Casasses, ja un clàssic, en paraules de Nus, també va proposar una passejada per alguns dels seus textos, tan diversos.

L’endemà al matí, i amb una quinzena d’acompanyants, el recital va seguir el camí d’Alendo, amb aturades a diferents punts. En el cementiri, Casasses va recitar Víctor Català i Nus, Vinyoli. Al llarg del recorregut, es va poder gaudir de més poesia, però també de cançons i d’altres lectures compartides amb els participants. La passejada va acabar dins l’ermita de Santa Eulàlia. Enguany, el cordill de la campana estava trencat i els nens no la va poder fer picar. Motiu de pes per no faltar a la propera cita.

Amb l’escenari de la llum tènue i la temperatura refrescant en què es va refugiar tot el grup, el recital va acabar amb una cançó proposada pel violinista. Es tractava de les “Alabances al Santíssim sagrament”. Uns goigs, amb lletra de Mn. Cinto Verdaguer, que es cantaven tradicionalment al Pirineu i que el musicòleg Artur Blasco va recollir en el cançoner que engloba la seva tasca de més de cinquanta anys recollint la cultura popular de l’indret. Aquesta bonica melodia tradicional, amb una tonada que va acabar cantant tot el grup, va ser una agradable manera d’acomiadar-se.

Podeu consultar el programa d'enguany a la pàgina web Poesia als parcs. Lletres i paisatges.

El testimoni de Roser Trepat

A continuació, reproduïm el fantàstic testimoni de Roser Trepat arran del cap de setmana poètic que gentilment ens ha permès reproduir i compartir amb tots vosaltres. Moltes gràcies, Roser.

Ahir al vespre vam anar al Centre d’Art i Natura de Farrera, dins el marc del recital de Poesia als Parcs, a escoltar la Meritxell Nus i l’Enric Casasses, a veure’ls recitar.

La Nus... sofisticada, recita poemes com una diva en un club nocturn. Xic, volgudament elegant. S’està fent elegant, la Nus. Ahir vaig ser testimoni de com conquereix l’elegància (perquè l’elegància no s’aprèn, s’ha de conquerir, com una ciutat emmurallada) a cada ullada, a cada fi de vers, quan es gira per retirar-se. Mira al no-res, aixeca la vista. Ara resulta que és tímida, la diva. Aplicada, ens parla de mons compactes i entenedors; no hi ha res ocult, res incomprensible. És sorprenent el contrast, com un Rubens pintant un pantocràtor: un artista mudat, refinat i barroc que pinta figures elementals i perfilades. La Nus s’assegura que sabem exactament què vol dir, ens ho posa fàcil. Perquè així deu ser el seu món: compacte, entenedor, sòlid. Amb un punt de tristesa el mostra, amb enyorament. Potser perquè creu que aquest seu món és el de casa i que allà deu ser, en algun punt del passat. No sap, potser, o potser ho sap més que ningú, que aquesta solidesa, la força que te, la duu incorporada, la seva ànima viu en el llac on tot allò que has mamat es guarda. Quan la veig i l’escolto, se’m representa un saltador de perxa permanentment fent carrera; en comptes de concentrar-se en el salt es deixa abduir per la perxa que carrega amb elegància. I queda fixat en aquest punt etern, al caire de l’impuls però sense deixar la carrera. Salta Nus, salta.

El Casasses... ell és un elegant nadiu. Com un cavaller medieval, no li ha calgut conquerir res, ha nascut cavaller i viatja pels seus feus com un heroi, fill de rei. És amo i senyor de la paraula. Hi ha una connexió rotunda entre el cervell del Casasses i la seva boca, un vincle fort com un pilar de ferro. Es podria pensar que parla a raig, que te facilitat per abocar imatges llampants a l’atzar i, en canvi, el cervell controla la parla i el poeta ens meravella. És un plaer veure’l recitar. Està de tornada del vers: ell no ens vols explicar una cosa, ell caça paraules i ens mostra el que diuen, com Beethoven caçava simfonies. Les paraules ballen lliures i el Casasses les caça i les anusa. I encara les reforça amb l’energia dels seus braços, amb el cap, amb el cos sencer. Senyoreja entre muntanyes, treu foc per la boca com un drac, i amb el foc dibuixa espirals lluminoses, estrelles brillants, punts i línies que es creuen i s’interposen, i riu per dins perquè ell mateix es meravella. És surrealista? De vegades, però també és barroc. Un Bosco sofisticat amb físic de quixot.

Què comparteixen els dos poetes? Tots dos aconsegueixen viure en els llimbs de la infantesa eterna, allà on encara s’és intrèpid i noble.

Roser Trepat