Xargay era poeta (vegeu els seus recitals al Youtube de Poesia als parcs), videoartista i agitadora cultural i va destacar pel seu esperit inquiet, rebel, experimental, lúdic, i amb un cert to iconoclasta, abordant temes socials, de protesta política i de gènere, i sempre amb un actitud humil, juganera, oberta i inconformista, tant en l’àmbit poètic com el vital. 

També va escriure novel·les, assaigs i traduccions, sobretot del francès, que coneixia prou bé, doncs va passar la seva joventut entre París i Bourges. “Els que vam tenir el plaer de conèixer-la, recordarem sempre la seves erres arrossegades en un català enèrgic i estimulant; com era ella”, es recorda des de la Xarxa de Parcs Naturals. 

Va escriure una desena de llibres de poemes i va publicar nombroses articles i poemes en revistes literàries i segells diversos. També va participar en centenars de recitals i promoure plaquetes i filmacions videoartístiques i dirigir alguns documentals d’aire avantguardista. 

Durant els anys que va coordinar el cicle Poesia als parcs, amb Carles Hac Mor van organitzar desenes de recitals a diferents parcs naturals de la Xarxa i de la resta de Catalunya i de l’estranger (l’Alguer, les Cevennes) i van apropar la veu de més de cent poetes del nostre país, algunes de molt joves, que es poden visionar al canal You Tube del programa. 

Des del 2021 gestionava amb una inusitada empenta el centre cultural La Pahissa del Marquet, al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Precisament, el subtítol d’aquest equipament “Arts. Lletres. Paisatges” singularitza fefaentment els seus camps d’interès i compromisos culturals.

Més enllà de les seves obres i actuacions artístiques, Xargay serà recordada per la seva alegria encomanadissa, la seva empatia i generositats desbordants i el seu riure permanent. No és exagerat dir que amb el seu company Carles Hac Mor va saber aglutinar al seu voltant diferents disciplines, artistes intergeneracionals i va donar suport a noves veus emergents en la poesia catalana. No és debades que la Institució de Lletres Catalanes escollís una postal vermella (el seu color preferit)  amb el vers d’un poema seu “Som tots, la força!” per promocionar-la.

La recordarem per moltes i diverses facetes, però també per aquelles intervencions en performances artístiques (paraparèmies, com li agradava batejar-les al company de vida), en què solia recitar i cantar amb aquell posat rialler i entremaliat que la caracteritzava, desvergonyida i provocativa i, siguem sincers, i com ella reconeixia, volgudament desafinada. 

“La gent hauria de cantar més”, ens solia dir. Trobarem a faltar les seves paraules, la seva energia i, sobretot, el seu somrís. Però ens queda la seva obra lliure i transgressora per rellegir i les seves gravacions per recordar-la. Com va escriure en el seu darrer llibre Desintegrar-se, “Si la mort l’ésser arrabassa / roman la pensa, vida dels seus escrits”. Descansi en pau.