L’investigador Constantí Stefanescu va explicar que als Estats Units, on la Lymantria dispar és una espècie invasora, després de molts anys d'estudi i del monitoratge de les postes, s'ha pogut establir una equivalència entre la densitat de les postes hibernants i els efectes que les larves produeixen la primavera següent sobre la defoliació dels arbres. A partir d'aquesta relació, es pot predir el nivell d'afectació i decidir quan és necessari fer tractaments amb insecticides per evitar un impacte no assumible pels gestors. 

Aquesta gestió és preventiva i pretén evitar que l'espècie arribi a la fase eruptiva que suposa la defoliació total dels arbres, amb pèrdues en la productivitat i fins i tot ocasionant mortalitat de peus. Tanmateix, les experiències prèvies indiquen que quan s'arriba a aquesta situació, els tractaments són ineficaços i els propis enemics naturals de la plaga aconsegueixen col·lapsar la població eruptiva en un període d'entre 1-4 anys, fent-la retornar a uns nivells que no són considerats plaga. Els enemics naturals actuen, per tant, com un servei ecosistèmic molt valuós i molt més eficaç que els tractaments.

Encara que resten interrogants sobre què és el que desencadena l'entrada en una fase eruptiva, diferents estudis assenyalen el paper clau que juguen els petits mamífers, depredadors habituals de larves i pupes de L. dispar. En boscos de roure on hi ha defoliacions massives per part de L. dispar, s'ha comprovat que les defoliacions massives tenen lloc al voltant d'uns 2-3 anys després de temporades amb molt poca productivitat d'aglans, sovint com a conseqüència de fortes sequeres primaverals. Quan això passa, els petits mamífers no poden emmagatzemar aglans per passar l'hivern, augmenta la seva mortalitat i disminueixen les seves poblacions. 

Això redueix la seva eficàcia com a reguladors de la població de la papallona a baixes densitats, de manera que els nivells de l'insecte augmenten ràpidament i en un període de 2-3 anys assoleix la fase eruptiva. És en aquest moment en què comença  actuar tot el complex de depredadors naturals de la papallona (principalment himenòpters i dípters parasitoides, però també l'escarabat lluent, ocells i un virus específic), l'efecte dels quals augmenta en el període d'1-4 anys fins fer col·lapsar la plaga als nivells preeruptius. Aquesta seqüència molt possiblement és la que va succeir al Parc Natural del Montnegre i el Corredor els anys 2018-2021. 

Després d'una sequera molt forta al 2015-2016, les poblacions de petits mamífers va patir una enorme davallada els anys 2016 i 2017, i en un període de 2-3 anys la població de L. dispar va entrar en fase eruptiva. Gràcies a l'efecte dels enemics naturals, la plaga va col·lapsar i el 2021 ja va retornar als nivells habituals de baixa densitat. El seguiment en àrees tractades i no tractades amb insecticida van permetre comprovar que el col·lapse de la plaga no es relacionava en cap cas amb el tractament, sinó que va ser resultat del servei ecosistèmic proporcionat pels enemics naturals.

Tractament i papallones protegides

La biòloga i directora del Parc del Montnegre i el Corredor Mireia Vila va explicar, al seu torn, que després de la defoliació de les erugues que es van menjar gairebé la totalitat de les fulles d'arbres i arbusts els anys 2019 i 2020, el Parc semblava que s'hagués cremat. Hi havia molts agents de la societat interessats en aquest fenomen natural i, com en la majoria de casos, hi havia diversos arguments a favor i en contra de l'aplicació d'un tractament de control de les erugues. Cal tenir en compte que la zona de possible tractament era un lloc de la xarxa Natura 2000 on, per exemple, hi viuen dues papallones protegides, però també que l'activitat forestal que treballa l'alzinar i la sureda en el Parc del Montnegre i el Corredor proporciona importants beneficis econòmics a les propietats.

Tot i el tractament aplicat al Parc, l'activitat de les erugues que van néixer a la primavera del 2020 va provocar una gran àrea defoliada (sense diferència aparent entre les zones tractades de les sense tractar) i una dispersió de Lymantria dispar cap a l'oest. Al mateix temps, però, els depredadors naturals anaven apareixent i van aconseguir que la papallona col·lapsés i retornés a la densitat basal ja a l'any 2021, any en què ja no hi van haver defoliacions pel que fa al paisatge. Aquest és un exemple clar que, efectivament, només el propi ecosistema ha pogut autoregular la Lymantria dispar al Montnegre i Corredor.