Spergularia purpurea (Pers.) G. Don f. és una petita planta anual que es fa en terraprims o en sòls sorrencs sobre substrat àcid, a voltes en hàbitats lleugerament ruderalitzats. És una espècies molt semblant a Spergularia rubra, de la qual es diferencia pels pètals més llargs que no els sèpals, així com per uns pedicel·les florals molt més llargs que no els de l’Spergularia rubra.

Si bé a la meitat occidental i a la part central de la Península no és pas rara, a la part oriental, en canvi, amb prou feines n’hi ha citacions. En el cas concret de Catalunya, només hi ha sis llocs d’on ha estat citada, entre la Selva i el Maresme: de Caldes de Malavella a Santa Ceclina, entre Vidreres i Llagostera, a Lloret de Mar, a la desembocadura de la riera d’Argentona, a la Roca del Vallès i a la riera Rupitera (Canyamars). D’altra banda, és possible que pertanyés a aquesta espècie un únic exemplar d’Spergularia en una plaça carbonera a la solana alta del Montnegre (de la casa Nova de Maspons a coll Sesbasses).

És, doncs, una planta molt escadussera, però el més destacable és que totes aquestes observacions foren fetes entre el 1917 i el 1945; en el millor dels casos són citacions de vuitanta o més anys d’antiguitat, de les quals 1 o 2 de les 6 o 7 localitats es troben dins els límits del Parc del Montnegre i el Corredor. Hi havia, per tant, un risc important que les poques localitats conegudes haguessin pogut patir pertorbacions o canvis en els usos del sòl, als quals és especialment sensible una planta de les dimensions reduïdes d’Spergularia purpurea.

Les prospeccions es van fer a la vall de Canyamars, així com en altres indrets poc o molt propers o favorables (entorns del santuari del Corredor, vall de Rimbles, creu de Rupit…) i també fora Parc, a la desembocadura de la riera d’Argentona. La segona localitat dins del Parc (de la casa Nova de Maspons a coll Sesbasses) va ser exclosa de les prospeccions atès que es tractava d’un únic exemplar i, encara, d’identitat incerta, i també perquè les places carboneres, actives vuitanta anys enrere, han estat completament ofegades pel bosc, i, a més, tampoc ja no existeix l’antic camí pel qual va transitar el doctor Pere Montserrat, autor de la citació. No es van localitzar, però sí que es va trobar Spergularia rubra, que és una espècie comuna al país i d’autoecologia força coincident.