A la presentació hi van participar Lluís Martínez Ujaldón, director del Parc Natural; Ignasi Martínez, alcalde de Tagamanent; Josep Tarín, diputat de Mobilitat, Espais Naturals i Prevenció d'Incendis Forestals; Pere Pons, diputat d'Infraestructures i Espais Naturals; Marià Gómez, president de l'Associació Amics de Tagamanent; i els tècnics responsables de la restauració del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL), José Luis Sanz i Cecília Sanjurjo, i de la Xarxa de Parcs Naturals, Montserrat Torras. També hi van assistir els alcaldes d’Aiguafreda i Cànoves i Samalús i regidores del Figaró i la Garriga, entre d'altres.

Després dels parlaments, en què es va destacar la importància del conjunt arquitectònic i se'n va glossar la història, els tres tècnics van oferir una visita guiada als tres espais, l'església, les restes de la rectoria i les de l'ajuntament. L'església és l'element més ben conservat i la visita permet pujar fins al campanar. Pel que fa a la rectoria, s'hi distingeixen elements com una cisterna i s'hi ha fet una passarel·la que permet veure el nivell superior. Part de l'antic ajuntament acull una petita exposició amb la cronologia de la història del conjunt.

Des del Parc Natural del Montseny s’està preparant un plec de condicions per a la realització de les visites guiades al conjunt monumental. Paral·lelament, s'està treballant en l'estudi d'un accés alternatiu al cim, de 1.055 metres d'alçada, amb més seguretat ja que l'actual camí té un risc significatiu de despreniments.

Història del conjunt

Amb una important rellevància històrica pels vestigis medievals que acull, el conjunt monumental de Tagamanent està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya (R-I-51-5727) i ja estava protegit com a Monument Històric Artístic des de l’any 1949. El turó on se situa és, a més, un referent de l'excursionisme català des de fa generacions.

L'any 1936 es va cremar l’església i després de la Guerra civil el conjunt va quedar deshabitat. Es va destruir l’antic retaule barroc i l’església va caure en la degradació i l’enrunament. El 1949, tots els castells passen a ser declarats Patrimoni Nacional per l'estat i el llibreter i antiquari de Barcelona, Josep M. Rovira, compra l’església i la rectoria al Bisbat de Vic. El 1974, la Diputació de Barcelona adquireix el conjunt i el 1977 aprova el Pla especial del Montseny, que inclou el pla de la Calma i el Tagamanent.

L'any 1983, el Servei de Parcs Naturals i l’antic Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (avui SPAL) plantegen la consolidació del conjunt reparant les voltes de l’església i restaurant les cobertes de l’edifici. És així com el 1987 es fan les primeres intervencions arqueològiques al subsòl de l’església. Els treballs arqueològics posen en evidència la manca d’estructures romàniques, però sí que es troben restes del que haurien estat murs de l’antic castell.

El 1989 es col·loca el nou paviment del sòl, el graó del presbiteri i el nou altar i el 1990 l’Associació Amics del Tagamanent promou una intervenció consistent a capçar els murs dels edificis que se situen al sud de l’església, així com rejuntar aquells que semblaven presentar un major risc de despreniment. A partir del 2010, amb el Pla director del conjunt monumental de Tagamanent i la redacció del projecte de restauració, s'executen les obres.

L’execució de la primera fase de les obres va fer aparèixer restes arquitectòniques d’una major importància del que s’havia previst i això obliga a redactar un projecte complementari destinat bàsicament a garantir la seva protecció. Del 2015 al 2018 es va portar a terme la segona fase de les obres fins a l'estat actual.