Gràcies a aquests resultats, que s'expliquen en l'article de Nature Communications, sembla que els programes europeus de mitigació de les malalties per quitridis es podrien afinar per centrar-se en els fongs aïllats que són altament virulents, però això requeriria que es disposés d’un test de diagnòstic ràpid de la virulència del patogen.

Malgrat els resultats i seguint el principi de precaució, cal que com a ciutadans quan visitem sistemes aquàtics seguim el protocol de bioseguretat establert pel Servei de Fauna i Flora de la Generalitat de Catalunya i elaborat en el marc del Life Tritó Montseny el qual consisteix bàsicament a evitar la manipulació dels amfibis i, si cal manipular-los, disposar de l’autorització especial per a la captura científica, de gestió o educativa, desinfectar tot el material que entra en contacte amb el medi aquàtic (botes, vestuari, salabres, entre d’altres) abans i després del treball de camp, i no visitar diferents punts d’aigua sense prèvia desinfecció.

L’estudi sobre els fongs

La quitridiomicosi és una malaltia a la pell dels amfibis causada pels fongs quitridis Batrachochytrium dendrobatidis (Bd) i Batrachochytrium salamandrivorans (Bsal) que poden causar la mort d’anurs i d’urodels, és a dir, de granotes i gripaus, i de tritons. El Bsal es va descriure l’any 2013 amb un episodi de mortalitat de salamandra (Salamandra salamandra) a Europa ocorregut l’any 2010. L’any 2018, es va detectar per primera vegada a la natura al sud d’Europa. La transmissió dels dos quitridis (Bd i Bsal) es produeix mitjançant espores que infecten l’epidermis dels amfibis i que és on els fongs duen a terme la fase reproductiva del seu cicle biològic. En moltes ocasions, aquestes infeccions tenen com a conseqüència la mort de l’hoste. 

Dins del Bd, un llinatge molt virulent anomenat BdGPL s'associa amb la majoria de les disminucions causades sobre les comunitats d’amfibis per quitridiomicosi a Austràlia, Amèrica i Europa. No obstant això, la BdGPL curiosament està igualment estesa en regions sense malaltia evident. Ara s'ha descobert que BdGPL mostra marcades diferències en la seva virulència. De fet, una varietat de soques de baixa virulència de BdGPL són endèmiques d'Europa occidental, on coexisteix amb les comunitats d'amfibis locals. Aquesta coexistència pot ser beneficiosa, ja que es demostra que protegeix contra una soca molt virulenta de BdGPL (involucrada en els declivis d'amfibis) i fins i tot contra el fong Batrachochytrium salamandrivorans (Bsal). 

L’estudi, per exemple, explica que els gripaus anomenats tòtils (Alytes obstetricans) que prèviament s’havien infectat al laboratori amb soques menys virulentes i que, posteriorment, s’infectaven amb soques hipervirulentes mostraven una supervivència significativament major comparats amb els tòtils només infectats amb les soques virulentes. Per altra banda, la reducció de la mortalitat i el retard a morir demostren que l'exposició prèvia al Bd redueix la patogenicitat del Bsal també en tritons marbrats (Triturus marmoratus). En canvi, totes les salamandres (Salamandra salamandra) van morir per la infecció de Bsal en un període de temps similar, independentment de si abans havien estat infectades pel Bd menys virulent.

En conclusió, els resultats mostren un panorama complex de malalties amb múltiples implicacions per a la conservació de la biodiversitat. En primer lloc, la mera demostració de la presència de BdGPL en comunitats d’amfibis no és suficient per predir els impactes de la malaltia en espècies susceptibles. En segon lloc, la coexistència de comunitats d'amfibis amb BdGPL de baixa virulència pot alterar el resultat d'una invasió per part d’un fong hipervirulent aïllat. Per una banda, aquesta protecció pot augmentar la probabilitat que les poblacions de l’hoste sobrevisquin a una incursió de quitridis hipervirulents, però també pot fer que amplifiquin la dinàmica dels reservoris dels diferents quitridis i que, per tant, augmentin el risc per a les espècies que són més susceptibles.