Segons l’article d’aquesta delegació, és un fet força clar que l’activitat humana, en especial l’agricultura i la ramaderia intensives, està provocant una contaminació per nitrats de les aigües freàtiques. Aquests increments de nitrogen provoquen canvis molt acusats en els ecosistemes. A les aigües continentals l’increment de nitrogen causa eutrofització amb la conseqüent modificació de les comunitats biològiques i amb una pèrdua clara de biodiversitat.
A les regions de clima mediterrani, amb estius secs i calorosos, l’existència de surgències d’aigua són de gran interès. És per això que històricament els humans hem mirat de potenciar aquestes localitats fent petites construccions, les fonts, per tal que proporcionessin aigua d’una forma més o menys constant. Tradicionalment, les fonts s’han integrat a la cultura rural no únicament com a llocs on proveir-se d’aigua sinó com a espais de relació social i cultural. Alhora, l’existència d’aquests espais amb disponibilitat d’aigua enmig d'àrees amb condicions ambientals molt més seques, ha convertit aquests hàbitats de mida reduïda en veritables refugis per a moltes espècies. Per tot això, podríem considerar els ecosistemes fontinals com a punts calents de biodiversitat i la seva alteració o la contaminació de les seves aigües podrien comportar la desaparició d’un nombre indeterminat d’espècies.
En un treball publicat recentment a la revista Science of the Total Environment es van estudiar un total de setanta-set espècies de briòfits que creixien a la zona de les fonts directament afectada per l’aigua o pels seus esquitxos. Del total de briòfits, dinou espècies eren hepàtiques i la resta, molses. Un petit grup d’espècies (nou molses i dues hepàtiques) eren molt freqüents i es van localitzar en més d’una vintena de fonts. Per contra, hi havia un nombre molt elevat d’espècies que es van observar en menys de vuit fonts (quaranta-sis molses i catorze hepàtiques) i, per tant, es podrien considerar rares en aquests hàbitats.
Pel que fa al contingut de nitrat, a 290 fonts els valors mesurats van ser inferiors a 50 mg L–1 que és el valor màxim establert per l'Organització Mundial de la Salud per a les aigües potables, a la resta de fonts se superava amb escreix aquest valor i s’arribava a 254 mg L–1, més de cinc vegades els valors recomanats, a la font del Barber, al Lluçanès.
A l’estudi es constata que tot i que la concentració de nitrat no té una relació directa amb el nombre de briòfits que hi ha en una font, sí que està negativament relacionat amb el nombre d’espècies rares que hi podem trobar, i en cap cas es van trobar espècies rares en fonts on la concentració de nitrat estava per sobre de 90 mg L–1.
Els resultats d’aquest estudi indiquen de forma clara que la contaminació per nitrats posa en perill la diversitat de briòfits de les fonts. Aquesta contaminació està especialment relacionada amb la disminució de la presència d’espècies rares, tant a escala local com regional. Si a tot això, a més, hi sumem les previsions esperades a causa del canvi global, l’increment simultani de nitrats, temperatura i sequera posarà en risc la conservació de les comunitats de briòfits de les fonts a la regió mediterrània.
Aquest estudi ha rebut el suport econòmic de la Institució Catalana d’Història Natural i de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans.